Després de 13 anys Radovan Karadzic, l’ideòleg serbo-bosni de la majoria de neteges ètniques, entre les quals la de Srebrenica, és capturat per les forces policials sèrbies la matinada del divendres dinou de juliol. La notícia es diu al món la nit del dilluns vint-i-u.
Després de l’intent fracassat d’assistir en una festa d’estudiants a la residència universitària de Sarajevo probem sort en el famós Tito’s bar. De camí cap allà, clàxons, crits, petards…un altre casament, pensem. En el semàfor un home ens incita a tocar el clàxon brandant el braç amunt i avall amb un somriure d’orella a orella. El Damir, el nostre intèrpret, rep un missatge al mòvil: Radovan Karadzic ha estat detingut després de tretze anys de busca i captura per les forces militars sèrbies. L’esclat del grup és instantani. El primer pensament que em ve al cap és la importància i la rellevància que té aquell fet pels ciutadans d’aquell país. Un país que a força de conèixer-lo, de parlar amb la seva gent i reflexionar d’ell contínuament, ha esdevingut una mica el “nostre país”. Vivim l’esdeveniment com si fos nostre. Sortim per les finestres de la furgoneta, cridant, xisclant i compartint la il·lusió i l’esperança amb la resta de companys bosnis que enarboren banderes blaves amb la silueta groga del país al centre. A la ràdio només es parla de la detenció; se senten veus de declaracions d’última hora; comencen, a poc a poc, a revelar petits detalls de la vida i la detenció del cap dels serbo-bosnis durant la guerra. Pell de gallina. El Damir, pres per l’emoció, intenta traduir-nos el que es va dient. Karadzic es feia passar per doctor en medecines alternatives, es feia dir Dabic i participava en diversos actes públics. S’amagava darrera una identitat falsa, una vida falsa i una aparença falsa: la barba i els cabells llargs blancs, les ulleres fosques i els quilos de més, amagaven el monstre de la guerra, l’assassí dels pares i fills de Srebrenica, el butxí d’un poble.
La ironia de la vida fa que de sobte caigui un aiguat de mil dimonis. La pluja esbandeix els carrers de Sarajevo d’alegria i il·lusió.
I l’endemà el sol surt pel mateix lloc que el dia anterior. Molta gent encara no sap la bonanova i fins tot tenim el privilegi d’anunciar-los-ho nosaltres, una colla de “guiris” afortunats.
Una il·lusió, una joia i una emoció que no és compartida per tots els habitants del país. Recordem que gairebé la meitat de bosnis és d’origen serbi i la gran majoria d’aquests encara nega la seva part de culpa en la guerra. La majoria dels serbo-bosnians no accepta la matança d’Srebrenica i en conseqüència no condemna ni Ratko Mladic (cap de l’exèrcit i un dels executors dels genocidis a BH) ni Radovan Karadzic. És més, pels sectors més ultranacionalistes, Karadzic és un heroi i un dels millors líders polítics que han tingut mai. Ja se sap que els tirans sempre tenen un reducte d’humans que els segueixen col·locant el títol d’”heroi”. Ha estat sempre així i Bòsnia no és una excepció.
La seva detenció ,doncs, va generar alegries i entusiasme, però sobretot molta tensió i temor. El dia de la detenció es van suspendre actes, espectacles i concerts (força nombrosos al país), com per exemple un dels concerts del cicle per a la pau que es celebrava a Stolac. Aquella nit moltes famílies van reunir-se davant del televisor; algunes van brindar amb cava, d’altres es miraven irades i indignades les primeres imatges del pròfug emmanillat, i d’altres simplement van restar atentes, silents i preocupades per la resposta política i sobretot social que allò podria comportar. L’arrest de Karadzic, al contrari del què es pugui vendre al món, ha generat dues grans reaccions: a nivell social, tensió i incertesa, més que alegria i satisfacció. I a nivell institucional, la reacció de la Unió Europea ha estat d’alleugiment. És òbvia la intenció de Sèrbia (governada des de fa poc per un gabinet europeista) d’acostar-se a Europa i facilitar una possible candidatura a entrar a la Unió en un termini mig-llarg. Una picada d’ullet a les altes esferes europees; però, a parer de molts, un gest de complicitat que ha arribat amb massa anys de retard. Ara, després d’aquesta es preveuen i s’esperen altres detencions com la de Hadzic o Mladic.
Quatre dies després i amb un mar de contradiccions i potser amb una sobredosi d’informació deixem Sarajevo. Propera parada: Mostar.
Jordi Asturgó
