Fa cosa de cent setanta-cinc anys Mariano José de Larra va escriure un cèlebre article on criticava alguna de les més penoses costums de l’Espanya del segle XIX, país de vaques i oracions. Quinze dies volia monsier Sans-Délai trepitjar sól espanyol per resoldre els seus assumptes. Vuelva usted mañana, ens deia el Tribunal Constitucional quan anàvem a protestar pel procés de sentència de l’estatut. Vuelva usted mañana, ens han dit quan anàvem a reclamar que es procedís al mateix amb dignitat i renovació. Vuelva usted mañana, ens han dit, fent un gest desidiós amb la mà, i sense alçar la vista d’uns estranys fulls groguencs. De la mateixa manera que Larra va pronosticar a monsier Sans-Délai que hauria d’esperar-se fins a quinze mesos, quatre anys ens hi hem estat nosaltres, amb els braços creuats, arrufant el nas i picant insistentment el terra amb el peu esquerre, esperant la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Però finalment ha arribat. I, al cap i a la fi, res de sorprenent. Era el què podiem esperar, a les dues setmanes d’espera, i gairebé un llustre després.
Ara, per fi, les veus que portaven des de l’abril escurant-se la gola poden esgargamellar-se i cridar als quatre vents les evidents vergonyes de la resolució sobre el text estatutari. Moltes d’elles clamen per l’autodeterminació i declaren la independència de la nació catalana com la única solució.
Ara bé, més enllà de debatre si sí o si no, el primer que cal mirar és com ens plantegem la independència. Perquè recordo com Reagrupament apostava per la supressió del castellà en una Catalunya independent, i em temo que no és pas una postura aïllada. No és que això no sigui lògic per a un plantejament utòpic, però aquest és precisament el problema, que aquest punt converteix el projecte de Reagrupament, i segurament, de l’independentisme en general, en una utopia, i, per tant, l’aboca al fracàs.
Perquè voler esborrar el castellà del mapa de Catalunya és ignorar la realitat del poble, poble pel què en teoria es reclama la independència. És ignorar el passat recent de la nostra terra, en definitiva, és ignorar que l’independentisme, si vol triomfar i legitimar-se, ha de ser integrador. I la premisa que el castellà ha de ser eradicat perquè Catalunya pugui assolir la plenitut cultural i l’orgull patri és un error greu. Perquè això converteix la bandera estelada en excloent. En un perill i una amenaça per a molta gent.
L’independentisme no pot consistir en aconseguir convèncer els ja convençuts, ha de buscar elements perquè aquells que mai han apostat per aquesta opció política arribin a veure l’Estat català com una opció política que, tot i no encaixar els seus punts de vista, no provoqui autèntic pavor, que es vegi amb uns ulls més de proximitat que de llunyania.
I això només s’aconseguirà amb gestos que apropin la independència a sectors molt extesos del poble, i un dels gestos ha de ser reconèixer que el castellà té, i ha de tenir encara per molts anys, un paper raonablement destacat en la nostra societat. La co-oficialitat seria el més sensat. Sí restar-li protagonisme institucional, però no pretendre esborrar-lo. De fet, res més lluny del què proposava l’Estatut de 2006 al respecte.
L’independentisme ha d’asossegar-se, ha de canviar la revolució i l’exclusió per una aposta política seriosa i integradora. I això no s’aconsegueix ignorant la realitat. Perquè sembla que hi ha qui ha d’aprendre que els desitjos són una cosa, i la realitat és una altra, i a Catalunya hi viuen molts catalans de ple dret que parlen, pensen i senten en castellà. El gran repte és que aquesta gent no senti que la fan fora del seu país si algun dia Catalunya pot sostenir el seu propi Estat.
