Corrida final al Parlament

Recta final del procés de la ILP que vol que el Parlament prohibeixi les corrides de toros a Catalunya. CiU i PSC van donar llibertat als seus diputats per votar a favor o en contra de la proposta, tot i que el vot no serà secret. La clau, probablement, la té el PSC, perquè tot fa pensar que si els socialistes decretessin el vot, aquest seria en contra de la prohibició. És una oportunitat única per apostar pel civisme. L’Ajuntament de Barcelona s’hi esforça cada estiu multant turistes i nadius per fer grolleries al carrer i ara va sent hora que a tot el territori català es prohibeixin les grolleries criminals als recintes tancats anomenats plaça de toros.

No aporto res de nou si parlo de tortura. Si parlo de barbàrie. Però s’ha de tenir ben present quan ens restreguen la bandera de la cultura i la tradició pels nassos per defensar-ho. Les cultures, i les tradicions, i els pobles evolucionen, canvien, i el Segle XXI no ha de permetre que els deixos i retalls de l’Espanya endarrerida, pràcticament feudal, catòlica i castissa del Segle XIX intenti imposar-se a la sensatesa i la humanitat de les costums modernes. Perquè aquell qui vol que perduri el què l’interessa usarà els arguments més baixos que estiguin al seu abast. Si la defensa aferrissada de la tradició i l’estirpe espanyola (i que alguns defensen que no és excloent de catalanitat, siguem justos) no funciona, que és el normal entre gents amb dos dits de front, recorren a material sensible en temps de crisi com la feina.

Aquesta és la segona gran defensa, i la que és més senzill que convenci els indecisos. És cert que hi ha ramaders que es guanyen la vida amb la cria de toros que després acaben a les places a punt per ser estocats i mutilats, però això no ha de ser impediment per perpetuar la barbàrie.

I és molt senzill d’entendre. Si per tirar endavant un nou centre comercial el govern no s’atura davant les vivendes que hi ha a la zona; o si les families que es queden sense sostre a canvi d’una miserable compensació no impedeixen el progrés de l’urbanisme ferotge, aturar un acte criminal que avergonyeix propis i estranys, dins i fora d’Espanya, no pot estar condicionat a la feina d’alguns ramaders. Em sembla bé que se’ls compensi amb ajudes i fins i tot que se’ls ajudi a recol·locar-se, tot mentre no perdem de vista quina és la prioritat en aquest assumpte.