El rigor, a la corda fluixa

http://www.lalibretadevangaal.com/

Les conclusions que Neus Bonet, la periodista de Catalunya Ràdio, va plantejar en acabar el dia representaven l’aposta per la passió sotmesa al rigor. Però realment, si extraiem la naturalesa de totes les intervencions que es van poder seguir al llarg del curs, al final no trobem més que bones intencions molt indefinides. El reconeixement que el periodisme esportiu navega indefectiblement cap a l’assumció de l’estil i maneres de la premsa del cor va aflorar amb certa indiferència en uns casos, amb emmascarament dubitatiu en d’altres, i amb la desfatxatesa més descarada en un cas concret. I hi hem de posar nom i cognoms perquè les coses quedin tan clares portes enfora com van quedar portes endins. Va ser Lluís Mascaró, director adjunt del diari Sport, qui, a la taula central de la Jornada, va assegurar que el diari esportiu en qüestió ven “una veritat (opinió, en realitat) que ens funciona”, imitant vulgarment els arguments que la telescombraria ha defensat al llarg dels anys des que va néixer Tòmbola: si l’audiència ho consumeix és vàlid i ho seguirem fent. I els lectors d’Sport no decreixen, per molt que el diari s’entesti a renunciar al rigor.

De la taula, que Mascaró compartia amb Pere Escobar i Miguel Rico, va deixar algunes idees més constructives i útils que les proposades pel director adjunt d’Sport. Rico, adjunt de direcció de El Mundo Deportivo, per exemple, va advertir a l’auditori que, en periodisme esportiu, cal guardar-se bé d’aconseguir un off the record perquè “sempre hi haurà algun indesitjable que t’obligarà a publicar-lo”, mentre Mascaró explicava que cal diferenciar entre aquesta pràctica i les filtracions interessades que, tot sovint, els clubs llancen aplicant psicologia inversa, és a dir, demanant que no es publiqui aquesta informació que volen que aparegui als mitjans.

I si l’esport és tot estratègia no podien evitar-se les comparacions amb la política; ho van plantejar en aquests termes dos bons amics a l’obertura i la cloenda dels actes. Van ser Enric Marin, president de la CCMA, i Joan Manuel Trasserras, Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, respectivament. Com a la política, i també a l’àmbit militar, els termes habituals són l’atac, la defensa, el contraatac i la tàctica i l’estratègia. Trasserras va fer un entusiasmat elogi al joc de Pep Guardiola i la seva inigualable visió de joc, quan la pregunta que l’auditori li havia dirigit era sobre la publicació d’un llibre sobre teoria futbolística, fet que havia suggerit Marin en la seva intervenció matinal. Trasserras va explicar que havia descartat el projecte perquè “en Pep (Guardiola) ja ho ha mostrat tot en aquests dos anys al Barça”. Marin, i, posteriorment, el director d’El 9 Esportiu, Pep Riera, van coincidir en la dificultat que comporta escriure una bona crònica esportiva, tot ressaltant com de senzill resulta, per contra, muntar un programa esportiu a base d’opinió, és a dir, de tertúlia. Hi va haver coincidència, també, en què la base del periodisme esportiu, com de tot el periodisme, és la informació. Sempre delicada, i sempre reclamant el màxim rigor.

Un dels moments més distesos, a la vegada que tensos, es va produir quan

Pere Escobar va valorar les paraules del President de l’Associació de la Premsa de Madrid, Fernando González Urbaneja, que havia criticat la periodista de Telecinco, Sara Carbonero, per situar-se molt a prop de la seva parella i capità de la sel·lecció espanyola de futbol, Iker Casillas, en un stand-up en una connexió en directe. Escobar va apuntar que és la FIFA qui marca on s’han d’ubicar els periodistes, i que no respectar les indicacions pot comportar la pèrdua de l’acreditació. El periodista de Catalunya Ràdio va titllar Urbanejo d’”inútil”, i va assegurar que si no sabia això, era perquè “no és un autèntic periodista”. De tota manera, acte seguit, Escobar va aprofitar per criticar les funcions de Carbonero, de qui va dir que “és molt guapa, sí, però com a periodista és molt dolenta”, i va afegir que “en tot el temps que porta exercint no li he sentit fer una pregunta intel·ligent”.

Durant la participació del periodista de TV3, Xavier Valls, es va tractar un punt que sempre afecta les cadenes públiques de ràdio i televisió: les eternes queixes dels aficionats de l’Espanyol i dels altres clubs de Catalunya sobre la quantitat de temps que es dedica a la informació del Barça. Valls va assegurar que no només les proporcions no menyspreen el club blanc-i-blau, sinó que, de vegades, “per evitar les crítiques, hem donat més ressò del que havia de tenir a alguna informació de l’Espanyol”, tot recordant, per exemple, que els informatius de la cadena pública van dedicar els mateixos minuts a l’informatiu del dia següent de la victòria del Barça a París, a la Lliga de Campions del 2006, com a la derrota de l’Espanyol davant el Sevilla a la final de la Copa de la UEFA de l’any següent.

Xavier Valls també va ser qui va obrir la capsa dels trons d’un dels debats més controvertits del periodisme esportiu i que, per tant, era central al debat d’ahir: “la neutralitat de fa unes dècades era avorrida, hem de celebrar que els periodistes esportius prenguin clarament partit”. Tot i això, i en què van coincidir tots els periodistes que van participar del curs –excepte Mascaró, és clar- és en què tot i que la passió ha de ser present al periodisme esportiu perquè aquest no perdi la capacitat d’entretenir i emocionar la gent, el rigor ha de ser part fonamental de la informació esportiva. Aquesta és la fórmula que, amb més plantejament tècnic que ambició pràctica, va definir el conjunt del debat del dia: rigor i passió. Però, al final, el què mana és el fet que la opinió, el forofisme, concepte molt present durant tot el dia, emanen de fórmules econòmiques i efectives, i el rigor queda en mans de tòtems de la crònica esportiva com Ramon Besa. Miguel Rico ho va deixar molt clar: “els diaris es preocupen més per la popularitat del mitjà que pels continguts del mateix”. Trista realitat que confirma el trist vaticini: el periodisme esportiu sembla embalat cap a la renúncia a la professió en benefici del negoci.