Tom Brady
Aquest cap de setmana es juga la SuperBowl a Estats Units. És la final del campionat de futbol americà entre les dues conferències (lligues) per determinar un únic campió en el país. Però no és només això, és un espectacle al més pur estil americà. Les audiències durant el partit són impressionants, el país es paralitza realment i tothom sintonitza la televisió, però hi ha unes claus que faciliten aquesta audiència. Anem a repassar-les.
La primera clau és el propi país. Estats Units té una població de 300 milions d’habitants (la meitat que tota Europa). És com una final de la Champions però d’un mateix país. Em refereixo que si la final de la Lliga de Campions la juguen dos equips de dos països, l’audiència de la resta de països europeus cau considerablement. Una altra clau dins d’aquest concepte de país és que només 4 dels 32 equips no han jugat mai la SuperBowl, la resta ha arribat algun cop a la final i 17 equips diferents l’han guanyat. Això vol dir que no és cosa de 2 o 5 equips líders, que són els que sempre arriben a les finals, sinó que els equips estan molt més igualats. Això ve donat bàsicament perquè les lligues americanes, tant de futbol americà com de bàsquet o de beisbol, segueixen un model d’equilibri entre tots els clubs que es centra principalment en fixar un màxim salarial. La suma de tots els sous de jugadors mai pot passar d’un punt. D’aquesta forma s’eviten els equips “per talonari”. Una proposta molt justa.
La data i el lloc. La SuperBowl sempre es juga el primer diumenge de febrer, des del 2004 i sembla que així quedarà fixat per molt de temps. Això facilita moltíssim els plans de la gent, tot i que fins a un mes abans no es coneixen els finalistes, però és una data fixa. No com a Espanya, on fins a 10 dies abans no coneixem ni el dia ni la hora dels partits. La ciutat que acull la final canvia cada any. Tot i que els estats del Sud tenen preferència, ja que gaudeixen d’un clima més càlid, la construcció d’estadis coberts facilita que la seu viatgi cada cop més al Nord. Per això Miami és la ciutat que més cops ha acollit la final, fins a 22. Aquest any, però, és a Texas, en un estadi per a 100.000 persones i on els tickets de revenda (en alguns llocs legal) tenen una mitjana de 4.600$.
El tercer punt és l’espectacle. Els americans són uns experts en fer espectacles per a tot. De fet, fan un show per qualsevol cosa. Si algun cop podeu gaudir d’un partit de la NBA en directe veureu tota l’animació que s’organitza abans del partit, com la presentació dels equips, sobretot el local, o el sorteig de regals i jocs. Durant el joc l’animació no s’atura. Quan estan jugant sona la musica perquè la gent animi; quan hi ha un temps mort surten les animadores a ballar o a regalar samarretes; i al final de cada part fan baixar a gent perquè encistelli des de mig camp o fan carreres de nadons que gategen. Hi ha un punt en el qual et planteges si és un esport o és directament un espectacle. Si recordeu la era Laporta, arran d’un partit contra el Sevilla a les 12 de la nit, la junta directiva del Barça va començar a organitzar una sèrie d’esdeveniments abans dels partits perquè l’esport, en el fons, és un espectacle. La SuperBowl no pot ser inferior a tot això. Durant dos dies s’organitzen a la ciutat seu i a les ciutats participants de la final diversos esdeveniments, concerts gratuïts, jocs o firmes amb jugadors. En definitiva, un munt d’activitats per anar escalfant l’ambient. I això és només durant els dos dies anteriors. El dia del partit els voltants del estadi són un focus d’animació constant. Menjar i beguda es consumeixen sense contemplacions. De fet, el dia de la SuperBowl és el segon dia de l’any que més menjar i beguda es consumeixen (el primer és el Dia d’Acció de Gràcies). Dins del camp, minuts abans del partit, es canta l’himne americà, un clàssic, i sempre el canta algú famós. Aquest any serà Christina Aguilera.
Just després comença el partit, i segurament us quedeu parats quan us digui que segons un estudi la majoria de gent que veu la SuperBowl no ho fa pel partit, sinó pels anuncis. La SuperBowl té un share del 40-60%, una audiència de 120 milions d’espectadors i una cobertura de fins a 200 països, que es tradueix en una audiència total de 100 milions de persones en tot el món, una mica més baixa que la Final de Champions de 2009, que va ser de 109 milions. Recordem que un partit de futbol americà dura unes dues hores i té moltes pauses, cosa que facilita la inserció de publicitat. Això es tradueix en una franja curta de publicitat seguida per el màxim de persones. Resultat? 1,7 milions d’euros per 30 segons de publicitat (dades del 2010). Tornant al estudi que es va publicar, dir que Apple va ser qui va revolucionar aquesta tècnica al 1984 amb el seu anunci dirigit per Ridley Scott.
Des de llavors els anuncis durant la SuperBowl són una mostra d’humor, creativitat i marketing que desperta competències o premis, com el que organitza el diari USA Today al millor anunci. Aquest va ser el de l’any passat, i aquí un recull dels millors:
Just després que l’estudi sortís a les notícies les empreses que s’anunciaran han llançat ràpidament els anuncis a Internet. La gent buscant publicitat? L’estratègia està clara. La setmana que ve sabrem quins han estat els millors, però mentrestant anem fent la boca aigua.
