Ja ha transcorregut un terç del mes d’abril. D’un abril que ha de ser apassionant. Amb quatre xocs entre Barça i Madrid a l’horitzó, tant blaugranes com merengues van esvair dubtes guanyant amb contundència l’anada dels seus enfrontaments de quarts de final de la Lliga de Campions. Si avui al Donbass Arena de Donetsk o demà al White Hart Lane de Londres no hi ha cap sorpresa majúscula, la sobredosi de duels entre els màxims rivals del futbol espanyol són segurs: 16 d’abril, 20 d’abril, 27 d’abril i 3 de maig. Tres setmanes absolutament apassionants en les que culers i blancs es repartiran (o no) els títols de Lliga, Copa i el passi a la final de la Champions.
Barça i Madrid es juguen totes les competicions en vint dies
L’amenaça d’infart sobrevola llars a la capital d’Espanya, a Barcelona i arreu de la península i del món. Caldrà que ens ho prenguem amb calma. Amb calma perquè no cal oblidar que el futbol només és un divertiment. Apassionant, fascinant, i que mou masses i milions, però una distracció. No paga la pena passar un infart per un Madrid – Barça o un Barça – Madrid. Les ganes d’enfrontament són enormes, i la sensació de batalla a camp obert a l’estil del que tots hem vist a la pel·lícula Braveheart (en un tòpic que en absolut està suat) és persistent i clara. Un duel a tomba oberta entre dos rivals que es juren odi etern i es disputen un canvi d’era.
Però el respecte ha de superar l’odi mutu, la confiança no ha d’excedir la prudència. Perquè convé respectar un rival que està fent una de les millors temporades de la seva història tot i que se l’hagi vençut 5-0, i perquè, com explicava ahir Johan Cruyff a El Periódico, no cal que el Barça guanyi els quatre partits. Per imposar-se moralment al Reial Madrid en aquests quatre xocs n’hi haurà prou amb vèncer dos dels quatre enfrontaments. El de la final de València del dia 20 i el de la tornada de semifinals de la Champions League al Camp Nou. Als altres dos serveix l’empat. Al Bernabéu a la Lliga, fins i tot, la derrota.
El Barça no pot obviar que té una oportunitat d’or per deixar clar, d’una vegada per totes, que hi ha un canvi de tendència històrica. Que els darrers vint anys no són una casualitat, i que qui dominarà el futbol espanyol en les properes dècades si tot va bé, és el Barça i només el Barça. Els blaugrana tenen l’oportunitat de demostrar que les darreres golejades no són fruit d’una situació circumstancial, però tampoc han d’oblidar que les altres tres victòries d’aquests cinc consecutives davant l’etern rival han estat per 2-0, 1-0 i 0-2. Res especial tot i el mèrit. És més, les dues primeres, suades i sofertes.
La prudència que exigeix Guardiola sempre ens ha fet grans. Ens ha fet campions i ens ha convertit en referència mundial. Futbolística i extrafutbolística. No podem permetre que ara les ànsies de triomf sobre l’etern rival ens enceguin i ens facin perdre la distància amb la realitat. La realitat que vol imprimir amb força la supremacia blaugrana, però que reclama fer-ho amb la mateixa paciència, calma i prudència que li ha permès encetar aquest camí tan màgic.
