Fidel Castro entrant al Congrés / ASSOCIATED PRESS
El president cubà, Raúl Castro, es dirigia al Sisè Congrés del Partit Comunista de Cuba per anunciar que era necessari un “rejoveniment de tota la cadena del partit comunista i de càrrecs administratius”. La traducció de les paraules de Castro, de 79 anys, en el primer congrés en 14 anys, però, és que ell mateix ha assumit la presidència del partit, que fins ara encara ostentava Fidel Castro. Un Fidel Castro que va aparèixer per sorpresa al Congrés, juntament amb el seu germà, una fotografia que no es produïa des de 2006, quan l’exmandatari cubà va caure malalt i es va iniciar el relleu.
Les intencions renovadores de Castro, però, impacten contra la realitat. El nou vicepresident cubà serà un dels més estrets col·laboradors del president, José Ramon Machado Ventura, que té vuitanta anys, i encara més, el número tres serà Ramiro Valdez, de 79 anys. Mentrestant, Fidel Castro, abandona tota activitat política de manera definitva, i ja només ostentarà el carrec d’”Històric Líder de la Revolució”.
El procés va arrancar el passat mes de març quan Fidel Castro, que ja té 84 anys, va assegurar que havia renunciat al càrrec de Primer Secretari del partit fa cinc anys, i no tenia intenció de recuperar-lo. Ningú ho sabia, i, de fet, a l’inici de l’esmentat Congrés, la plana web oficial del partit encara destacava l’octogenari dirigent com a líder del partit.
Cal Sang Jove
Les reformes que la nova direcció de Raúl Castro comença a posar en marxa, i que s’espera que puguin començar a aplicar-se aquest mes de maig, doncs, veuran la contradicció de la direcció d’una cúpula pseudo-renovada, formada per mandataris octogenaris i septuagenaris. De fet, el problema l’admetia el mateix Castro, que reconeixia la manca de relleu generacional al Partit Comunista Cubà, i assegurava que Cuba necessita crear una “reserva de substituts que estigui adequadament preparada i tingui l’experiència i la maduresa suficient per acceptar tasques de lideratge a l’Estat i al Govern”, que, reconeixia, actualment no existeix.
I no existeix, en part, perquè la cúpula comunista no ha volgut. Castro reconeixia que els intents de promocionar gent jove han estat fallits perquè les seves eleccions “no sempre eren bones”. Fa dos anys, el Partit va expulsar dos dels polítics joves del partit, i que podien representar el futur del comunisme a Cuba. Es tractava de Felipe Pérez Roque, llavors Ministre d’Exteriors, i el qui era considerat Primer Ministre de facto, Carlos Lague. Fidel Castro va publicar un article acusant-los d’haver estat corromputs per la “mel del poder”, i ambdós van admetre errors que no van especificar en dues cartes gairebé calcades.
Reformes
Una de les primeres reformes que Castro va anunciar és la recomanació de la limitació a dos mandats de cinc anys de qualsevol “càrrec polític o estatal fonamental”. El paquet complet de mesures contempla més de 300 reformes, que el partit va votar de manera unànime. Principalment, es tracta de mesures que permeten l’expansió del sector privat i l’aparició de formes de lliure comerç amb l’objectiu de recuperar l’economia i combatre l’atur cubà. Atur que engreixarà el gairebé milió d’acomiadaments que es preveu al sector públic. Cal tenir, però, en compte que un 85% dels treballadors cubans ho fan per l’Estat, dades que permeten comprendre la xifra.
Una altra de les mesures per reflotar l’economia cubana és la devaluació en un 8% del peso convertible, el chavito, que, després de sis anys, tornarà a la paritat amb el dòlar americà. Tot i això, el chavito (Cuba utilitza dues monedes; l’altra és el peso cubà), és principalment usat per turistes i inversors estrangers, de manera que el sector privat cubà ho seguirà tenint difícil.
De tota manera, els cubans sí que veuran com aquestes reformes els permetran comprar i vendre, per primer cop des de la revolució de 1959, cotxes i cases lliurement, i s’espera que, a poc a poc, desapareguin les cartilles de racionament per a la població. A més, 180.000 cubans tindran ara dret a esdevenir treballadors autònoms, i el que és més, contractar treballadors, una pràctica que, fins ara, es considerava “explotació capitalista”. També es concediran terres propietat de l’Estat a grangers privats, tot i que són terres que aquest considera improductives.
Cuba retornarà part del control de l’economia a les administracions locals, indústrues i granges, però la majoria de l’economia del país romandrà sota el control de La Havana i el Partit Comunista. En qualsevol cas, la introducció de mesures que tendeixen cap a l’economia de mercat, orienten Cuba cap al camí que la perestroika va marcar per al final del règim comunista de l’URSS a finals dels anys vuitanta.
- ¿Els cotxes d’època a Cuba, amenaçats per les reformes?
Potser és cert que és estereotípic, però la imatge que molts de nosaltres dibuixem al nostre cervell quan pensem en La Havana i en Cuba, és la d’uns carrers atapeïts de cotxes d’època. Meravelles clàssiques dels anys cinquanta: Aston Marins, Cadillacs, Pontiacs, Fords… la llista de marques és llarga. Però més enllà de la bucòlica sensació que transmeten aquests vehicles tan antediluvians com d’estètica deliciosa, hi ha la realitat d’una societat que vol evolucionar i modernitzar-se. La realitat de tots aquests cotxes és que els cubans només poden vendre i comprar vehicles que ja circulaven abans de la revolució comunista de 1959. Ara, però, amb les reformes de la propietat que ultima el govern de Raúl Castro, aquesta situació de restricció sembla que canviarà, i els ciutadans podran comprar lliurement cotxes moderns, que, actualment, només són propietat de l’Estat i no poden ser venuts a privats.
Un cotxe d'època a Cuba / BOSTON.COM/BIGPICTURE
Nerviosisme en els sectors turístics, hi ha qui té clar que els cotxes d’època no desapareixeran, precisament, pel seu valor turístic (i no per l’històric). Ho explica clarament en Michel, un taxista cubà, a la CNN: “si aquests cotxes no hi fossin, molts estrangers no vindrien a veure’ls, a fer-se fotos i a conduir-los”. Però aquest cubà apunta un problema més; ell, explica, ha afegit un motor diesel al seu Plymouth de 1952, i no veu clares les possibilitats dels cotxes actuals ja que, reconeix, “mai he conduit cap cotxe modern”. I sentencia: “quan obrin la botiga, hi aniré, els provaré tots, i llavors ja us explicaré què decideixo”. Sembla doncs, que tot i que el progrés crida al desballestament tots aquests vehicles, els dubtes, la desconfiança, la necessitat empresarial, o el romanticisme faran complicat que els paisatges de Cuba abandonin els tints de mitjans de segle XX.
