Cristina Simon Olivé

Quan mires les seves làmines, la primera paraula que et ve al cap és llibertat. Sembla que el seu pinzell pinti crits de joia, de ràbia en la immensitat d’una gran desert o un oceà infinit. No hi ha res quiet, tot el quadre està en perpetu moviment, com si aquell que l’ha pintat necessités també corre, moure’s, fugir, fotre un crit ben fort per dir: aquest sóc jo, així sóc jo, així sento jo. I amb aquesta ansietat la Cristina Simon Olivé esquitxa el món amb la seva ànima i ens esquitxa també a nosaltres.

Recordes quan vas començar a pintar?

Sempre he pintat, des de petita, ja sigui amb colors (típic regal del meu aniversari, taula de colors) i sempre he viscut la pintura perquè el meu pare pinta. Amb els anys, he anat provant coses noves, noves pintures. I he anat innovant fins al meu estil actual. No recordo una edat en la que vaig començar, simplement ho recordo com a part de la meva vida.

Per tu pintar és vital?

Gaudeixo pintant perquè no m’hi guanyo la vida. Sempre he volgut ser pintora però no viure d’això, per poder-ho gaudir. Si tingués presses per pintar o dates per tenir coses fetes, no gaudiria el moment. Seria quelcom forçat. Jo en broma sempre dic que em dedico a la pintura i d’entreteniment sóc metge. Tot i que òbviament és al revés.

I la medicina influeix d’alguna forma en el teu art?

No crec, tot i que t’haig de dir que radiodiagnòstic és una especialitat amb una petita vessant artística dins la medicina. O com a mínim jo ho veig així. Mires els pacients de forma diferent, en una pantalla, i pots fer reconstruccions i tenir plans del pacient que mentalment has de reconèixer. No sé com explicar-ho. Però tot i així no mesclo medicina i art, ho considero dos coses completament diferents. Dos móns. Un sol jo.

Explorem doncs aquest jo… dius que has anat provant coses noves, em pots explicar una mica aquesta evolució?

La cosa és graciosa perquè, com et comentava, ja des de el col·legi pintava amb els clàssics Standler, després vaig voler provar els llapis que es mullaven i feien aquarel·la, per anar provant cosetes; pintures  a l’oli del meu pare, esponja, textures (tinc algun quadre fet amb guix) fins avui, que pinto amb pintures acríliques i esprais. Suposo que comences pel que tens més accessible i, mica en mica, vas provant fins que trobes el teu estil. El meu estil actual fa pocs anyets que el tinc, vull dir que pinto amb esprais deu fer cosa de 4 anys.

I quin és l’estil de la Cristina Simón Olivé?

Crec que m’han preguntat més d’una vegada quin és el meu estil i sincerament em costa respondre la pregunta. Em diuen que m’assemblo a diferents artistes, però mai  he volgut imitar a ningú. Bé, de fet menteixo, de petita imitava al Miró. Hi ha algun quadre a casa els meus pares que imitava a Miró. Però és de fa molts i molts anys. 

I Pollock?

Sí, veig que n’entens! Sempre m’han dit que el meu estil és com ell, però sincerament no he intentat mai imitar-lo, sí admirar-lo.

Què n’admires?

Qualsevol artista per mi és admirable. D’ell admiro el seu estil òbviament. És un artista reconegut i arribar a ser algú en aquest món ja vol dir que tens talent.

Tu amb què pintes: amb el cap o amb el cor?

Crec que quan et vols expressar no pots fer servir únicament el cap o el cor. Has d’expressar amb tot el que és un. I això vol dir que el cap t’ajuda amb unes coses i el cor amb altres. Personalment quan pinto és com si m’extragués de mi mateixa (per molt místic que soni). Com si fos una sola unitat que en aquell moment es necessita expressar sense paraules.

I què hi ha de tu en els teus quadres?

TOT. Em refereixo a tot perquè quan pintes TU ets la tela.  Tot i que està el terra i tu de peu, ho veus com alguna cosa teva. La teva forma d’expressió. Igual que la gent parla i li surt de dins. Doncs la tela és com la teva forma de parlar sense paraules. Així que per això considero que la tela ho és tot. És la forma d’expressar el teu interior.

Així doncs, quan algú mira un dels teus quadres, què vols que pensi?

De fet quan algú mira un quadre meu m’interessa més la sensació que li causa que no pas el que jo expresso. Perquè són quadres que causen moltes sensacions diferents. A uns un quadre els hi causa pau, mentre que el mateix quadre a un altre li resulta turbulent. Per això no pinto per què vegin res. Només vull que amb segons em diguin quina és la sensació, no el què veuen. Gaudeixo amb la combinació de colors i jugo amb això . I crec que com a resultat és una gran i concreta sensació. No és un paisatge que tothom veu que és un paisatge. És quelcom diferent.

I aquestes sensacions creus que es poden complementar amb altres Arts?

I tant! L’art sempre es pot completar. Jo el completo amb música, per exemple. Però la música crec que causa el mateix. No a tothom li resulta igual. Per exemple, els meus amics troben les meves cançons de relax estridents. En els quadres passa el mateix. Per això crec que són arts que son fàcilment combinables. Una cosa que no t’he dit és que per a mi és fonamental tenir música quan pinto. Suposo que ajuda també a realçar les emocions…tot i que jo pinto amb electrònica… Que no sona molt emotiu però que per mi sí que ho és.

I quins grups o cançons t’inspiren?

Mira l’exposició “Turbulències” (bar Berheads, juny 2010)  la vaig fer íntegrament amb un grup de fons que es diu PNAU. No és que m’inspirin, és que m’ajuden a posar-me a la meva “bombolleta” pintoresca. A estar més aïllada de l’exterior i més immersa a la tela.

Per tant, una discoteca seria el teu taller predilecte?

(riu) Doncs no sé si seria el meu lloc predilecte. M’agrada més imaginar-me sola. Sense gent al meu voltant. No sé com dir-ho, perquè es cert que amb musica electrònica estic més en el meu paradís, però crec que l’entorn és important. I ja tinc el meu “xiringuito” muntat a casa i no em veig pintant a cap altre lloc.

Com et veuríem treballant en aquest taller?

(riu) Gran pregunta perquè ningú, però ningú, m’ha vist mai pintar (i els quadres són meus eh!). Pinto sempre descalça. Amb els auriculars amb la musica al màxim volum. I amb la meva màscara protectora. Un total look. Ah! I amb un detall important: pintura absolutament per tot arreu. Especialment pels peus i mans.

Un art del contacte…

Si si, no pinto amb pinzells. Bàsicament faig servir les mans. I com a molt algun drap. No m’agrada pintar amb pinzells, potser per què no n’he sabut mai. Crec que defineixen massa el que pintes (és una opinió personal). M’agrada estar en contacte amb el que faig. M’agrada embrutar-me i quedar-me empastifada per tot arreu. Quan veig algun retoc que s’ha de fer no estic per anar a agafar cap instrument. Haig de retocar-ho quan ho veig, així que la mà és el millor estri. Regules molt el que vols fer. I el tacte de la pintura et fa notar el que realment estàs fent. Estàs immers en el quadre.

Estàs sent tu més que en cap altre moment?

Jo crec que és diferent, és una forma de ser diferent. És una vessant amagada, en el sentit que, com t’he comentat, mai m’han vist pintar. Això de que no m’han vist pintar sona snob o estrany, però és així. Si hi hagués algú, tampoc m’importaria. Simplement l’ignoraria. Per això m’agrada pintar sola. És el meu moment.

Cristina Simon Olivé (Sabadell, 1982) és llicenciada en medicina per la Universitat Autònoma de Barcelona i es va especialitzar en Radiodiagnòstic a la Vall d’Hebron.  La seva primera exposició de pintura va ser “Turbulències” al bar Berheads de Gràcia, l’any 2010.

Si voleu veure més imatges de la seva obra podeu visitar la seva compta de Flickr

http://www.flickr.com/photos/csimonolive/

autor
Enamorat de l'Art. Presentador de Racons Joves i articulista de la Revista de Llums de la Ciutat. Dirigeixo el grup creatiu jove Nakadaska.Factory. Fanàtic del cinema de Michael Haneke i obsessionat amb les fotografies d'Oleg Dou. La vida és un mur blanc on hi pots fer el que vulguis.
Fes un comentari

Please enter your name

Your name is required

Please enter a valid email address

An email address is required

Please enter your message

Llums de la Ciutat © 2014 All Rights Reserved

Amb el suport de Llumsmedia de Produccions