Cada instantània és una nova temptació. Una nova provocació. La càmera imprimeix desig amb cada flash. Una fotògrafa que busca en els seus personatges la sensualitat, en els seus espais la màgia. Ningú pot passar ja desapercebut, cada ésser ocupa el seu lloc i intenta cridar la nostra atenció. El món fet teatre. La vida com a escenari on cadascú vol el seus aplaudiments i les seves flors. I la directora d’aquest gran cabaret és una dama invisible que es diverteix movent els seus models per així sorprendre a la platea.
Recordes la teva primera fotografia?
Tenia 14 anys i li vaig agafar la càmera al meu pare, que se l’havia acabat de comprar. Li vaig dir a 3 models que vinguessin fins el barri gòtic i vaig fer una sessió de fotos improvisada.
Sobre què?
Estava inspirada en els anys 20, el cinema en blanc i negre, i van venir totes les models amb gavardines i amb màscares. De fet encara les utilitzo aquestes fotos. Són les primeres que vaig fer i també les que més m’agraden.
A tu com a fotògrafa què et resulta més interessant: buscar, trobar o muntar?
Al principi el que més m’agradava era buscar i fer la fotografia, és a dir, anar per Barcelona, fer fotos al carrer, de la gent, la foto denúncia, però amb el temps em va agradar molt més la fotografia de moda, que era buscar un escenari, uns models, un vestuari, buscar una estètica i fer la fotografia. Últimament és el que faig. Vull dir, si viatjo puc fer fotografia de carrer però prefereixo molt més la de moda.
Tens algun fotògraf predilecte en aquest àmbit?
Per mi la meva màxima referència és Anne Leivobitz. Ella sap molt bé la gent que tria, com els posa, què explica, com fa les fotografies. A més et pot muntar una sessió de fotos totalment surrealista per a una revista, que va més enllà d’ensenyar-te la roba, i al mateix temps pot fotografiar un grup de persones molt importants, amb un simple fons negre, però la manera com les posa ja t’explica alguna cosa. La Leivobitz busca explicar, i ho fa molt bé.
Però aquestes composicions tan pensades, tan hermètiques, no són un obstacle a l’hora de transmetre sentiments?
No, per exemple jo quan vaig fer una sessió inspirada en el conte d’Alícia, vaig asseure els models a la taula del te quan eren les 7 del matí, en un bosc, i els vaig dir que parlessin, es moguessin, i jo anava fent les fotos. Potser en algun moment els demanava que s’aturessin per captar un moviment o expressió concreta, però en general els deixava fer. M’agrada que la gent improvisi molt i tregui el que vol treure. No m’agrada forçar unes emocions que el model no trauria mai davant de la càmera. A més la sort que tinc és que normalment treballo amb actors i no els hi costa gens.
T’he de dir que es nota, per què tens una concepció molt teatral de les teves fotografies…
Per mi el teatre és la perfecció artística. És l’Art suprem. De fet, si no fotografiés, escriuria més. I escriuria teatre. La connexió amb l’ambient, amb el públic, les emocions, el text, com ressonen les paraules. Ho uneix tot. Imatge i paraules.
Algun dramaturg en especial?
La meva màxima referència és Lope de Vega per la manera com veia la vida, com una unió amb el teatre i poesia, i per la manera d’explicar històries, perquè explicava històries que la gent volia, històries sobre el poble que influenciaven el poble. És a dir, no buscava una literatura inabastable, sinó que ho feia per la gent, perquè és per això que ha d’existir. A més de Lope, m’agraden també Cela, per com veu les coses i com les explica, i el to satíric. I Cervantes. perquè creia en la bondat humana, malgrat tot.
Pregunta obligada: la vida és un teatre, Nuria?
Jo crec que sí. A més per mi el que és la poesia i el que és la vida van units, són la mateixa cosa. Aleshores com que tinc la síntesi tan feta d’això, a la fotografia el que busco és explicar històries. Llavors és com si cada fotografia fos el fotograma d’una pel·lícula i t’expliqués el tros d’alguna història. A partir d’allà tu t’imagines el que podria estar passant.
I en el teu teatre, què vols que hi veiem?
Emocions. És el més bàsic. Jo no crec en la tècnica, ni de la fotografia, ni del teatre ni de res. Una fotografia agradarà si transmet. En canvi una persona que s’estimi moltíssim la tècnica, la il·luminació, que posi una llum perfecta però que no es preocupi per transmetre res, podràs apreciar que la obra està ben feta, però no et quedaràs amb la imatge al cap.
I tu què fas per què la gent es quedi amb les teves imatges al cap?
Sobretot a mi el que més em transmet de les meves fotografies és la gent que fotografio. De fet, si alguna vegada he vist algú que crec que és de fotografia, encara que no el conegui, el paro i li dic que vull fer-li fotos. Els models són el més important. I crec que trio bé perquè en el fons, en els seus ulls, són les persones que més comuniquen a la imatge.
Sembla que t’enamoris dels teus models…
(riu) Sí, sí. Perquè és la gent que em transmet, sinó no puc treure res. A mi m’agrada la gent així, amb una personalitat forta, decidida, mai em puc relacionar amb persones que hi vegin normal, sinó amb gent que vagi en bucles. Per això m’agrada Dalí, per exemple. Era un tio que no estava boig, que es feia el boig. Jo crec que tota la gent que estic fotografiant i que he fotografiat, és gent que la mires i no creus que la poguessis trobar al metro. És com si visquessin dins la fotografia. Necessito gent que sigui poc corrent.
Perquè t’agrada provocar…
(riu) Sí, però jo crec que l’Art, si no provoques una mica, tampoc té gràcia. Sóc molt satírica i molt provocadora. I també sóc molt impulsiva. I això és veu. Però clar, provocar també s’entén en el sentit sexual, i tampoc és això… Vull dir m’han dit de fer fotos potents i les he fet, però perquè m’ho han demanat, tampoc perquè fos idea meva. Però m’agrada provocar en tots els sentits, vull dir buscar la imatge més bèstia de totes.
I quina seria aquesta imatge més bèstia? O quina imatge bèstia et queda per fotografiar?
Moltíssimes. Ara m’agradaria fer una sessió de fotos amb roba de Balenciaga i amb l’estètica de Lady Gaga. I fer una cosa molt futurista però passada de voltes, com per donar a entendre que el que vindrà serà terrible. I he pensat de posar darrere de la model tot de radiografies de la gent que treballa amb mi.
Em dona la sensació que amb qualsevol cosa que fotografies tens la voluntat de fer-ho sensual…
De fer-ho poesia. És que per mi tot és maco. És que fins i tot una ampolla al terra de la nit anterior. Per mi tot és maco.
Fotografiar t’ha canviat la visió del món?
Jo crec que sí. En el sentit que veus la vida d’una manera diferent. T’ajuda a fixar-te en coses que no et fixaries. Detalls que no miraries. M’ha canviat en la manera de viure i de veure la vida. Bob Dylan deia que un artista només pot ser-ho si té 3 coses: l’observació del món que l’envolta, l’experiència pròpia i la imaginació, que puguis transformar el que has viscut i el que estàs veient. Feia poesia, però molt visual, molt metafòric. Bob Dylan em cau molt bé per la manera de parlar a través d’imatges.
Per tant, per tu la fotografia és…?
La meva forma de parlar. D’expressar-me.
Què sents tu quan escoltes el clic de la càmera?
Que he capturat alguna cosa que és “eterna”. Que hi ha alguna cosa que s’ha quedat gravada, que va més enllà de la vida quotidiana.
Més enllà… és que potser no t’agrada la realitat, Nuria?
(riu) El meu llibre preferit és El Quijote. És més que un personatge que està boig, que es canvia de segle, és una persona que no vol adaptar-se a la seva realitat i com que no vol fer-ho la resta el rebutja.
Tu també vols fugir del món?
Sí, m’alimento del món però també em vull escapar del món. És un relació d’amor-odi constant.
Nuria Bofarull (Barcelona, 1994) estudia 1r de Batxillerat. La seva primera exposició va ser al bar Berheads de Gràcia sota el títol « En el boulevard de los sueños rotos ». Es considera una fotògrafa autodidacta i actualment treballa en l’elaboració d’un blog dedicat a la moda. Amb aquest projecte pretén donar una visió artística a la fotografia de moda convencional.
Si voleu veure més fotografies visiteu la seva compta de Flickr
http://www.flickr.com/photos/nbofarull/
O a la seva pàgina de Facebook
