Sabeu per què no triomfa el futbol als Estats Units? Perquè es pot empatar. Ho vaig entendre i veure clar un dia que ho parlava amb el meu pare. Allà, a la terra de les hamburgueses i les barbacoes als aparcaments abans dels partits els agrada la droga dura. La tralla, l’adrenalina en vena. Què coi els has d’anar a explica de tornar a casa sense haver tastat la sang? Sense vencedors i vençuts?
Els europeus som diferents. Per molt que la televisió dels darrers deu anys s’ha escarrassat a fer-nos amants de la carnassa, entenem les coses d’una altra manera. No vull convertir aquest article en una fel·lació al Barça, perquè ja n’hi fan prou, però el futbol blaugrana que enamora és elegant, fi, precís. Res a veure amb la brutalitat física del futbol americà, de l’hoquei sobre gel, o del repertori muscolístic de l’NBA.
Senzillament, són maneres diferents d’entendre les coses, i per això ens costarà molt convèncer els de l’altra banda del bassal que el futbol és bo. Perquè hi ha l’empat. De tota manera, és cert, no ens fem trampes al solitari: l’empat existeix en els esports que triomfen a nord-amèrica. En el bàsquet es pot empatar. Però es desfà a la pròrroga. A l’hoquei es pot empatar. I al futbol americà també es pot empatar (tot i que és gairebé tan rar com al bàsquet). Fins i tot al beisbol es pot empatar.
Però, fixem-nos: en tots aquests esports, les classificacions es mesuren en victòries i derrotes, i, ocasionalment es presenta una tercera casella per als empats, com al futbol americà. Aquí mesurem les classificacions en punts, per contemplar el valor de l’empat. Allà, l’empat és el tercer resultat, el que no suma, el que no val per a res. Perquè, si el que compten són les victòries, empatar és com una derrota, no té cap valor. És un fracàs per als dos.
Seria impossible veure un equip americà, jugant a bàsquet, a hoquei sobre gel, a beisbol, o a futbol americà fent càlculs per empatar i no sortint a fer el màxim per guanyar. Perquè no li serviria per a res. Aquí, en canvi, els equips de futbol surten a empatar. És més, tot amant del futbol coneix aquella dita que parla de que les lligues es guanyen amb la mitjana anglesa: guanyar a casa i empatar a fora.
Aquesta teoria ha malmès el futbol. Ha reconvertit el tradicional sistema 3-2-5 dels anys cinquanta en els esperpèntics 5-3-2 i fins i tot 5-4-1 i 4-5-1 que veiem avui. I és el nostre pa de cada dia. Sumar un punt per empat al futbol només ens ha servit per veure equips que no busquen el gol, que surten a no perdre. Perquè no perdre pot ser suficient per aconseguir un èxit, i això ha castigat el nostre esport favorit. És absurd tolerar-ho.
Hem d’eliminar l’empat. Si un partit de lliga acaba en empat, que es xutin penals. És molt senzill. Bé que es fa a les competicions on no hi ha temps per perdre i el guanyador i el perdedor s’han de resoldre en un sol partit. És el camí. El camí de l’espectacle. El camí del futbol ofensiu. El camí del retorn als inicis, a la puresa, si algú en dir així. És el camí del gaudi. I, en definitiva, es tracta d’això. De gaudir. I ningú gaudeix amb un 0-0.
