Pep Guardiola parlant durant l'acte
Fa quatre dies que en Pep Guardiola va rebre la medalla d’honor del Parlament de Catalunya en la categoria d’Or, la categoria més alta que atorga aquest organisme, segurament el més important del país.
He volgut deixar passar quatre dies perquè el discurs que va pronunciar és, un cop més, impressionant. I és d’aquelles coses que has de deixar passar una nit, o dues, per tornar-ho aveure i, si cal, deixar passar una altra nit, per prendre consciència real del que aquell discurs vol dir. I per mi només vol dir una cosa: que en Guardiola és una persona extraordinària. Està per sobre de l’ordinari. Té una forma de veure la vida, la feina, la família i la societat, especial.
La Mònica Terribas ho explicava en el seu discurs d’introducció: “En Pep no ho ha tingut fàcil”. Al 2001 va ser acusat de dopatge per nandrolona quan jugava al Brescia a la lliga italiana. Però ell, segur de si mateix, va recórrer la sentencia que el condemnava a set mesos de presó i una multa. Vuit anys després el Tribunal li vadonar la raó i el va absoldre. En Pep fa les coses bé. Com s’han de fer. Si el futbol no fos el que és avui en dia (un esport de màxima audiència, un entreteniment compartit per mig món i que arriba al món sencer, un negoci) en Pep seria futbolista igualment. Perquè és el que el motiva, és el que l’apassiona i no sap viure sense això.
Del discurs sencer em quedo amb la part central. Quan explica com existeix un minut… minut i mig… durant les dues o tres hores que es passa analitzant el rival del properpartit, en que sap, dins seu, que guanyaran. És el moment en que saps que la feina esta ben feta. Que tens l’examen preparat, que et poden preguntar qualsevol cosa del temari que saps encarar barraca. I si no és per la bandadreta amb l’Alves, serà pel centre amb l’Iniesta. És aquella frase d’entre dues pàgines escrites d’examen on la claves. És aquella reunió de negocis que hi vas sabent que hi sortiràs amb un bon acord, perquè no et poden tombar. Aquell moment on dius, és que som la millor opció. És aquell partit de tennis que afrontes amb poques armes, un bon revés, però amb molts recursos: unes bonescames, molta concentració… I és dins d’aquell punt dins del partit. Aquell punt que dura 20 segons insignificants dins d’un partit de quatre hores, que marques la diferencia. És aquell guió de televisió que escrius i reescrius i reescrius, i esborres i tornes a escriure, fins que t’adones que amb una frase, amb una escena, ja tens el que buscaves, tota la pel·lícula es basarà en aquella escena. És quan faràs riure o faràs plorar. I ho saps. I tota la resta, tot el que envolta són paraules en un examen, són punts que sumen, són números que ballen, són escenes que envolten, són aquelles passes entre jugadors que acaben amb el gol.
Això és el que hem de buscar. Aquell moment màgic, aquell clímax dins nostre que ens fa gaudir. Que s’amaga en qualsevol racó del nostre dia a dia, però que ens produeix una alegria immensa en el nostre interior. Un somriure, un somriure solitari, en aquell soterrani, on no hi ha llum exterior.
