Per ella, tots som personatges. Personatges d’un espectable sense fi. El nostre rostre, les nostres formes, el nostre color depenen de com som. O més aviat de com som davant dels seus ulls. Analitza allò que hi ha dins i ho treu enfora. Caricatures de l’esperit. Una dibuixant psicòloga. Una artista que veu més enllà del cos. Ella respira l’essència de les coses i el seu llapis en deixa testimoni sobre el paper. Un testimoni que és viu, cridaner, que es vol fer veure. Evitar la normalitat és el primer principi del codi excèntric. Sorgeix així un Art que no vol passa desapercebut i que fa de l’extremisme el seu segell distintiu. En cada traç. En cada taca de color. En cada dibuix. En ella mateixa.
Anem directe al gra: per què dibuixes?
Dibuixo perquè per mi és una forma d’expressió, d’expressar el que sento per dins, i per comunicar-me. Jo no he anat mai a cap acadèmia ni res per l’estil, però quan m’avorria a classe, una cosa que encara em passa (riu), doncs em posava a dibuixar als professors, o sinó a casa feia retrats de la gent que m’envoltava. Així vaig començar a practicar.
Pel que veig t’agrada dibuixar aquells que et queden ben a prop
Sí, m’agrada dibuixar gent propera al meu entorn, per què com que m’agrada molt la psicologia, doncs quan veig una persona intento captar la seva essènica, com són els seus comportaments, i com que de vegades em costa exterioritzar-ho d’una altra forma, doncs ho faig a través del dibuix.
Per tant, tu no fas només retrats?
No m’agrada fer retrats. El dibuix artístic clàssic, tipus bodegons, com que té tant de realisme, no m’interessa; jo prefereixo fugir de la realitat. La realitat és molt avorrida. M’agrada dibuixar la gent amb trets característics, segons com la sento. Si és una persona divertida o, pel contrari, trista, doncs posaré algun tret que així ho indiqui.
Podríem dir que el que dibuixes és l’ànima?
Sí, exacte, com sento l’interior d’aquella persona. Així aprofundeixo més en la seva personalitat.
De quina manera ho plasmes als teus dibuixos?
M’agrada destacar determinades característiques de la personalitat amb el color, amb les formes, i m’agraden especialment els ulls. A vegades hi dibuixo espirals. Això simbolitza que aquella persona té un món interior molt complex. I tot sovint, també afegeixo elements que tinguin a veure amb la professió del protagonista.
Ara que et veig, no puc evitar sentir una forta connexió entre tu i el teu estil. Quines característiques teves hi ha als teus dibuixos?
(riu) La part mística i surrealista de mi mateixa. També la meva manera de pensar. Jo sempre m’he volgut desentendre del pensament comú. Des de que som petits ens ensenyen a pensar a tots d’una determinada manera, a distingir entre allò que és correcte i allò que no ho és. I a mi m’agrada apartar-me d’això, i doncs aquest esperit rebel és el que transmeto amb als meus dibuixos. Si un nas s’ha de dibuixar seguint uns patrons concrets, doncs jo ho faig fent-ne servir uns altres, perquè així és com ho sento i així és com ho veig. Les coses no han de ser de ser d’una determinada forma perquè sí.
Aquesta actitud rebel és indispensable per ser artista?
Ve, jo no és que em consideri artista, però sí penso que la gent que fem art, que ens agrada l’Art, sí que hem de tenir una altra manera de veure la vida. Però no perquè consideris que així ha de ser, sinó perquè aquesta convicció t’ha d’acompanyar des de petit; no com una cosa artificial, forçada, sinó com quelcom natural en el teu pensament. Que ho sentis així de veritat.
I tu com mires el món?
Suposo que una mica com la mirada dels nens, una mirada no educada. És veure les coses sense haver passat pel filtre de l’educació. Les acadèmies són necessàries per aprendre la tècnica, però un cop apresa, com menys et domestiquin millor.
La teva pintura és una pintura salvatge doncs?
(riu) Sí, sí. M’agrada emprar colors sense harmonia, sense ser políticament correcte.
Tots els teus dibuixos, amb tant de color i forma recargolada, m’han fet pensar en un carnaval, un circ, una mena de món extrem
Jo em considero una persona entre abstracte i extremista. M’agrada l’extravagància. La normalitat, la linealitat m’avorreix.
Vius la vida com un espectacle?
No et diré que no (riu). Jo sóc molt de les emocions extremes. De viure la vida molt eclèctica, de provar molts tipus de coses. Desitjo estar en constant moviment d’emocions intern. Per exemple, m’agrada molt analitzar la gent, i ho faig de manera humorística. Si vaig a una discoteca amb un grup de persones, m’encanta ballar i tal, però també necessito el meu espai per analitzar-los a tots ells com a personatges d’una novel·la, com si el meu cap estigués escrivint aquesta novel·la humorística en aquell mateix instant. I també em passa molt quan estic amb amics o grups grans, que ho veig tot com si fos un videoclip. I m’imagino que una de les persones que està parlant, es puja a la taula, apareixen focus, i comença a ballar, com si fos un videoclip de la MTV.
Així que tots som personatges del teu espectacle?
(riu) Sí, jo crec que em passa perquè sóc filla única. I he viscut molt en el món dels adults. Sempre escoltant moltes converses. Això m’ha fet desenvolupar un esperit més crític i una capacitat per construir el meu món, per combatre la soledat. En no tenir germans, no he viscut tant en el món dels nens i així he reflexionat més sobre el meu popi univers interior. Per això, també m’agrada molt Mercè Rodoreda, perquè en les seves novel·les se centra en els sentiments de personatges concrets i els analitza fins l’últim detall.
Per construir el teu món, què creus que t’ha influenciat?
M’ha influenciat molt el meu pare, perquè ell és artista, i des de petita m’ha ajudat a crear un món màgic de les petites coses de la realitat. També el món de la meva mare, el món místic, de la parapsicologia, veure coses on no les hi ha, veure més enllà del que és correcte, del que se suposa que és real. I també, encara que soni estrany, la soledat, l’avorriment, m’han estimulat molt, m’han ajudat a tenir ganes de dibuixar i crear el meu propi univers. Juntament amb les converses dels adults, com ja he dit.
I si parlem influències artístiques, no em pots negar que en els teus dibuixos hi ha molt de cultura pop?
Sí, és clar, en les tonalitats, els contrastos… Evito l’equilibri de color, prefereixo trencar-lo, perquè així fas que el dibuix cridi l’atenció i tothom s’hi fixi. Quan vaig a una botiga i miro samarretes, la meva mare sempre em diu que no em fixo en la roba, i és veritat, perquè jo em quedo amb l’impacte a través del color. I aplico la mateixa lògica als meus dibuixos. Això és el que m’apropa més al món pop. I suposo que per aquest motiu també m’agrada moltíssim el cinema d’Almodóvar, perquè tant en les històries com en el seu estil llampant no deixa indiferent a ningú.
I tu també vols impactar, no?
Vull expressar-me artísticament amb el que porto a sobre. És com una manera de ser, una forma de comunicació davant dels altres. Quan veig una persona, capto molt ràpidament com és, i a mi també m’agrada expressar-me davant dels altres i que em coneguin. I com que de vegades no tinc temps per fer alguna cosa artística, doncs ho faig a través del meu cos.
Ariadna LaGarsi (Barcelona, 1991) va estudiar el Batxillerat Humanístic i més tard va començar Cinema i Televisió a la Facultat Blanquerna. Després d’un breu parèntesis en què es traslladà a l’Escola Massana per estudiar Tècniques experimentals entre la pintura i la fotografia, retornà als estudis de Comunicació. Ha estat guardonada amb diversos premis d’il·lustració i disseny, entre ells el Premi de Publicitat de Cacolat i La Vanguardia (2002). Recentment ha rebut el premi ART-URL amb l’obra “El Cor d’Ariadna”, dins la categoria de pintura i esculta. A Llums de la Ciutat, col·labora dissenyant les vinyetes de La revista online.
Si voleu veure més imatges de la seva obra podeu visitar el seu blog
