Si comptessin tots els invents que Doraemon ha lliurat a la civilització, el mínim que s’hauria de fer és posar-li el seu nom a un carrer, tot i que, siguem sincers, el més just seria donar-li un Premi Nobel. Qui no ha pensat alguna vegada que hagués estat fantàstic poder gaudir d’un d’aquells instruments que es treia de la butxaca? La porta màgica, per exemple, m’estalviaria cada dia 1 hora de ferrocarril i metro (així com els 172 euros que costa la T-JOVE de 2 zones). Doraemon va marcar la infància de tots aquells que esmorzàvem i berenàvem davant del Club Super 3. Aquell gat blau que reivindicava que no era un toixó ens sorprenia cada dia amb una nova màquina, una nova història plena d’aventures. Amb ell, en Nobita, la Shizuka, en Suneo i en Gegant, personatges que romandran per sempre al nostre cor, de la mateixa manera que ho farà la sèrie. La Maria Rossell, estudiant de Comunicació Audiovisual, ens convida a rememorar aquells anys en què el matí sempre començava amb un “Tant de bo els meus somnis es fessin realitat …”
Maria, tu eres d’aquelles que esmorzava mirant Doraemon dia sí dia també?
Oi tant! Esmorzava amb en Doraemon cada dia, de fet, avui encara ho miro, tot i que, evidentment, no com abans.
Què creus que tenien aquelles històries per enganxar tant?
Els invents d’en Doraemon eren molt útils per resoldre problemes quotidians. Pensa que en una butxaca hi ha aparells de tot tipus per fer-te la vida més fàcil i divertida… Crec que desig és la paraula clau. Tots en tenim i amb en Doraemon tot és possible. Quan som petits no coneixem limitacions ni barreres, segurament per aquest motiu tenia tant d’èxit i enganxava tant. A part, en Doraemon és un gran amic que sempre està allà per ajudar-te!
Recordes algun dels invents del Doraemon?
Sí, però n’hi ha tants… La porta màgica, l’aparell per fer-te petit o gran, el mocador del temps, la capa d’invisibilitat, la càpsula del temps, el casquet volador, aquell aparell que et feia els deures… també recordo que n’hi havia que et feien somiar, i un d’un paraigua que no sé ben bé què feia. Ah! I un d’un micròfon!
De tots aquests, quin invent t’agradaria tenir i per què?
Home… n’hi ha molts, però m’agrada tant viatjar que segurament em quedaria amb la porta màgica. Seria molt fàcil desconnectar de la rutina amb un aparell així. A més, és baratíssim!
I els famosos pastissets del Doraemon, els vas arribar a tastar?
No!, però sé que va sortir un bollicao que s’assemblava molt als pastissets d’en Doraemon i que sí que vaig provar.
Parlem dels personatges de la sèrie: amb quin et quedaries?
Amb en Doraemon, està clar! En Nobita és un gran amic, però pobret porta tants problemes tant sovint… que em quedo amb en Doraemon, perquè a més de tenir aparells de tot tipus, dóna molt bons consells.
I quin personatge no podies veure ni en pintura?
En Suneo, perquè en realitat no és tant amic d’en Gegant com sembla. Crec que és una mica aprofitat i també un fals. A més, és súper mimat i ho té tot! I sempre farda, no és gens humil. Però vaja, que tampoc li tinc tírria!
Quins valors creus que transmetia Doraemon amb els seus personatges i les seves aventures?
Sobretot el de l’amistat, perquè en Doraemon sempre ajudava en Nobita sense pensar-ho dues vegades. Però també el de tocar de peus a terra, perquè un aparell et pot resoldre la vida durant un cert temps, però si n’abuses se’t pot tornar en contra teva, com tot. A en Nobita sempre li passava això, era un nen molt agradable, però quan començava a utilitzar un aparell per fer malifetes pensant que era invencible s’enganxava els dits, i acabava pitjor de com començava. Crec que en Doraemon t’ensenyava a ser valent, a afrontar els teus problemes… i també a ser responsable amb la feina de l’escola. Fins i tot tracta el bulling, que no és ben bé un valor, però sí una problemàtica present a la societat.
Les comparacions són odioses, però, consideres que han canviat molt els dibuixos de la nostra generació respecte els d’ara?
Sí. Sincerament, abans hi havia més valors implícits ara són increïblement lights. Me’n recordo de l’Snoopy, els Barrufets, Vila Xucrut, les Tres Bessones, els Picapedra, les bessones O’Sullivan… Els diàlegs d’aquests dibuixos animats no tenen res a veure amb els diàlegs de Caillou o Bob Esponja. Per exemple, Snoopy tenia poc diàleg, però ensenyava molts valors als més petits, com ara a no ser materialista ni superficial, a confiar en tu mateix i a tractar els altres com vols que et tractin a tu. A mi aquesta sèrie em va marcar moltíssim en aquest sentit, encara me’n recordo. Avui prima el color, l’estètica, el diàleg absurd i buit de contingut… Quin és el motiu de la seva existència més enllà de ser bonics?
Per tant, si Doraemon es tornés a emetre, hauria de canviar molt?
De fet, encara s’emeten capítols vells de la sèrie i se’n van fer de nous, els “falsos” que en dèiem. Una cosa que funciona i té èxit no cal canviar-la gaire. Si estigués a les meves mans respectaria els valors inherents a la sèrie i simplement actualitzaria temàtiques, per exemple, una que segur que tractaria seria l’abús del mòbil dels més petits… Faria que en Doraemon li fes veure a en Nobita que els senyals de fum són igual d’efectius! Jaja.
No podíem acabar sense tocar un tema espinós: saps que la història té un suposat final inesperat, oi?
Ostres, m’agradaria veure el final de la sèrie per comprovar que el final és aquest “suposat final inesperat”. Fins i que no ho vegi em vull negar a creure que el final és aquest. No m’agrada massa parlar d’aquest tema, perquè quan era petita i m’ho van dir em vaig espantar molt.
I finalment, per què creus que Doraemon mereix entrar a “l’Olimpop”?
Perquè en Doraemon ha marcat la infància de molts i molts nens i nenes de tot el món, no només a Catalunya. Té molt de mèrit que una sèrie senzilla (el que la fa especial és la butxaca màgica) estigui en el record de tantes generacions. Pensa que una persona de 20 anys pot parlar amb una de 12 sobre Doraemon amb la mateixa il·lusió. Només per aquest motiu ja mereix entrar a Olimpop.
