Qui no es marcava un falset quan cantava les últimes paraules de la sintonia de El món d’en Beakman? Jo sí. I ho feia cada tarda, quan em posava davant del Super 3 per escoltar a aquest savi sorgit d’una estranya barreja entre Regreso al futuro y Ereasehead de David Lynch. En Beakman estava igual de boig que tots els científics de la història de la literatura i el cinema, però ell era un tipus diferent, no només per portar bata verda, sinó per ser un enrotllat molt peculiar. Et podia explicar les lleis de la física vestit de hawaià o descriure’t fenòmens meteorològics fent de gàngster. Òbviament, molts professors haurien d’haver aprés d’ell; perquè us puc assegurar que si el meu mestre de ciències naturals hagués portat les pintes d’en Beakman i hagués fet les mateixes excentricitats, tindria les lleis de Newton gravades al cerebel de per vida. En Beakman va trobar el millor mètode per mantenir l’atenció dels seus estudiants: el mètode la sorpresa constant. No sabies mai amb quina una et sortiria i aquesta era la mateixa lògica del programa: convertir un laboratori no en un espai on regnés l’exactitud i la racionalitat, sinó el joc, la diversió, el caos, un lloc on s’hi passejaven un tio vestit de rata i una noia amb estil Punky Brewster. La comunitat científica es devia estirar dels cabells quan El món d’en Beakman es va començar a emetre. Tot i que, ben mirat, potser el que van fer va ser celebrar-ho, perquè aquest home de la bata verda ens va fer estimar la ciència com ningú altre ho havia fet abans, i de ben segur que molts dels llicenciats en Medicina, Biologia o Física que estan llegint aquesta entrevista van decidir el seu futur davant del Super 3. En Marc Darriba, estudiant d’Audiovisuals, ens recorda al millor científic que ens ha donat la televisió en molt temps.
Quin és el primer record que et ve al cap quan penses en El món d’en Beakman?
Per suposat, les converses d’en Carl i l’Earl, els dos pingüins que obrien i tancaven el programa amb converses que pretenien ser quotidianes i sempre acabaven tractant un tema molt nostre d’una manera molt… Excèntrica, en podríem dir.
En Beakman no deixava de ser el típic científic boig, però, què més tenia per seduir a tants petits davant la pantalla?
En Beakman aconsegueix el què cap professor d’experimentals aconseguia: fer de la ciència experimental una veritable experiència. Els experiments a petita escala feien molt més que quatre lliçons de química, física o biologia.
Així doncs, en Beakman va aconseguir que la ciència et comencés a agradar?
El cert és que tot i que no m’hi dedico, la ciència (en especial la química) sempre m’ha despertat una curiositat enorme. I descobrir a base de petits experiments quotidians com funcionava al món era un grandíssim al·licient per voler saber encara més. Diguem que no n’és la causa conjuntural però sí una de les causes estructurals.
D’aquests petits descobriments que tenien lloc al laboratori, quin et va deixar bocabadat?
Recordo el dia en què em Beakman ens va explicar què era l’halitosi i de quina forma podríem evitar-la. No era un simple anunci de “raspalleu-vos les dents i glopegeu cada dia!”; ell ens explicava com funcionava tot plegat i per què aquelles bactèries viuen a la nostra boca; sabies que després d’un àpat hi ha més bactèries a la boca que humans al planeta Terra?
El cos humà és tot un misteri… I parlant de misteris, t’hauria agradat que resolguessin algun que encara avui et genera dubtes?
Home, la veritat és que ja ho he acabat esbrinant per mi mateix; però sempre tenia ganes de preguntar a en Beakman per què la lluna es posa gran i taronja de tant en tant.
Malauradament, no estudio astronomia, així que continuem amb l’entrevista. El programa era un temple del surrealisme: recordes cap moment estrambòtic 100%?
Home, recordo en Lester a la dutxa d’escombraries, deprimit. Es veu que havia quedat amb la seva xicota i aquesta li havia dit que no feia prou pudor. A arrel d’això, en Beakman ens va explicar com el nas identifica les olors. En Lester va passar-se una bona estona corrent mentre una de les noies, no recordo si la Josie o la Liza, el perseguia amb un aerosol de desodorant.
Menciones a diverses de les excèntriques criatures humanes (i no tan humanes) que poblaven el laboratori: amb quin dels 3 personatges et quedes?
Sens dubte adorava en Beakman, una persona brillant però que semblava tenir el do de saber convertir en fascinant per a tothom allò que molts nens i nenes defugien als llibres; a més a més, tenia permís per tenir el laboratori desendreçat, i ningú li deia res!
Per altra banda, no puc escollir un personatge menys favorit: en Lester, tot i ser bastant fastigoset, sempre em despertava simpatia; era una rata amb una ironia molt curiosa. Les tres noies que van passar pel programa no feien res més que agafar els cartes dels espectadors i ajudar en Beakman amb els exemples; però tampoc em desagradaven… No sé si m’explico…
Ens has dit que adoraves en Beakman. Ara, confessa! Et vas disfressar mai de Beakman? I en cas negatiu: ho hauries fet?
Ostres!! Tot i que no ho he fet mai, m’encantaria! Seria molt divertit disfressar-me amb una bata verda i pentinat extravagant! I, la veritat, disfressar-me d’un dels meus ídols d’infantesa és divertit i tendre al mateix temps; i ja sabem que els personatges excèntrics són els millors per ésser emulat en disfresses.
Parlant de coses excèntriques, paranormals, surrealistes: tu també sabies perfectament que no hi havia cap carta del Jordi Masventós de Terrassa oi?
El cert és que el meu jo de 6 anys era bastant crèdul amb tot plegat i em va costar temps assimilar que simplement els dobladors deien el nom d’un dels súpers del Club Super 3; el cop hagués estat ben fort si un dia haguessin rebut una carta del Marc Darriba de Barcelona.
Torna a confessar-te: vas escriure cap carta? On las enviar home de Déu!? En cas negatiu: que haguessis preguntat?
Tot i que tot sovint responia superquès, mai vaig arribar a enviar una carta al Món d’en Beakman. És una mica estrany, però em feia por que després d’esperar molt la meva carta fos una de les què es quedés al cul d’aquell “bombo” d’on la Phoebe o la Josey les treia, i m’hagués esforçat en escriure una cosa per no res…
Com a fidel seguidor del programa, què creus que el feia especial?
Crec que allò que va fer especial el programa és l’aire fresc; m’explico. Sempre han existit formats educatius per a la canalla: des de Barri Sèsam a El libro gordo de Petete. Però aquests limitaven el seu contingut a una quantitat enorme de paraules que sonaven a xinès per a les nenes i els nens que el veien, o bé tractaven conceptes massa superficials. El món d’en Beakman treballa l’aprenentatge de conceptes més complexes des de l’experimentalitat i, per tant, duent la ciència més enllà de quatre fórmules. Posteriorment s’han fet més formats amb aquesta vocació. Brainiac, de Discovery Channel, funciona molt en aquest sentit, però amb un públic més madur com a target; Magic school bus, de Disney Channel ho fa amb l’animació i amb uns mètodes que trobo apassionants; i el què feia en Flipy a El hormiguero no és un gran exemple, però és capaç d’unir conceptes i preceptes científics i portar-los a la massa adulta de forma interessant.
Els encarregats de descobrir-nos en Beakman van ser la gent del Super 3. Ha canviat molt el Club?
No es pot negar que el Super 3 ha canviat, moltíssim. Hi ha coses que estan molt bé; i n’hi ha d’altres que em fan pensar massa en què ens hem fet grans. L’esperit del Club Super 3 és fer saber a les nenes i nens de Catalunya que tenen el seu espai a la televisió; ara fins i tot un canal! Però bé, a mesura que creixem hem d’anar trobant llocs diferents, no?
Doncs si, però el nostre Super 3 va ser el millor! I com que estem en mode nostàlgia, tu creus que es podria tornar a emetre El món d’en Beakman?
Home, el nou canal Super 3 ha comprat massa formats nous per reposar el món d’en Beakman. De tota manera, caldria adaptar-lo a l’estètica d’avui dia. Ells grafismes s’haurien de reciclar, i imagino que les preguntes dels nanos anirien més dirigides vers temes tecnològics; pel què caldria disposar d’un parell de maquinetes més allà, imagino.
I en Beakman podria ser el mateix o li caldria un substitut? Proposo Punset
Home, no sé què dir-te. En Punset és un gran home de ciència, però estem en el mateix: un home que parla molt sense posar exemples a res. Entenc, per suposat, que és un grandíssim home de ciència; però no sé com podria arribar a la canalla de la forma en què ho feia en Beakman.
I la pregunta definitiva: per què en Beakman mereix entrar a l’Olimpop?
En Beakman és el responsable de què molts de nosaltres pensem en la ciència com alguna cosa més interessant que allò que teníem als llibres de naturals de l’escola. La ciència és l’eina de què disposem per a entendre el món, i ja des de petits, és important comptar amb algú prou grillat disposat a dir-nos unes quantes veritats en lloc dels mites a què la majoria de pares tenen la canalla acostumada.
