Blanc i negre. Dia i nit. Dues parts d’una mateixa cosa. El món del somni. Dones d’una bellesa aclaparadora. L’home només pot admirar-les com el mariner que escolta el cant de les sirenes. Criatures celestials que habiten paratges verges, on sona música bucòlica i governa l’Amor. El món del malson. Monstres que passegen entre la gentada. Rostres que ploren desconsolats. Cossos en tensió. Caps que exploten incapaços de contenir els seus deliris. Artistes d’un mateix ventre però amb mirades sobre el món ben diferents. Allò bell. Allò sinistre. Ambivalència artística. Coexistència d’impulsos. Quan els seus ulls es creuen en un mateix paper esbossen poesia, il·lustren la vida, pinten el Tot.
Quan vau decidir que volíeu ser il·lustradores?
Elena: Bé, de fet no ho vam decidir, va ser més aviat fruit de la pràctica continuada. A més a la nostra mare l’Art li agrada moltíssim, també dibuixa, i suposo que ens va anar endinsant una mica en aquest món. Tampoc hem anat a acadèmies. Bé, de fet sí, vam estar al taller d’un pintor però només una setmana, perquè ens van fer fora (riuen). L’home volia expulsar la Marina i jo li vaig dir que si la feia fora a ella a mi també.
De quina forma col·laboreu?
Elena: Realment tampoc ho tenim excessivament mecanitzat. De vegades ens posem a dibuixar i cadascuna fa la seva peça, mentre que en altres ocasions preferim treballar sobre un mateix dibuix, i ens repartim les parts. No seguim un ordre establert.
T’has de compaginar molt bé, no, per treballar amb algú altre?
Marina: La nostra relació com a germanes ens ho ha posat més fàcil, perquè a través de l’Art ens hem anat coneixent i ara ens podem complementar sense problemes. A més, a les dues ens agrada més dibuixar que no pas pintar i com que hem compartit tants moments, som capaços d’adaptar-nos a l’estil de cadascuna sense que es noti. La sèrie de dibuixos “Tropical”, per exemple, la vam fer juntes i no crec que puguis identificar on comença el treball d’una i on comença el de l’altra. Una feia la cara mentre l’altra dibuixava els cabells, i després ens tornàvem. Les dues fem de tot i és a partir d’això que és crea una unitat en observar el nostre treball.
Però suposo que també guardeu la vostra parcel·la d’autenticitat, no?
Marina: És clar! Quan treballem de manera conjunta és més aviat per projectes que ens demanen. Després cadascuna té les seves particularitats. La nostra primera diferència està en la tècnica. L’Elena controla més l’aquarel·la i jo no tant; potser em decanto més aviat per la pintura o el dibuix, i evitant usar molts colors. Prefereixo el blanc i el negre, o bé les tonalitats de color més neutres. I després, a nivell més personal, tenim caràcters absolutament contraris i això es nota. L’Elena, per exemple, es decanta més per la qüestió estètica, per il·lustrar la bellesa, mentre que jo busco l’emoció, la sensació, la provocació i tot sovint la violència. Som bessones, sí, però, com veus, la nostra mirada sobre el món és bastant particular.
En quins projectes heu combinat aquestes dues visions?
Elena: L’obra més recent i en la que hem treballat de manera conjunta i, per tant, hem pogut barrejar aquestes dues visions ha estat “Tropical”. Precisament el que volíem era crear una nou “estil” a partir dels dibuixos de les dues, agafant els trets més característics i aprofitant els punts forts de cadascuna. Per una part es pot veure potser la intenció de mostrar sentiments més pròpia de la Marina i, en aquest cas, la tècnica utilitzada (aquarel·la) que normalment utilitzo jo, però sempre amb aquesta intencionalitat estètica i buscant la bellesa.
Molts dels vostres dibuixos fan pensar en escultures, de fet alguns semblen esbossos d’escultures. És una disciplina que us inspiri a l’hora de treballar?
Marina: Doncs no especialment, encara que sí que és cert que quan dibuixem volem expressar-ho a través del volum, però en una superfície plana, és clar. A través d’aquest volum, aconseguim que la il·lustració sigui més propera a aquell que ho mira, més tàctil, i, per tant, que pugui suscitar en ell sensacions més intenses. La música, per altra banda, sí que és un art que condiciona molt la nostra forma de treballar. Sempre que dibuixem ens posem música clàssica, perquè ens relaxa i ens ajuda a submergir-nos en el nostre món. A la nostra vida quotidiana no acostumem a escoltar música d’aquest estil, però dibuixant és necessari perquè sinó ens acabaríem desconcentrant. Suposo que l’harmonia que ens transmet és quelcom que s’acaba transmetent en allò que creem.
Sigui escultura o música, el que sí és cert és que la inspiració us porta sempre al cap. Per què tendiu a il·lustrar sempre aquesta part del cos?
Elena: Suposo que perquè és la part del cos que permet expressar els nostres móns interiors amb més facilitat. Com se sol dir, “la cara és el mirall de l’ànima” i, per tant, és molt més útil per representar els sentiments que qualsevol altra part de l’anatomia humana. D’altra banda, el rostre es una superfície perfecta per veure on estan les nostres diferències. La Marina dibuixa cares molt expressives, en tensió i, fins i tot, deformades, mentre que jo, tendeixo a fer figures serenes. Això, però, no vol dir que no transmetin res, vull dir, no són cares de maniquí mirant endavant, sinó simplement que les seves emocions són mes contingudes, i les pots veure en estat de melangia, de tristor, etc.
I, en el teu cas Elena, com és que sempre tries dones? T’inspiren més que els homes?
Bé, en general, m’inspiren més les persones que no pas cap altra motiu. Jo per exemple no pintaria mai un paisatge, considero que és avorrit. En canvi, el factor humà trobo que és una font d’inspiració descomunal. Les persones tenen tantes coses a dir! Que jo exploti aquest valor humà a través de les dones trobo que és més circumstancial que cap altra cosa. A casa som 4 dones i només 1 home, així que ho tenia més fàcil per inspirar-me en la bellesa femenina.
Per tant, no et veuríem dibuixar una cosa horrible?
Això li deixo a la Marina (riu). Si tinc oportunitat sempre em posaré a fer allò més estètic, perquè és el que em surt natural i és allò que em transmet benestar. Per mi l’Art és precisament això: el meu espai per relaxar-me, el meu espai per trobar-me amb mi mateixa i sentir-me bé.
Així doncs, si haguessis de dibuixar l’Art, seria una dona?
Se’ns dubte. De fet, si t’hi fixes, la bellesa femenina sempre ha estat unida a l’harmonia, a l’equilibri, a la perfecció, els mateixos valors que jo associo a l’Art. El Caos, en canvi, és tot el contrari: és moviment, és tensió, i dissipa la tranquil·litat que jo necessito. Segurament per això, des de que érem petites, jo em dedicava a dibuixar princeses i la Marina feia més aviat monstres.
Ho confirmes Marina?
Sí (riu) És cert i en certa manera segueix sent així. A mi sempre m’ha tirat allò provocador i, de vegades, les coses que faig fins i tot no són boniques. Jo no et sabria dir si el meu Art és un home o una dona, més aviat et diria que és un estat d’ànim i que aquest estat d’ànim pot afectar a qualsevol ésser. L’Art, abans que res, per mi és una emoció i el primer que busco és la forma de fer-la arribar al públic. Per això no puc concebre l’expressió artística com quelcom material. És un impuls.
I aquest impuls, quines coses et fa dibuixar? Tens algun tema predilecte?
Com l’Elena, bàsicament em centro en la figura humana, que també considero que és el més interessant. No tant per la bellesa dels cossos i figures, sinó per l’expressivitat que té; per aquest motiu també m’agrada fixar l’atenció en el rostre, que trobo que és la que millor expressa sentiments, emocions, estats d’ànim, etc. Però a diferència de l’Elena jo no busco la bellesa, no m’interessa un rostre estètic o harmònic. Jo busco més aviat el desequilibri, moviment o qualsevol cosa que em faci transmetre quelcom i que pugui arribar a l’espectador.
I també busques benestar a través de la pràctica artística?
Sí, entre altres coses, dibuixo per a sentir-me bé, perquè gaudeixo fent-ho, però alhora em serveix per a mostrar els sentiments i “alliberar” els pensaments i emocions.
Quines influències han condicionat la vostra expressió artística?
Elena: En el terreny de la pintura i la il·lustració, m’agraden Gustav Klimt, Degas, Lenbach o Mucha. Si parlem de cinema, per mi són imprescindibles A Single Man, Las vírgenes suicidas, Marie Antoinette, Les Amours Imaginaires, American Beauty, Amer o La escafandra y la mariposa. Sobretot per la seva fotografia, la bellesa que sempre busco la trobo en les imatges d’aquestes pel·lícules, que per si soles m’inspiren molt més que no pas qualsevol altra cosa com la idea o el guió. També busco la inspiració a través de la música, normalment més tranquil·la que la que normalment escolto i sobretot, com ja hem comentat, de gènere clàssic. Quan dibuixo sempre poso peces de Yann Tiersen, Ludovico Einaudi, Shigeru Umebayashi, Wim Mertens, etc.
Marina: En el meu cas, si parlem de cinema, m’agraden la filmografia de David Lynch i Tarantino, així com pel·lícules concretes com Fight Club. A diferència de l’Elena, jo potser no em fixo tant en el component visual com en el significat de la pel·lícula en si i en allò que em transmet. Pel que fa a pintura i dibuix, diria a Egon Schiele, Edvuard Munch o Frida Kahlo, fonamentalment pel que em transmeten i la gran expressivitat i força que tenen. Quant a la música, igual que l’Elena.
Només cal veure les vostres influències per concloure que sí heu aconseguit complementar-vos tan bé perquè teniu allò que a l’altra potser li falta o desconeix.
Elena: És justament això! Un amic nostre ens va dir que érem com el Ying i el Yang, i crec que és una definició molt encertada. Cadascuna de nosaltres, amb la seva personalitat, les seves preferències i la seva visió del món aporta el seu granet de sorra i així és com es va omplint el conjunt.
Marina: I suposo que aquesta és la gran sort que tenim com a parella creativa: que encara que som molt iguals, ens coneixem molt bé i compartim uns interessos, alhora som molt diferents. El dia i la nit.
Elena i Marina Pauné (Vilanova i la Geltrú, 1993) han cursat el Batxillerat artístic i ara iniciaran estudis de Primer de Comunicació Audiovisual (Elena) i Belles arts (Marina) les dues a la Universitat de Barcelona. Han col·laborat amb revistes com A-Z o Cyanmag.
Si voleu veure més sobre la seva obra podeu visitar el web
