Diuen que els extrems es toquen. I deia aquest dimarts Pep Guardiola que Rosell i Laporta s’assemblen molt més del què ells es pensen. Segurament té raó. Els extrems es toquen, i tant l’un com l’altre són vanitosos i egoistes representacions de les diferències personals amb personatges i temps passats.
És realment penós que ens inventem tots plegats aquests debats quan l’equip viu segurament el major moment d’esplendor dels seus gairebé 112 anys d’història. Molt penós. Però l’explicació és relativament senzilla. Hem d’acceptar que aquella frase que diu que el president del Barça és més conegut que el president de la Generalitat és absolutament certa. La política és terreny adobat per engreixar els egos i las aspiracions personals donada la projecció mediàtica i professional que dóna a aquells qui neden en les seves aigües, i el Barça actua de la mateixa manera exacta.
El Barça, Catalunya i els valors / FCBARCELONA.CAT
Per tant, són lògiques aquestes coses. De la mateixa manera que Mas critica Montilla, i Maragall criticava Pujol, és normal que Rosell critiqui Laporta i aquest critiqués Gaspart i Núñez. El que ja no és tan normal és la dimensió que agafen les coses a can Barça. Com que sembla que no assumim la normalitat mediàtica de les divergències, tot és dramatisme. Tot és un cataclisme, i qualsevol diferència es converteix en un escletxa personal impossible de tornar a tancar.
Accions de responsabilitat a banda, és surrealista i vergonyós voler fer pagar una junta directiva per quinze dies de gestió -que no sé per quins sets sous es va muntar tot tan malament com perquè pugui passar això-, i tenint en compte que ni tan sols van tenir temps de treure’n cap benefici personal en aquells dies. Més enllà del mediàtic, d’acord. I no sé si és mediàtic l’interès del soci que ha posat la soga al coll d’aquestes famílies, Vicenç Pla, o és més ocult. Ho desconec, i tot i que tampoc m’interessa, no m’estranyaria gens, en aquesta paranoica, distorsionada i egòlatra realitat que viuen presidents i expresidents blaugranes. Tots plegats.
Sandro Rosell després de guanyar les eleccions el 2010 / FCBARCELONA.CAT
El que sí està clar és que vivim, els culers, en un microcosmos ple de colors, solos de guitarra distorsionats i molt d’LSD. Vivim en una festa boja dels setanta on les ratlles de cocaïna es confonen amb els llambordines del terra i tots plegats hem perdut l’oremus. Si més no, així ho veia el simpàtic home que feia de traductor en la roda de premsa prèvia al BATE Borisov-Barça d’aquesta nit. Aquell home, pobre, no entenia res de res. I els periodistes locals tampoc. Aquí ens feia una mica de gràcia, que no entenguessin res, però pagaria per poder entendre què en deien les tertúlies dels programes d’esports bielorussos ahir nit. Segur que se’n feien creus, i amb raó.
Hauríem de començar a pensar, els barcelonistes, que no som el melic del món. I especialment haurien de començar a reflexionar els presidents, passats, present i futurs, i tots aquests estrafolaris subjectes que formen “l’entorn”. Perquè l’entorn i el microcosmos ens fa menys que un club normal. Tot i que, al capdavall, aquesta insistència en donar-nos coces entre nosaltres és la mateixa que continua fent, al segle XXI, que els catalans no sapiguem què volem ser de grans.
