La ‘Revolució Conservadora’ és un terme que es va forjar a principis dels anys 80’ amb Ronald Reagan i Margareth Thatcher com abanderats del neoconservadorisme. El que marcà la diferència amb els seus predecessors fou la pèrdua del complex d’inferioritat moral respecte a l’esquerra, que sempre s’havia vantat de gestionar millor i fer el políticament correcte. Ara, previ parèntesi dels 90’, sembla que aquests dogmes revifen de la mà del Tea Party a EEUU, David Cameron al Regne Unit i el PP a Espanya, per esmentar-ne alguns.
Els republicans d’Estats Units encara tenen a Reagan en un altar. El reconvertit actor de segona fila va conduir la URSS al col·lapse econòmic mitjançant la cursa militar (amb el peatge de tancar hospitals, col·legis i demés serveis socials), va saber sermonejar la nació sencera sobre els valors cristians sense que ser el primer president divorciat suposés cap llast i es va valer de l’anti-Carterisme per aconseguir una segona legislatura. L’estratègia dels populars aquí no és gaire diferent, a Gènova han substituït Jimmy Carter per Zapatero i el buenismo. Clar que tampoc és difícil convèncer a qualsevol de no votar el que encarna el polític de Lleó.
Encara que en la doctrina religiosa el PP no és tan despòtic com l’ultraconservador Tea Party, ja ha fet tota una declaració d’intencions a l’anunciar que buscarà la revocació del matrimoni homosexual i la llei de l’avortament. Les retallades, això sí, es poden entendre dintre del pretext de la crisi, ben al contrari que durant l’administració Reagan, que les va fer en època de bonança econòmica amb l’únic sotrac de la segona crisi del petroli.
El propi David Cameron es permetia ahir el luxe d’alliçonar l’eurozona en matèria econòmica mentre trenta mil manifestants bramaven contra les retallades socials que estan patint a les illes, d’entre les que destaquen la triplicació de les taxes universitàries i l’empobriment de la sanitat. Al líder dels tories li manca la mà esquerra que va tenir la Dama de Ferro. Thatcher va privatitzar entitats públiques i les va fer cotitzar en borsa, obsequiant als ciutadans amb accions d’aquestes empreses. De forma que els obrers es van convertir en propietaris i, a qui no li agrada ser propietari? Capitalisme popular, senyors.
Si Cameron no és a la corda fluixa es deu, simplement, a que s’ho ha sabut manegar perquè les clatellades se les endugui el seu soci de govern, el partit liberal, i per la inoperància d’una oposició que ja lamenta haver-se encomanat a Ed Miliband.
Trenta anys després, ja ho veuen: l’escenari ha canviat, el món ha canviat, les ideologies romanen impassibles. Vagin traient la pols de les jaquetes de pana…
