Les mil i una vides de Berlusconi

Acorralat per escàndols sexuals, amb quatre de judicis pendents i una reputació mundial sota mínims, el primer ministre italià segueix en peu després de superar la última moció de confiança al Parlament. Quines són les raons de la seva indestructibilitat? Hi ha vida després de Berlusconi?

Silvio Berlusconi té més vides que un gat. El primer ministre va superar divendres passat la que seria la seva ja cinquanta-unena moció de confiança des de 2008, amb 316 vots a favor i 301 en contra. Ell mateix es va sentir obligat a convocar aquesta moció després que el govern fos derrotat en una votació per avalar els comptes públics de l’Estat, on no van obtenir els vots suficients ja que alguns ministres van arribar tard o simplement no van aparèixer.

Berlusconi, felicitat per alguns diputats després de superar la moció de confiança. Imatge de El Periódico

Després d’aquesta enèsima victòria, Il Cavaliere no oculta la intenció de quedar-se al govern almenys fins les properes eleccions (encara que sigui agonitzant), que se celebraran a la primavera de 2013.

Malgrat nombrosos escàndols Berlusconi sobreviu. És ben coneguda la seva escabrosa saga de festes sexuals, amb menors incloses. Al llarg dels anys se l’ha jutjat més de 10 vegades per frau, abús de poder, suborns i comptabilitat falsa. També sembla haver evidències de que ha estat involucrat (i encara ho podria estar) amb la màfia.

De fet, s’han dictat condemnes contra ell, que ràpidament han estat anul·lades gràcies a noves lleis que el propi Berlusconi ha confeccionat per redimir-se a ell mateix. Aquestes lleis són el “Legitimo impedimento”, que impedeix al primer ministre anar a judici temporalment ja que està ocupat governant el país, i l’anomenada “Cade in prescrizione”, que anul·la un judici després que hagi passat un cert període de temps. “No dóna explicacions a ningú, és com si estigués per sobre de la llei”, denuncia l’escriptor Gianrico Carofiglio, que reconeix sentir-se frustrat per la impunitat de la que gaudeix el primer ministre.

Imatge d'azteoir.com

Malgrat tots el successos que han anat degradant la seva imatge, malgrat haver perdut el consens dels mercats, els sindicats, l’Església o la opinió pública, i malgrat que la seva última victòria al Parlament hagi estat “pírrica” (segons ha qualificat la pròpia oposició), Berlusconi no se’n va. És com una plepa que s’entesta a quedar enganxada a la seva cadira de primer ministre.

Però hi ha raons que expliquen aquesta aparent indestructibilitat.

La principal raó, o problema, és la oposició. És dèbil i gairebé inexistent. El mateix Berlusconi s’aferrava a aquesta idea en el seu discurs abans de la moció de confiança: “No hi ha alternatives creïbles de govern, i unes eleccions anticipades no són la solució per als problemes que tenim”. I, per molt que dolgui als seus adversaris, té raó. La percepció que no hi ha una alternativa clara està molt estesa arreu del país. Michela Busca, de 25 anys i recent llicenciada a la Universitat de Bergamo, afirma que “la oposició a Itàlia no té cap líder fort, ni tan sols tenen plans polítics concrets. El seu únic pla és contradir tot el que diu Berlusconi i dir que ha de dimitir. I això últim és estúpid, perquè no ho farà mai”.  L’únic que uneix a la resta de partits és, doncs, aquest “antiberlusconisme”.

Per als que no són partidaris de Il Cavaliere, regna un pessimisme absolut. “Al nostre país la política és inexistent. No hi ha debat, ni dignitat, ni professionalitat, ni idees, ni plans. De fet, ningú ens governa realment. Com a conseqüència, els joves ja no creiem en la política. Els més llestos s’allunyen tot el possible, i la resta continua el cercle viciós”, explica Gabriella D’amico, economista de 26 anys.

Els indignats també van prendre dissabte els carrers de Roma. Foto: La Gaceta

Segons Gabriella, un altre dels problemes d’Itàlia és la llei electoral. A diferència d’altres països com França, a Itàlia no es vota un candidat, sinó un partit, així que són els mateixos partits els qui decideixen qui anirà al Parlament. D’aquesta manera, si no hi ha partits forts, sempre guanya el mateix. Fet i fet, com a Espanya.

Una altra de les raons és que no és el moment deixar Itàlia “amb el cul a l’aire”. Unes eleccions anticipades provocarien una inestabilitat que podria ser letal per al país, immers en la crisi econòmica de l’Eurozona. Seria com saltar al buit. Sembla que el més sensat és esperar als propers comicis, tot i que alguns sectors reclamen eleccions urgents per aquest Nadal.

Tampoc no cal oblidar la imatge que té Berlusconi dins d’Itàlia, que és diferent a la que podem tenir des de fora. Ha creat un imperi de mitjans de comunicació al seu voltant. Té el monopoli de la informació, a banda d’un equip de futbol, una productora de cinema, una editorial, una empresa d’assegurances i una empresa bancària, entre d’altres. La revista Forbes vàlua la seva fortuna personal en 9.000 milions de dòlars. “Si no fas l’esforç de llegir mitjans de comunicació alternatius o si no parles un idioma que no sigui italià, pots arribar a creure que és un home fantàstic, un emprenedor d’èxit i fins i tot una persona molt catòlica”, assegura Anna Baresi, una estudiant de Brescia que actualment resideix a Londres.

Ni tan sols Giorgio Napolitano, president del país i estimat per la opinió pública italiana, pot fer res contra “l’imperi” de Berlusconi, ja que el seu poder està limitat a vetar la Constitució o dissoldre el Parlament en els casos on no hi hagi majoria. Les seves funcions vindrien a ser similars a les que té el rei Joan Carles I a Espanya. Poques.

Imatge de cincodias.com

Així doncs, Itàlia continuarà de moment amb un govern desgastat, un líder cada vegada més impopular, una oposició feble incapaç de capgirar el Parlament i amb la economia en declivi. Haurem d’esperar a les properes eleccions per saber quin serà el seu futur. Mentrestant, només ens queda entretenir-nos amb els continus escàndols del seu primer ministre.