Quan un mira una peli de Tarantino té l’agradable sensació de saber que el cinema no ha mort, sinó que molt al contrari, es troba en perfecte estat de salut i ens pot continuar donant sorpreses. Tarantino és dels pocs autors amb MAJÚSCULES del panorama cinematogràfic internacional i americà en particular. Si no fos per ell i uns pocs altres, molts ja hauríem perdut la confiança en tot allò que ve de Hollywood. Però, afortunadament, cada cert temps ens regala una delícia carregada d’enginyosos diàlegs, personatges extrems i uns quants litres de sang. Així és com Tarantino marca el seu segell d’autor i d’artista, el segell que busquen els seus fans a la sala de cinema. Perquè Tarantino és això: un univers en si mateix. Clàudia Bolumar, estudiant de Comunicació Audiovisual, ens parla d’en Quentin i del bo i millor que ha sortit del seu cap.
Les primeres paraules que et venen al cap en escoltar la paraula Tarantino són…
Excentricitat i creativitat per damunt de tot, hibridació, lluita i violència, surrealisme còmic, una noia rossa vestida de groc i armada amb una katana.
Veig que el coneixes en profunditat! On va nèixer aquesta devoció per en Quentin?
Bé, com molta gent, la primera peli de Tarantino que vaig veure va ser Pulp Fiction, probablement la més coneguda (tot i que competint amb Kill Bill). Havia sentit parlar molt d’aquesta pel•lícula i m’havien comentat en especial l’escena en què John Travolta li clava una xeringa al pit d’Uma Thurman. Esperava aquest moment amb por, ja que tinc certa fòbia a les agulles, i, efectivament, puc dir que em va impactar.
No estem a Sant Joan, però imagina una foguera: quines pelis de Tarantino salves de les flames i quines hi llences?
Crec que les primeres que voldria salvar de la foguera serien Pulp Fiction, per ser potser la més mítica i la primera que vaig veure, i les dues de Kill Bill. Si encara en pogués salvar una altra, triaria Inglourious Basterds. L’única que hi llançaria seria Death Proof, que em va semblar molt poc interessant i sovint incoherent.
D’acord, així doncs, de les que salves, hi ha alguna escena que veuries una vegada rera una altra?
Mai em cansaria de veure algunes de les escenes de lluita de Kill Bill, així com la trobada final entre la noia i Bill. També em semblen magistrals alguns moments d’Inglourious Basterds, en especial el moment en què el coronel Hans Landa descobreix i assassina els jueus amagats a casa d’un pagès, la presentació dels “bastards” amb la gran interpretació de Brad Pitt i l’apoteòsic desenllaç de la pel•lícula.
Tu prefereixes el Tarantino de l’era Pulp Fiction o amb el més recent de Kill Bill?
Crec que les dues “eres” tenen característiques molt interessants, però si he de triar prefereixo l’estil més depurat del Tarantino recent. La qualitat de les darreres pel•lícules, incloent des del guió fins a l’aspecte visual, és superior al de les seves primeres obres.
De fanàtics tarantinians com tu n’hi ha molts: per què creus que té tants seguidors?
Quentin Taratino ha sabut trobar un estil propi, peculiar i molt ben definit, que resulta inconfusible; ha tingut la gran habilitat de combinar diversos gèneres i multitud d’influències per crear aquest estil, aquesta “marca Tarantino” que es pot reconèixer perfectament en qualsevol de les seves pel•lícules. És precisament aquesta marca el que captiva tants fans, la manera com port a la pantalla unes històries surrealistes que podrien pertànyer a films de sèrie B o sovint al gènere negre dels anys 50, amb personatges normalment entranyables malgrat la seva duresa i amb un estil visual fascinant.
Parlaves de la “marca Tarantino” i un dels trets distintius és, se’ns dubte, la violència. Cap moment no apte per estómacs sensibles?
L’escena que considero més desagradable, a tall personal, és quan a Reservoir Dogs un dels personatges en tortura un altre que es troba assegut a una cadira; no és un moment especialment sanguinolent, però la tensió i l’anticipació fan que l’espectador pateixi molt pel torturat. Per altra banda, hi ha moments de sang i fetge de Kill Bill, però Tarantino té l’habilitat de jugar amb aquest gènere, el gore, de manera intel•ligent, ja que les ocasions en què realment es mostra sang a dojo són dues: quan es narra la vida d’O-Ren Ishii i quan la protagonista s’enfronta a tots els guerrers d’aquesta. En el primer cas, la pel•lícula utilitza escenes d’anime, i en el segon la imatge és en blanc i negre, de manera que el festival de la sang es mostra de manera poc comuna i no tan desagradable com resultaria convencionalment.
A més de la sang el que també deixa rastre són els diàlegs: quin et ve al cap ara mateix?
Curiosament, el primer que em ve al cap és una conversa absurda entre els dos gàngsters de Pulp Fiction, interpretats per John Travolta i Samuel L. Jackson, en què parlen sobre el fet de menjar porc, ja que un dels dos no en menja perquè considera que és un animal brut. En segon lloc, pensaria en el diàleg que mantenen la noia i Bill al final de Kill Bill i en el monòleg dur que Brad Pitt fa als “bastards” per encoratjar-los a matar nazis.
Molta sang, molt bons diàlegs i, com no, molt bons personatges, excèntrics i únics. Amb quin o quins et quedes?
Em quedaria sens dubte amb l’excèntric Aldo Raine de Brad Pitt, el líder dels “bastards” a Inglourious Basterds; amb els dos gàngsters de pega que ja he comentat de Pulp Fiction, Vincent Vega i Jules Winnfield; i finalment amb el lladre surrealista Mr. Pink, interpretat per Steve Buscemi a Reservoir Dogs.
Si Almodóvar té a les seves “chicas”, Tarantino té a les seves “killers”. Quina t’hagués agradat interpretar?
Crec que hagués estat molt divertit interpretar el paper de la protagonista de Kill Bill, per totes les escenes de lluita perfectament coreografiades, tant cos a cos com amb espases; probablement una bona manera de fer exercici i desfogar-se, a més de la possibilitat de veure i utilitzar els dispositius cinematogràfics necessaris per realitzar aquestes escenes.
Ens ha quedat clar que Tarantino et té el cor robat, però, hi ha cap altra director que també mereixi la pena?
En el panorama cinematogràfic actual és possible destacar diversos directors que han creat un estil tan personal com el de Tarantino, cineastes amb un nom que s’associa ràpidament a unes característiques, amb pel•lícules que no podrien estar fetes per ningú més. Alguns d’aquests són els germans Coen, Michael Haneke, David Lynch (tot i que sense estrenes remarcables darrerament), Hayao Miyazaki (dins el món de l’anime), Wong Kar-Wai o Pedro Almodovar, entre d’altres.
I què té de diferent en Quentin?
Cada un dels cineastes que s’han fet un lloc dins la indústria actual amb un estil propi utilitza unes eines determinades que el diferencien de la resta; el cas de Tarantino és un d’aquests. El seu cinema es basa en la hibridació, és una mescla de gèneres i referents diversos. Centenars de pel•lícules conformen el seu imaginari, i incomptables referències a aquestes apareixen en les seves obres, des de pel•lícules de samurais japoneses o arts marcials orientals fins a spaghetti western, passant pel mateix Alfred Hitchcock.
Recentment sembla que sent una predilecció per la Història. Ha revisat el nazisme a “Malditos Bastardos” i prepara “Django Unchained”, sobre l’esclavitud americana. Quin fet històric creus que podria ser interessant passar pel filtre Tarantino?
Em passa pel cap plantejar-me què passaria si Tarantino triés algun fet històric europeu, no vinculat als Estats Units, com podria ser per exemple el conflicte entre Irlanda i Gran Bretanya, amb elements tant rellevants com la Revolució Irlandesa i la posterior Guerra Civil, la creació de l’IRA, l’exacerbada oposició entre protestants i catòlics encara existent a Irlanda del Nord, etc.
I per acabar, la pregunta obligatòria: per què Tarantino mereix entrar a l’Olimpop?
Mereix entrar a l’Olimpop per la seva ment brillant i excèntrica, capaç de posar un filtre propi i particular a qualsevol tema que tracti a les seves pel•lícules; per la seva indubtable habilitat tècnica i artística a l’hora de fer arribar aquests temes al públic modern i resultar sempre interessant.
