Aquells cossos femenins de somni que deixaven intuir les seves formes mentre es transformaven sota la llum blanca. Aquelles faldilles extremadament curtes que miraculosament mai s’aixecaven. No recordo gaire cosa de la història de Sailor Moon, però sí detalls fugaços que no marxaran mai. Potser per què van obrir els meus innocents ulls d’infant a un món que encara m’era desconegut. El món de la dona, dels seus misteris i els seus poders ocults. O per dir-ho d’una manera més planera: perquè em van posar content a temprana hora. En qualsevol cas, no és temps ara de parlar del meu despertar sexual. La Georgina Berché, estudiant de Comunicació Audiovisual, ens recorda la sèrie d’animació japonesa Sailor Moon i per què va captivar-la de per vida.
Pels qui els hi falla la memòria : de què anava Salilor Moon ?
Però si això ho sap tothom! Doncs bé, a veure si ho puc explicar de forma senzilla per no enrotllar-me que la sèrie té tela. La sèrie gira en torn a una noia de 15 anys, l’Usagi Tsukino, o Bunny, tal i com la coneixem els que hem vist la sèrie al canal 33. I bé, és una noia aparentment normal, golafre, mala estudiant, ploranera, un plom, la veritat i un bon dia apareix a la seva vida una gata que parla, la Lluna i aquesta li fa saber a la Bunny que ella en veritat es tracta de la reencaranció d’una guerrera , una escollida que lluità contra el mal: Sailor Moon, i que té el deure de protegir als humans d’una sèrie d’enemics que volen sumir la terra en la foscor. Amb el temps aniran apareixent altres “marineres” guerreres que acabaran formant un equip amb la Sailor Moon per protegir a la humanitat dels diferents enemics que van apareixent a cada temporada. I bé, el més destacable, és que les guerreres no lluiten amb els punys o amb armes, sinó amb poders especials…La marinera Mercuri controla l’Aigua, la marinera Júpiter l’electricitat, etc.
Georgina Berché: doctorada en Sailor Moon, oi tant que sí!. Seguim: com vas descobrir la sèrie?
Bé, quan era petita, el que veies a la tele era el que posaven al Super 3 bàsicament. Van començar a posar sèries d’anime i una d’elles va ser Sailor Moon i a aquella edat ho acabes veient tot, sigui el que sigui. Però sempre hi ha sèries que t’acaben agradant més o que aconsegueixen tenir-te enganxada davant el televisor i amb ànsia esperant el següent episodi. Segurament Sailor Moon, junt amb Bola de Drac i Ranma van ser les que van marcar aquesta diferència. Mentre que algunes sèries les veia per inèrcia, aquestes van ser les primeres que seguia amb..amb delit (riu) Van aconseguir que mirar la tele no fos perquè sí, sinó que tenia una cita a tal hora per veure com avançava la trama.
I aquesta addicció teva: d’on creus que sorgeix?
Doncs, suposo que a part de que veia tot el que posaven al Super 3, el que em va agradar molt va ser l’estil. Avui encara sóc una fan del Manga, el meu estil de dibuix és precisament aquest i de fet, gràcies al Super 3 i al 3xl em vaig acabar interessant per aquest estil i més endavant per la cultura japonesa. Els ulls enormes, els pentinats impossibles, la roba. Eren totalment diferents a sèries que hauria vist abans…bé, potser no tant diferents, ja que ben mirat, l’estil manga es pot considerar com la resposta japonesa a Disney quan Japó es va internacionalitzar. Perquè els “manga” tradicionals antics no tenen gaire a veure amb el manga actual. La temàtica i el folklore japonès es manté però l’estil, tot i ser un del tòpics de Japó, es tracta d’un estil totalment occidental. Però aquest mix, aquesta forma de conciliar allò occidental referent a estètica: ulls blaus, cabells rossos i una cultura tan diferent a la nostra com és la japonesa, doncs acaba creant una barreja molt interessant i que crida l’atenció. Estàs veient dibuixos a la Disney a la tele però no és una pel·lícula i, a més a més, passa al Japó i t’ho presenten en un context diferent que les típiques sèries americanes amb el superheroi de torn. A més a més, a diferència de Dragon Ball, que es basa en un conte del folklore xinès ultraconegut, però que em va acabar enganxar de igual forma, ja que no deixa de ser una història increïble i fantàstica, Sailor Moon beu molt de la mitologia romana que ens és i m’era més propera que la japonesa. Tot i que el fet de que hi hagi esperits malignes, característics del folklore oriental, utilitzava termes universals que feien que no et perdessis en el magma de mitologia de la sèrie.
Veig que saps vendre molt bé la sèrie… què més li trobes de diferent a Sailor Moon?
Bé, crec que una de les coses que la feien diferent, junt amb altres sèries d’anime, es tracta d’una cosa que ja he esmentat abans. Les sèries que veia quan era petita, tipus El laboratorio de Dexter, los Autos locos i un llarg etcetera de la factoria Hannah Barbera, es tractaven de sèries amb capítols autoconlusius. És a dir, cada capítol era una aventura. En canvi amb Sailor Moon, què passava: que acabava el capítol, havien matat al dimoni de torn, però la cosa no acabava aquí. El dolent seguia fent-se més poderós, havien raptat a un que encara no ha aparegut, hi ha un altre personatge misteriós… Era diferent perquè t’obligava a estar allà, a no perdre’t el capítol si vols saber què ha passat. T’obliga a pensar, a enrecordar-te’n d’episodis anteriors per entendre el que estàs veient. En aquest sentit, la sèrie era més rica.
A més a més, argumentalment també i sobretot a nivell de personatges. A altres sèries tenies al protagonista bo i al dolent i un parell de personatges secundaris . En canvi Sailor Moon t’oferia un ventall enorme de personatges amb personalitats diferents. Uns et cauen millor, altres pitjor, per exemple, la Bunny era un plom de nena. No et cau bé la protagonista per la seva manera de ser, en canvi t’agradarà més una altra marinera que no sigui tan bleda com la Bunny. A més a més, també hi ha personatges ambigus que en un principi són dolents, però a mida que els vas coneixent veus que no ho són tant. Sailor Moon, tot i ser pura màgia, és més realista pel que fa als personatges i a les relacions interpersonals.
Sailor Moon també em va calar, perquè va aparèixer en un moment de la meva vida que ja era més grandeta i buscava sèries no tan simples i, a més a més, que tractessin temes més adults com l’amistat, l’amor, etc. També va marcar molt perquè les heroïnes eren noies. Totes somiaven trobar un príncep blau en algun noi i viure a casa felices amb el seu marit en un missatge no del tot feminista, (a més a més de la roba fetixista que portaven) però eren ELLES les que lluitaven i les que s’arriscaven. Eren noies normals, primetes i poca cosa; la protagonista no és una wonderwoman hipermusculada com la resta de superheroïnes americanes. Als còmics americans, gairebé tots els herois són homes i les sèries infantils tendeixen a ser sèries unisex que agraden a tothom, amb una parella de noi noia o protagonitzada per animals. Sailor Moon, en el seu moment, tot i agradar a nois i noies, per diverses raons, anava directament a un públic. El shôjo manga està dedicat a les noies, tractant temes més romàntics, però com he dit abans. Les noies són guerreres. Tot i no ser heroïnes innates, poden arribar a fer grans coses.
T’has tornat a retrobar amb aquestes guerreres?
Bé, de fet, l’han repetit tantes vegades i tots els cops que l’han passat, l’he tornat a veure. I sí em segueix enganxant, perquè quan la veus per primera vegada amb 8 anys no t’enteres de la missa la meitat. En canvi, quan ets més grans, veus coses o entens coses que no havies pensat. Així que segueix agradant. I la veritat que m’agradaria tornar-la a veure en versió original, ja que només l’he vist en català.
Entrem en el terreny sensosexual: creus que aquells processos de metamorfosi lluminosa eren el punt fort de la sèrie?
Home! Era el moment estel.lar! La màgia prenia vida i ja saps que un cop transformada, no hi havia res capaç d’aturar a les guerreres. Deixaven de ser vulnerables. A més a més, a cada personatge que va apareixent, doncs tenies ganes de veure com seria la seva transformació i, a més a més, a cada temporada aquesta anava variant, els vestits eren lleugerament diferents. Tu igualment et preguntaves perquè els dolents no aprofitaven a carregar-se a les marineres mentre es transformaven, ja que trigaven la tira i mitja, però bé, un cop t’hi acostumes, ja ho acceptes. Les sèries d’anime ja són dil.latades i llargues de per sí…així que això també ho ha de ser
I la pregunta que tothom estava esperant: consideres que aquelles marineres Lluna tenien un cert punt eròtic?
Home, suposo que sí, ja que si no, la sèrie no comptaria amb tants fans masculins (riu). Durant la transformació, tot i ser lluminosa, les marineres estaven nues! El més eròtic, però, crec que eren els vestidets de marinera. Les faldilletes curtes, els llaços enormes i tot aquest fetitxisme característic en molts mangas. L’erotisme també es trobava en les relacions, sobretot homosexuals. Això és precisament al que em referia quan deia que quan et fas més gran, veus coses que amb 8 anys no captaves. Per exemple les Marineres Urà i Neptú eren parella, o també i ha dos dolents, (l’Ull de peix i no sé si era l’Ull de Falcó o l’Ull de tigre) que també compartien una relació molt maca, d’una forma molt subtil que acaba resultant més eròtica que la relació “explícita” entre la Bunny i en Mamoru.
I després diuen que Disney té missatges implícits… En fi, canviem de tema, quina era la teva Sailor Moon preferida?
La Sailor Saturn. Es deia Otaru i anava de lila, crec. Era la protagonista d’una de les meves trames preferides i bé, em resultava adorable. Era un personatge humil, trist per tot el que li passa i molt centrat i intel·ligent. També hi havia dolents que m’agradaven molt, com l’Ull de peix (tot i que a Catalunya el van convertir en noia!!! Solia travestir quan es feia passar per humà, però tinc entès que en la versió original japonesa i en castellà també, era un noi); o un trio d’acròbates, tres germanes molt gracioses. Bé suposo que aquests em queien bé perquè tots acaben veient que el que fan no està bé.
Confessa-ho: et vas disfressar alguna vegada de Sailor Moon?
No. Tot i que m’agradaven els modelets i he fet cosplay d’altres sèries, no em veia en cor. A més que sóc una patosa cosint i m’hagués quedat un penjim penjam!
Sempre hi ha temps d’apuntar-se a unes classes de costura i intentar-ho. Moment de la teva opinió personal: creus que s’ha fet alguna sèrie semblant a Sailor Moon?
Noies guerreres, moltíssimes. El subgrup de manga al que pertany Sailor Moon és el de les Magical girls i bé hi ha altres sèries com Kamikaze Kaitou Jeanne, Sakura la caçadora de Cartes que formarien part d’aquest subgènere.
Veig que el Manga el portes molt a dins: quines altres sèries d’aquest gènere vas seguir de petita? I ara?
Totes les que he esmentat, Dragon Ball, Ranma ½, Sakura, Fushigi Yuugi, One Piece, Inu Yasha…són les sèries d’anime de la meva infància/adolescència per excel·lència i ara mateix…en segueixo menys…la veritat es que llegeixo més mangas en paper que no pas veure l’anime. De fet, ara no hi ha gaires sèries que em cridin l’atenció, veure-les en animació. Més que res, perquè els mangas acostumen a estar millor i moltes sèries al passar-se a la pantalla, perdent qualitat en el disseny. De les més noves que vaig veure en sèrie d’animació van ser Death Note, Full Metal Alchemist, Peace Maker Kurogane, Loveless etc. Els dibuix és excel·lent. I ara estic tornant a llegir Kenshin, perquè em va agradar moltíssim en el seu moment i aprens un munt de la història del Japó i vull també tornar a llegir Peace Maker Kurogane. Ambdues tracten el tema de la revolució Meiji, la revolta que va acabar amb els samurais i amb els senyors feudals feudals per unificar el país sota un emperador. Necessito la meva dosis d’històrica del Japó, i apart aquella època em fascina i aprendre-la a través dels mangas és una forma molt entretinguda de fer-ho.
I per acabar: per què Sailor Moon mereix entrar a l’Olimpop?
Crec que està prou clar, no? Una sèrie que va obrir un nou món al panorama televisiu de casa nostra, junt amb Dragon Ball, Mazinger Z tant en estil temàtica, etc i que s’han convertit en icones de la nostra generació. Una sèrie que ha aconseguit unir a tantíssima gent mereix està a l’Olimpop, no? I si no ho feu…JO AMB EL PODER DE LA LLUNA, US CASTIGARÉ!!!!!
Una entrevista d’Adrián Pino
