Aleblanch
El desig fet música
Una habitació coberta d’alumini. Cossos nus. Sexe desenfrenat a ritme de pop, rock i electrònica. Cada cançó és un estímul perquè la bogeria no s’aturi, una droga que accelera el pols de la nit. Adrenalina. Espurnes de llum. Boques que es mosseguen ansioses. Malucs que cavalquen els uns sobre els altres. Mans que estrenyen colls abans de l’últim crit. Sang. Semen. Orgasme. Orgasme. L’orgasme és l’efecte de la seva música. Quan les notes cauen dins l’orella, sua la pell, sua l’ànima, s’agita inquieta la fera. Qui la doma és ara un jove de mirada intensa. Intens és el seu desig. Intensa és la seva veu.
Sempre t’ha agradat la música o és una cosa que has descobert fa relativament poc?
Sempre, sempre. Als 4 anys, el meu dissabte era baixar a Plaça Catalunya a veure tocar una banda de música peruana. Tenia tota una col·lecció dels instruments que feien servir. Als 5 anys, el meu regal de Nadal ja va ser el Thriller de Michael Jackson, en casset. Em va marcar molt; de fet, jo volia ser com ell (riu). Suposo que per això, quan em van apuntar a classes de piano, no vaig durar ni 2 mesos, perquè a mi tocar “El gegant del pi” m’avorria. Però per sort, als 14 vaig descobrir la guitarra i ens vam fer inseparables. Des d’aleshores, he estat composant i escrivint regularment.
Comencem, doncs, a explorar la teva música: 3 paraules per definir Aleblanch
Camaleònic, sexual i viu
Artista amb les coses clares. El teu gènere també el tens clar?
Pop-rock-electro. Si escoltes les estructures de les cançons, veuràs que són molt rockeras, però al mateix temps s’hi nota la presència del pop, per les tornades i els canvis. Però també m’agrada provar altres coses: per exemple, Dance for me és un blues i l’arreglo és més electro.
DANCE FOR ME
Dance For Me by Aleblanch
Ara entenc això de ser camaleònic… qui t’ha convertit en un camaleó pop-rock-electro?
Michael Jackon, Marilyn Manson, The Doors, Bob Dylan, David Bowie i Lady Gaga. Sempre em diuen que faci un top 5, però jo no sóc capaç.
Què t’ha influenciat de cadascun d’aquests déus de la música?
De Jackson, el seu espectacle i la seva manera de ballar. De Manson, la provocació. The Doors m’agraden pel rollo orgiàstic que tenen en cançons com Five to One, o When the Music’s Over. Sempre he pensat que, més que concerts, The Doors feien rituals. De Bob Dylan, em quedo amb la seva poesia, de David Bowie, el camaleonisme, i de Lady Gaga, l’essència pop i… tot! Potser perquè és la última que m’ha marcat i encara no he superat la fase obsessió per veure exactament què m’agrada d’ella.
Segurament una cosa que comparteixen els altres: la provocació. A les teves lletres hi ha una enorme tensió sexual. Podríem dir que fas cançons-orgasme?
Ara estem treballant en un videoclip i els meus companys de rodatge m’han definit com a artista porno pop. M’ho diuen en broma, però suposo que tenen part de raó. Tot i així, no és un porno explícit. Considero que les meves cançons no són orgasmes, més aviat són desig. En cap d’elles es compleix l’orgasme. A Dance for me, per exemple, hi ha una frase que diu ”dont kiss me, don’t love me, just dance for me until I go fucking insane”, és a dir, mata’m de desig, però no em satisfacis. Precisament perquè de la no satisfacció, de desitjos incomplets, surten les millors cançons. D’aquell “vull, vull, vull, però no puc”.
Aquesta idea me la va transmetre un amic pintor que tinc a Tenerife. És diu Santiago, té 85 anys i és un home que té moltes referències de Kerouac, la Beat Generation, Timothy Leary, entre d’altres. M’ha alimentat molt a nivell intel·lectual: sempre em parla de literatura, em recomana nous autors, em regala llibres de Borges, de Kerouac, de Miller, de Krishnamurti… Quan tenia 18 anys, em va dir: “te darás cuenta de que el deseo es más interesante que la satisfacción”. I jo em deia “què diu aquest vell?” Però ara han passat 3 o 4 anys, i començo a pensar que molt probablement tenia raó, perquè si no hi ha un desig, un patiment per aconseguir aquella satisfacció, la satisfacció és molt més petita o nul·la un cop arriba.
M’has convençut. En qualsevol cas, jo em referia més aviat a que les teves cançons son “experiències orgàsmiques”. Quina t’ha deixat més satisfet?
T’accepto això d’“experiències orgàsmiques”, tot i que clar, això al final depèn de si el qui ho escolta ho sent així. Jo estic entre Dance for Me i You. Son 2 cançons molt diferents, amb un contingut bastant semblant. A Dance for Me crec que he aconseguit, juntament amb el meu productor, una barreja que no és pop, no és dance, no és electro però ho és tot alhora. I You m’ha donat molt bons resultats a nivell personal. Sempre es satisfactori quan toques una cançó en directe, veus les cares del públic i t’adones que agrada. Jo normalment m’immolo bastant amb les meves cançons, però si veig una reacció positiva, m’estimula a seguir creant.
He escoltat aquestes dues cançons i tinc claríssim que el desig és el teu motor creatiu…
Sí, sí. Ahir precisament vaig anar a una festa i vaig veure una noia. No la vaig conèixer ni res. I aquest matí estava intentant escriure alguna cosa sense deixar de pensar en ella. No sé ni com es diu, i segurament m’oblidi d’ella i de la nit d’ahir en 1 semana, però vaig arribar a casa amb unes ganes enormes de composar i plasmar el desig sobre el paper. La vaig veure ballant i passejant un i un altre cop durant 4 hores; vam creuar algunes mirades, i per mi aquesta tensió és màgica. Espero tornar-la a veure algun dia; seria divertit.
Si no cantessis, com haguessis expressat aquest impuls?
Segurament, pel que he viscut, et diria que per mi no hi ha una altra forma de fer-ho. Però si hagués nascut mut, o amb algun problema a les cordes vocals, potser escriuria molt; passo fases on no escric cançons, però sí relats. O potser pintaria, no ho sé, però trobaria una forma. Ara per ara, ja la tinc: cantar i, sobretot, composar.
Quan composes, quines imatges tens al cap?
Femme fatales, dones perilloses que et torturen i mai saps per on et vindran. I els tios ens convencem que podem dominar-les, però som uns il·lusos. També fum, llums blanques, tacons, llavis vermells, noies gairebé nues, mai 100%, una mica de misteri. Ulleres de sol. Tot plegat com Hollywood, però amb encant. Un món de plàstic però dins del qual hi ha emocions molt fortes.
En quins videoclips ha trobat Aleblanch aquestes imatges?
Smooth Criminal de Michael Jackson, Bad Romance de Lady Gaga, Life on Mars, de David Bowie. Aquests 3 segurs. I algun altre com Tainted Love o mOBSCENE, de Marilyn Manson. Per mi els reis del videoclip son Michael Jackson, Marilyn Manson i Lady Gaga. Cada videoclip és tota una experiència: entres a Youtube, el busques, el poses a pantalla completa, tries la màxima qualitat, deixes que es carregui i després seus còmodament per contemplar una obra d’art.
Parles del pop com si fos la teva religió
M’encanta que ho descriguis així. No sé, jo abans era molt rockero i fa una mica més d’un any vaig llegir el Popism d’Andy Warhol, vaig començar a endinsar-me molt en el seu art i també en el de Lady Gaga. En aquells moments, estava a una escola de jazz on tothom volia fer acords estranys. I jo em vaig rebotar i vaig defensar a mort les cançons de 3 acords. Des d’aleshores, em defineixo com a criatura pop. Interpreta’m com vulguis. Quan el pop devora l’underground i el fa arribar a les masses, un cop allà cadascu pot fer la seva lectura; tot es targiversa, es buiden els significats, i finalment es frivolitza. És, per exemple, el que li va passar al punk quan es va convertir en moda. M’encanta això de la frivolització de les coses, perquè crec que així és com es renoven; sinó ens estancaríem. I a nivell personal, necessito frivolitzar fins a cert punt la realitat per poder-m’hi enfrontar… com tothom suposo.
Suposo que per això portes al rei de la frivolització al pit de la camiseta.
M’encanta Warhol. Com és capaç de convertir qualsevol cosa en Art, la seva actitud tan freda davant de tot; m’encanta com s’adapta al seu temps. Ell es va adonar d’una cosa molt important: l’art ha d’expressar el que passa a la seva època. Al segle XXI, fer una cançó de 20 minuts no té cap sentit, perquè tens 30 segons per convèncer a la gent. Doncs Warhol, el que va fer al seu moment, va ser adonar-se que als 60 la gent ja no volia veure Pollock, que està molt bé, però ja formava part d’un altre temps. Els 60 són l’explosió de la publicitat a Nova York, i ell ho va saber veure. Així va crear el pop i va agafar a tota la gent de la Factory i els hi va dir que els convertiria en estrelles . Aquesta era l’ambició real de la joventut d’aquella època. Warhol va convertir el seu art en un espectacle, l’espectacle de la vida. La gent vol la fama i farà el que sigui pels seus 15 minuts. I, a més a més, no s’estava per tonteries, explicacions metafísiques, etc. No, no: això és una llauna de Campbell’s i ja està.
Warhol et té el cor robat o deixes lloc per algú altre?
Jack Keoruac, Oscar Wilde, Henry Miller… Miller per sobre de tothom. No hi ha res com els Tropics de Capricorn i de Càncer i els Sexus, Plexus, Nexus. No hi ha ningú a la terra que sigui capaç de ser tan extremadament nihilista i alhora tan optimista. Per mi Henry Miller és el super-home: diu que tot és una deixalla, però alhora s’adona de com de meravellosa és la vida. Quan llegeixo els seus llibres, vibro sencer, és com la música. Normalment llegir un llibre és un procés més intel·lectual mentre que escoltar una cançó és mes emocional. Jo ho visc així. Doncs quan llegeixo Miller, és un procés intelectual-emocional; em fa pensar, però també em fa sentir: volo per les seves lletres, les seves paraules; no m’importa que no em posi un punt i a part en 4 pàgines, m’ho empasso sencer. Perquè vibra tant, està tant viu, és pura vida. Potser no m’ha fet reflexionar sobre el pop com Warhol, o no m’ha donat una visió sarcàstica de la vida com Wilde, o no m’ha fet pensar sobre la societat americana com Ginsberg, però m’ha fet viure i això és el que més aprecio
Conclusió: llegir Henry Miller és millor que prendre qualsevol substància estimulant. Altres formes d’assolir aquesta intensitat vital?
(riu) No sé, perquè per altra banda, també tinc moltes ansietats, moltes pors, sóc una mica neuròtic. Potser aquesta intensitat me la creo jo mateix: quan algú veu una noia en una discoteca, doncs s’emociona i ja està, però jo d’això busco la forma de fer-ne 3 cançons. Suposo que és perquè, quan veig una persona, una imatge, un objecte o situació que m’agrada ho visc de forma intensa. Això ja em ve de petit: qualsevol pel·lícula que em posaves, al mínim dramatisme, ja plorava. Ser intens i viure la vida intensament és maco: els amors, els desamors, les amistats, coses que t’expliquen o que veus i t’impacten; a mi tot això em fa vibrar i ho aprofito. És pura energia creativa. Jim Morrisson també seria un personatge que m’ha impulsat a viure intensament, però no en el sentit de morir als 27 anys; per mi això no es viure intensament.
SHOOT ME
Shoot Me by Aleblanch
Ser massa intens pot ser perillós…
Ara em fas pensar en Black Swan. Em va deixar captivat. Perseguir aquell somni fins a les ultimes conseqüències… Fins a quin punt jo seria capaç de perseguir un somni com ho fa la Nina a la pel·lícula? Aquella passió que sent ella per ballar aquella obra… La pel·lícula en el fons no és res, una companyia de ballet que prepara El llac dels cignes, però per la Nina tot és molt més complex, perquè la seva ment juga amb ella. He tingut somnis semblants, he viscut situacions semblants amb els meus companys. El meu productor, Philip Ovenberg, de la banda Von Ros, que està a Londres, em va dir: “la tornaré a veure, però ho faré amb tu, perquè tu ets la persona que la sentirà com jo”. Un cop acabada, vam estar a Trafalgar Square en Philip, en Miquel (els dos membres de Von Ros) i jo tres o quatre hores discutint sobre la pel·lícula. Ens havíem de llevar l’endemà a les set per anar a la universitat, però és que érem incapaços de deixar de comentar-la.
Em dóna la sensació que, tot i ser una criatura pop amant de la frivolitat, a les teves cançons hi dius moltes coses de la teva ànima…
Bé sí, cada cançó diu alguna cosa de mi, cert. Dance for me és totalment real, You també; pel que fa a Because Life, mai he estat a una habitació amb una mare morta, i sobre Shoot me, no m’han volgut disparar mai, però gairebé… Això de l’ànima que dius ho veig sobretot a Because Life; la vaig escriure quan tenia 17 anys i estava a París en un curs de cinema. Recordo que la lletra va sorgir tal qual. En aquella època, llegia Nietzche i donava moltes voltes als temes de la vida i la mort. Li tinc un amor especial perquè va ser la primera que vaig gravar amb el meu productor. La tenia molt apresa, amb el grup que tenia aquí a Barcelona; abans d’anar a Londres la vam convertir en una de les més estimades pel públic i sabia que agradava força. Va ser una bona forma de començar a treballar abans de experimentar en noves direccions.
BECAUSE LIFE
Because Life by Aleblanch
I aquestes noves direccions on voldries que et portessin?
Em voldria veure fent una gira mundial per estadis, venent discos i fent videoclips a Versalles amb 500 persones (riu) Evidentment això és un somni, però per demanar que no falti! Clar que la por de veure’m frustrat fent una feina que no em satisfà, també la tinc, però crec que la tenim tots a la nostra edat. Ara tinc 21 anys i el que vull es viure, vull sentir, vull vibrar, que bategui tot, vull desig, vull satisfacció, vull foc, vull pena. Vull intensitat. Estar al sofà ja m’hi estaré quan em jubili. I per descansar, ja descansaré a la tomba.
Moltes vegades descrit com un camaleó musical, Aleblanch es presenta a si mateix amb aquest EP on cada cançó és capaç de desenvolupar la seva pròpia personalitat, encara que totes ballen al compàs del mateix batec. El resultat és un treball musical dinàmic ple d’emocions intenses, desig, adrenalina i sexualitat.
Si voleu saber més sobre Aleblanch podeu visitar el seu Facebook
http://www.facebook.com/pages/Aleblanch/201290056556305
o escoltar les seves cançons a través de SoundCloud
http://www.soundcloud.com/aleblanch
A més, aviat estarà operativa la web oficial de l’artista, on es podrà accedir i descarregar gratuïtament tota la seva música i altres continguts.
