Audrey Tatou deu estar fins els nassos de que li diguin Amélie a tot arreu on va, però malauradament és un nom que l’acompanyarà de per vida. Ella va fer néixer un dels personatges més autèntics del cinema recent, juntament amb una forma de fer pel·lícules i de veure la vida dominada per la màgia de les coses petites. Amélie és d’aquelles pel·lícules que quan algú et diu que encara no l’ha vist, fas un crit al cel i li exigeixes que se la posi aquella mateixa nit. I és així perquè no només diverteix, sinó que alliçona i et canvia. Té quelcom reservat a pocs títols de la història del cinema: el meravellós poder de marcar un abans i un després a la teva existència. La responsable és una noia de mirada trapella i cabells curts a lo Lulú. Una noia que s’ha guanyat el cor de tot aquell que l’ha coneguda. Eva Pauné, estudiant de Comunicació Audiovisual, és una d’aquestes persones.
Parla’m del dia que l’Eva va conèixer l’Amélie
La primera vegada que vaig veure Amélie va ser quan tenia uns dotze o tretze anys; vam agafar-la del videoclub, sense saber que passaria a ser una de les meves pel•lícules preferides durant molt de temps.
I de ben segur que el DVD demana una còpia amb urgència: perquè creus que Amélie és d’aquelles pel·lícules que mai et canses de veure?
Fins a cert punt de la meva vida, podia veure-la cada X temps sense cansar-me’n i cada vegada m’agradava més, potser per la identificació que sentia en ella.
I pels seus moments entranyables i les seves frases memorables, no?
És clar! M’encanta la escena en què Amélie crea una espècie de joc per a tornar l’àlbum de fotos a Nino. D’alguna manera em va ensenyar que la vida és millor si te la prens així, com un joc; ella fuig de la rutina d’aquesta forma, alhora que s’endinsa en un món de fantasia que potser li juga alguna mala passada. Com a frase diria la mateixa que la majoria, suposo: Son tiempos difíciles para los soñadores.
Suposo que per tu Amélie és un clàssic…
Sí, se’ns dubte. Ens va descobrir un dels millors personatges creats per la història del cinema. Potser s’ha convertit en emblema de modernes i la seva imatge s’ha desgastat fins al límit, però té una essència única que la converteix en un clàssic.
Parlem d’aquest personatge: Amélie va construir un nou tipus de feminitat al cinema?
En certa manera sí, ja que, dins l’imaginari cinematogràfic, era difícil trobar el perfil de noia estranya, però no per això poc atractiva. Amélie va donar profunditat a aquest tipus de personatge.
I al món real: existeixen les Amélies?
No conec a ningú que sigui com ella, sí a persones que s’hi volen assemblar. Tinc amigues que tenen algun tret característic d’ella (des de la forma d’enamorar-se fins al somriure), però d’Amélie només n’hi ha una.
I tu t’has sentit com ella alguna vegada?
En part sí, potser més en el passat, ja que sempre m’he considerat una persona molt somiadora i fantasiosa. A més a més, em va sorprendre molt l’escena en que ella es fa preguntes sobre la gent de la ciutat, ja que jo havia pensat coses molt similars en algun moment.
Ja tenim una Amélie pel remake català! Tot i que això de fer sortir l’Amélie de París, ho veus factible?
La veritat és que no; crec que l’Amélie, tal i com la coneixem ara, només podria haver nascut a França, ja que el seu cinema té un punt de vista molt personal, on sovint la quotidianitat es barreja amb allò màgic. Podrien existir Amélies a l’estil USA o d’Espanya, però tot i mantenir el rol de noia estranya i aïllada del món real, molts dels seus altres trets serien diferents.
Jean-Pierre Jeunet va ser l’artífex de la criatura. Què creus que fa original el seu cinema?
Sent sincera, no he vist cap pel•lícula seva apart d’aquesta, així que no podria dir quins trets el caracteritzen… En canvi sí que he vist films que m’han recordat a ell pel que fa a l’estil, com ara Jeux d’enfants, de Yann Samuell, o Mr. Nobody, de Jaco Van Dormael.
Grans pel·lícules! Bé, i si Jeunet va pensar la criatura, Audrey Tatou va encarnar-la. És una actriu que t’agradi?
En realitat sempre he pensat que Audrey Tatou és una de les millors actrius del cinema contemporani, tot i que amb Amélie va fer el paper de la seva vida. Trobo que les seves faccions i la manera d’actuar que té aporten molt al personatge, i no m’imagino una Amélie interpretada per una altra actriu.
Cert. Tatou ha quedat tatuada de per vida. I després d’aquest joc de paraules tan fàcil, has trobat alguna altra Amélie al cinema?
La veritat és que ben bé no. Marion Cotillard a Jeux d’Enfants pot tenir-hi un aire, o per exemple, sempre he pensat que la Phoebe de Friends té alguna cosa en comú amb ella que m’hi fa pensar (malgrat que són pràcticament pols oposats pel que fa a la seva extroversió), però aquest punt freak, diferent, és el punt fort d’ambdues.
Confessa-ho: has estat a París i has passejat pels mateixos llocs que l’Amélie?
No he anat a París des que he vist la pel•lícula, però en uns dies hi aniré i sí, m’agradaria passejar per tots aquests llocs, encara que no per ella (tampoc sóc tan tan fan!), sinó perquè qualsevol film que passi a París mostra racons preciosos que es van sumant a la llista de llocs per visitar.
I per acabar: per què Amélie mereix entrar a l’Olimpop?
Sempre he pensat que Amélie és un símbol d’originalitat, o de raresa millor dit; d’allò diferent. Una noia que s’allunya dels tòpics però que ha aconseguit convertir-se en un ídol universal; això és perquè avui en dia, allò estrany (alternatiu, freak) passa a ser protagonista de la cultura de masses, que per mi es pot representar amb el ‘pop’.
Una entrevista d’Adrián Pino
