La copiosa victòria

El triomf popular d’ahir va ser espatarrant. El tsunami blau s’ha endut per davant varis bastions socialistes –com l’anhelada Andalusia. De fet, els únics baluards que han resistit l’embat han estat Catalunya i el País Basc, que s’han escudat en el vot nacionalista. Els 186 escons que tenyiran de blau la cambra baixa vaticinen una legislatura sense massa sotracs pel PP.

Mas i Rajoy, els grans guanyadors

CiU s’ha endut la victòria en terres catalanes, un fet inèdit fins ara i molt celebrat pels nacionalistes. Caldrà calibrar, però, si aquest èxit de la federació no els acaba passant factura. Ja fa molts mesos que el president Mas va obrir el meló del pacte fiscal (l’ha rebaixat de qualificació, abans en deia “concert econòmic”) i aquesta negociació bilateral amb Madrid es sustentava en la crossa d’afavorir la governabilitat de Rajoy. Què en queda després del daltabaix socialista? Les bases d’aquest pla, traçat des del Pati dels Tarongers, donava per suposat que Mariano Rajoy seuria a la Moncloa, encara que no amb la folgança necessària per fer-ho còmodament.  Ni tan sols en el pitjor dels escenaris possibles s’esperaven a Ferraz o Nicaragua un sotrac tan sonat. Ni tan sols a Gènova creien en una pallissa d’escàndol com aquesta. I molt menys s’ho esperaven a la plaça Sant Jaume, on la trempera de fer números els distreia d’aixecar el peu de l’accelerador, d’aquesta campanya permanent que s’ha convertit en una gota malaia pel PSC. Convergència no fa presoners. Mai ho ha necessitat i ara pot lamentar-ho. Mai un atzucac socialista havia estat tan celebrat i alhora tan incert.

Pels populars tot són flors i violes, de moment. La posició de feblesa en què es troba el PSOE el converteix en un soci inestable pels pactes d’estat –econòmics– tan cotitzats a Brussel·les, i la necessitat de refinançament pot avocar els conservadors a trair l’electorat i asseure’s amb forces nacionalistes. Mai una victòria podia haver provocat tants ennuegaments.