Les pedres a la sabata de CiU

Fotografia de l'agència EFE

El Partit Popular va rebentar ahir el rècord d’escons de José María Aznar l’any 2000, i amb mig milió de vots menys dels que va obtenir Zapatero el 2008, Rajoy serà nou president per majoria absoluta amb 186 diputats, 17 més dels que va obtenir el socialista ara fa tres anys i mig. Deixant de banda aquestes ironies que ens recorden que la dreta sempre guanya amb contundència quan les esquerres (o centre-esquerres) es queden a casa, a casa nostra l’eufòria s’ha desfermat a Convergència i Unió, que va guanyar per primer cop els comicis a Catalunya, desbancant un danyat PSC.

El cava corria diumenge a la nit al Majestic i banyava la llustrosa calva de Josep Antoni Duran i Lleida, perquè els 16 escons obtinguts són el millor resultat des dels 18 de Miquel Roca de 1986 i 1989 i els 17 de 1993. El diari ARA assegurava aquest dilluns que Catalunya tindrà “veu pròpia a Madrid”, amb aquests 16 escons, i sens dubte són uns resultats ideals per anar a defensar el pacte fiscal a les espanyes.

Però em temo que a can CiU, un cop els passi la ressaca de la nit electoral, s’adonaran que tant hi fa que hagin obtingut 16 escons, que aquest triomf només es pot llegir en clau catalana, i que aquesta visió interna no té cap mena d’importància en un Congrés dels Diputats on el color blau dels ultraconservadors espanyols gaudirà del privilegi de fer el què li roti (sempre i quan tingui l’aprovació de la UE i del BCE), sense comptar per a res amb els conservadors i ultraconservadors catalans.

Friso perquè arribi aviat el moment en què Mas i Duran picaran a la porta de Mariano Rajoy per començar a parlar del pacte fiscal (perquè ho faran, perquè així ho va prometre). Puc imaginar-me un Rajoy esclafint a riure mentre encen un dels seus estimats purassos. La majoria absoluta del PP converteix en irrellevants els 16 diputats de CiU. És igual, com si fossin els 25 que va obtenir el 2008 el PSC. Com deia aquell: “Zero patatero”.

El cas, però, és que un dels detalls de la nit electoral ens el van deixar les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, cantant allò tan vist i tronat però efectista de “In, in-de, in-de-pen-dèn-ci-a!” mentre en Duran apareixia a l’estrada per celebrar els resultats. La cara era de joia, però crec que algú va haver de córrer a dur-li un Fortasec, pobre home, que ja és gran i no deu pair bé segons quines alteracions.

Aquests crits, però, no són pas anecdòtics en l’espiral sobiranista en què s’ha vist immers CiU empès per les bases (i per Jordi Pujol) en els darrers pocs anys. La defensa del concert econòmic (després rebaixat a pacte fiscal com molt bé apunta l’amic Pau López en un altre article publicat en aquesta casa) haurà de fer-se en un context de majoria absoluta que ha d’entregar qualsevol possibilitat de consens a la necessitat que el PP vulgui compartir el desgast de les tisorades, i amb unes bases que, si la tendència es confirma, no toleraran pràctiques i reminiscències d’un passat peixcovista que pogués exhibir la majoria absoluta popular en justificació d’acords de mínims.

CiU té dues pedres a la sabata, i quatre anys per decidir si opta per empényerles cap al davant, on, entre l’espai que deixen lliure els dits, molestin menys o agafa el calçador-falç i el branda al ritme enganxós de l’”In, in-de, in-de-pen-dèn-ci-a!” per treure-les a la llum i exhibir-les.

Bonus track: Apunts de la nit electoral:

01 – Rajoy només ha necessitat tres eleccions i una crisi financera mundial per guanyar les eleccions. Que Déu ens agafi confessats. Visca.

02 – El PSOE té un problema tan extremadament greu i té tant de vertigen que Rubalcaba no es va atrevir ni a dimitir i salvar la dignitat, com sí va fer l’any 2000 Joaquín Almunia. Havent aconseguit 10 escons més, per cert.

03 – Què bé que ens ho passarem aquests quatre anys amb el grup propi d’Amaiur! D’entrada, crec que alguna llengua bífida i verinosa ja ha dit allò de: “¡Tenemos a ETA en el Congreso!”. Agafeu una bona butaca.

04 – UPyD es queda a les portes del grup propi, però puja d’1 a 5 escons. Amb un discurs populista i miserable aconsegueix uns vots que, amb circumscripció única els donaria tres vegades més diputats. Serien el partit més beneficiat i són els qui amb més força reclamen aquesta reforma electoral.

05 – Amb circumscripció única el PP no tindria majoria absoluta, i hauria sumat 30 escons menys. També n’hauria perdut el PSOE, que baixaria als 100, i la resta si fa no fa es mantindrien. Pujaria més IU, i entrarien Equo i PACMA. Sigui com sigui, 13 partits al Congrès amb llei d’Hondt, bones notícies per variar.

06 – L’ascens d’Izquierda Unida, i d’ICV, precisament, ens permet computar quin era el marge del vot útil en les darreres eleccions. Sociològicament apassionant. Ho dic perquè crec que les diferències de programa i d’imatge entre Llamazares i Cayo Lara són mínimes.

07 – Plataforma per Catalunya suma gairebé 60.000 vots. Patacada a Osona, sí, però 52.000 a Barcelona. Hi ha qui diu que han baixat respecte les municipals i les autonòmiques. Sí, d’acord, molt bé, però les eleccions s’han de comparar amb la precedent del mateix tipus, i el 2008 van obtenir amb prou feines 2.000 vots a tota Catalunya. Mama, por.

08 – Ningú té ni idea dels resultats del Senat. Calen més motius per insistir en la necessitat de liquidar definitivament la autèntica mentida de la cambra de representació territorial?

09 – Escons en blanc va arribar quasi als 100.000 vots a tota Espanya, per uns 300.000 vots en blanc. Les opcions disconformes, si no comptem els nuls, ja sumen 400.000 vots. Poca broma.

10 – L’abstenció va baixar dos punts a tota Espanya, però encara es va mantenir per sobre del 70%. Això sí, la més baixa des de l’any 2000, darrer cop que el PP va aconseguir la majoria absoluta. Xifres llunyanes al 77% de vot a Espanya de 1996, i que ens hauria de fer preguntar-nos fins on pensen els partits permetre que baixi el vot abans de reaccionar?