Perú, país de coses curioses
Perú és un país de coses curioses. És un país de cases pintades amb colors estridents de d’alt a baix i de costat a costat amb lemes polítics, perquè en època d’eleccions les façanes de les cases esdevenen cartells de publicitat electoral; de senyors i senyores que, vestits i vestides amb armilles fluorescents, canvien euros i dòlars en les cantonades dels carrers, perquè canviar els diners al carrer és més segur que fer-ho a les cases de canvi i, és un país, de milers de persones que condueixen caòticament i sorollosa per pobles i ciutats, camins i carreteres i, en definitiva, per tot lloc on hi cap un vehicle. Perú és un país on no pots tirar el paper dins del wàter perquè sinó s’embossa, on votar per les eleccions i penjar la bandera al balcó el 28 de Juliol (Fiestas Patrias) és obligatori (amb penalització de multa), on pots comprar només una trucada telefònica de qualsevol companyia de telèfons mòbils al carrer i només una pastilla pel mal de cap a les boticas (farmàcies), on les venedores dels mercats se senyen quan fan la seva primera venda del dia i on majoritàriament (però cada vegada menys) la gent desconfia i s’estranya de veure un blanc. Una vegada, fins i tot, passejant per un mercat de Cusco un matrimoni peruà i la seva criatura em van aturar i em van insistir repetidament que em fes una foto amb ells perquè, sembla ser, mai no havien vist una persona tant blanca com jo.
Perú és un país per retrocedir en el temps. Els nois que, al carrer, netegen i treuen brillantor a les sabates dels senyors homes, els cotxes dels anys 60 i 70 que circulen bojament pels carrers asfaltats de pedra, els nens jugant amb baldufes en una cantonada, etc. És tot una atmosfera màgica que cobreix el país i et fa sentir com si haguessis viatjat i reculat en un temps llunyà i desconegut.
Cusco. Molts nens es dediquen a guanyar diners quan els turistes fan fotos a les llames que passegen per tota la ciutat. Cusco.
Perú és un país on pujar en un bus i en un taxi és una aventura interessant equivalent a pujar a una muntanya russa d’un parc d’atraccions. El bus, primer de tot, quan para (aquí a pocs llocs hi ha parades, de fet tu puges al bus quan et va bé i baixes quan vols) has de córrer a pujar-hi perquè, si hi ha molta gent no, però si hi ha poca gent el bus es limita a reduir la velocitat però mai no s’arriba a aturar. Un cop dins de l’autobús no només has de fer front a la trentena de mirades que t’analitzen minuciosament sinó que has de concentrar-te en no perdre l’equilibri ja que poques vegades hi ha seients lliures i llocs on agafar-te i, quan hi ha molta gent i quedem tots apilonats i enganxats un amb l’altre (això és més o menys igual que a Catalunya) i algú ha de baixar de l’autobús ho ha de fer amb 5 minuts d’antelació per a poder traspassar per sobre de totes les persones que ocupen el passadís. Els autobusos de Perú tenen un element especial que es diferencia dels busos de Catalunya: el noi que es dedica a obrir i tancar la porta. Sí, a part del conductor, hi ha un personatge que acostuma a ser un noi, però que també pot ser una noia, que es dedica a obrir i tancar la porta als passatgers que pugen al vehicle i a cobrar el preu del trajecte a cada viatjant (perquè a Perú no existeixen les T-10 i aquests invents tant enginyosos d’Europa i de gairebé tota la resta del món). A Lima (la capital) fins i tot pot ser perillós que un occidental pugi en un bus. A Lima els conductors dels autobusos cobren comissions segons el nombre de passatgers que hi pugen, és per això que el noi de la porta es passa tot el recorregut amb la porta oberta cridant: “Barranco, Miraflores, Barraaancooo, Miraafloreeees, etc.” recitant el trajecte que farà aquell bus i persuadint-te perquè hi pugis, com més gent hi puja més diners guanyen (la seguretat no es contempla). A Lima et pots trobar tota mida de busos: petits, mitjans, grans, grandiosos, etc. i, hi ha busos tan vells que fins i tot pots veure la carretera a través dels enormes forats que hi ha al terra del vehicle. Els taxis són una altra història. En un taxi petitet dels de tota la vida on a Catalunya hi caben 4 persones màxim (sense contar el conductor), a Perú hi caven 8 passatgers (sense contar el conductor). Us estareu preguntant com pot ser possible això… Puc corroborar de primera mà que sí que és possible! Així funcionen els taxis a Perú: una persona seu al lloc del copilot (depenent de quin taxi agafes aquest seient, al ser més còmode i privilegiat, pot costar una mica més de diners), a la part del darrere acostumen a anar-hi quatre persones i finalment a la perrera o popularment conegut com a maleter hi van tres persones. A Perú no es desaprofita cap espai i si tu vas a un lloc i resulta que el desconegut que tens al costat va al mateix lloc o a la vora, perquè no aprofitar i compartir taxi? D’això se’n diu taxis colectivos.
Andahuaylillas. Un grup de gent seu en unes escales per contemplar els desfiles de les escoles durant les Fiestas Patrias.
A Perú el menjar és tot un altre món. Perú es caracteritza per la seva rica varietat de receptes com el ceviche, el aji de gallina, la causa, la papa rellena, el choclo en totes les seves varietats, el cuy, el pato al horno, el chicharrón, el camote i el chifle frito, las tres leches, el suspiro limeño, la chicha morada, el pisco… i molts altres plats típics que m’oblido però que igualment caracteritzen la cultura peruana. Un bon exemple d’això és la beguda per excel·lència dels peruans: la Inca Kola, una gasosa de color groc florescent i molt dolça. No obstant això, els dos plats que descriuen de la millor manera les poblacions més austeres de la Sierra són “la sopita de” i “el arroz con”, ja que en aquestes zones rurals el primer plat d’un àpat sempre es composa per una sopa d’alguna cosa i el segon plat sempre és l’arròs que acompanya alguna altra cosa. Això sí, les sopes i l’arròs que pots arribar a menjar són dels més originals, variats i condimentats que mai hagis pogut provar.
A Perú hi ha més de 35 varietats de blat de moro.
Una de les coses que vaig aprendre a Perú és l’art de regatejar. A Perú l’art del regateig es pot aplicar a qualsevol activitat comercial, fins i tot a la més insospitada: des del preu d’una samarreta o una bossa, a el cost d’un trajecte amb taxi fins al regateig del preu del canvi del diner. Sí, no menteixo, el preu del canvi de euros a soles pot arribar a variar d’una casa de canvi a una altra en 5 cèntims de diferència!
Però, durant la meva estança a Andahuaylillas (un poble a 45 minuts en cotxe de Cusco) em vaig adonar que Perú no només és un país caòtic amb un ritme molt lent, amb cotxes antics, amb menjar boníssim i paisatges eterns, de busos i taxis per aventurers, de comerciants regatejadors… Perú és també una lliçó de valors: el valor d’un llapis per escriure, d’una llibreta per prendre apunts, d’una motxilla trencada però que encara és útil, d’una cullera per menjar, d’unes ojotas (sandàlies), de la intimitat, del temps, del treball… És una lliçó dels valors materials més bàsics i simples i de valors intangibles que no sabia ni que tenia.
A Perú, quan el sol s’amaga i tot és fosc el país s’apaga i el ritme s’alenteix. En els pobles més petits, no hi ha cap ànima als carrers i només els gossos jeuen cansats a les voreres per dormir sota un infinit cel negre il·luminat per les més grandioses i brillants estrelles.
Els chullos són els gorros de llana d’alpaca típics d’Amèrica del Sud.
