Desnonament – Fotografia de El País
Mentre les grans tertúlies radiofòniques es repeteixen més que l’all, tot debatent sobre la conveniència o no de tallar carrers per reivindicar quelcom que es consideri important, jo no puc oblidar el que llegia dilluns: La immobiliària Prado Norte aconseguia el seu objectiu de desnonar una àvia de 84 anys amb un càncer terminal i el seu fill discapacitat de 54 per un impagament d’un any en la seva mensualitat de 200 euros en règim de renda antiga. I tot i que la dona havia aconseguit una pensió de viduïtat i s’oferia a cobrir el deute. L’empresa es va fer forta i els advocats van decidir no convocar cap concentració, després que manifestants evitessin el desnonament fins en dues ocasions, per la por que tenien a que la presència policial massiva que es preveia ho fes acabar tot com el rosari de l’Aurora.
Com explicava l’escriptor Miquel de Paiol en una excel·lent entrevista al Singular Digital la setmana passada, ens han robat el dret a la violència. Què és més terrorisme, tirar un ou a un parlamentari o permetre que una immobiliària cometi aquesta atrocitat inhumana de deixar sense sostre una dona de 84 anys a punt de morir i el seu fill discapacitat per tal de poder cobrar més diners per un lloguer? Jo ho tinc clar.
I mentrestant, llegíem també dilluns com el vicepresident del Consejo General del Poder Judicial, Fernando de Rosa Torner, cantava i ballava diumenge passat en un míting del PP al ritme d’”¡Alfredo, no te creo!”. I aquí pau i després glòria. Perquè no passarà res, perquè aquest senyor no perdrà la llicència, ni serà apartat del sistema ni dels tribunals. Que és una autèntica vergonya, per cert, i justifica que Espanya estigui en llocs indignes de tercer món en el rànquing d’imparcialitat i autonomia dels sistemes judicials.
En tot aquest escenari fem l’enze i el ridícul escollint entre dos titelles dels mercats, dos titelles que aplicaran mesures constrictores similars, perquè així ho manen Angela Merkel i Nicolas Sarkozy. I serà escollit el nefast Mariano Rajoy, personatge indefinit i obscur com pocs (deia aquest dimecres allò de “apoyaré Catalunya” que… bé, més val riure, per no plorar). I no és només el discurs típic antineoliberal, perquè d’aquí uns mesos, a França governarà François Holland, i potser el 2013 a Alemanya ho tornaran a fer els socialdemòcrates de l’SPD de Sigmar Gabriel, i, amb una mica de sort, apostaran per les mesures expansionistes que poden evitar que no sortim d’aquesta crisi fins el 2020, però fins i tot en aquest cas, el paper de Rajoy serà en el fons residual en el govern espanyol. Seria divertit veure Rajoy essent obligat a apostar pel dèficit i la despesa pública per complir amb els requisits de l’eix franco-alemany i la seva recepta per sortir de la crisi. Divertit, sí, però igualment, francament, increïblement patètic.
