Un nen que ensenyava el seu membre mentre cridava “Trompa, trompa!”, una mare de família que descarregava la seva ràbia fotent cops de puny contra un conill de peluix, unes bibliotecàries que es parlaven entre elles amb estranys gestos de cos. Shin Chan té masses punts inesperats per ser una sèrie qualsevol. Qui la mira una vegada ja no pot deseganxar-se ni de la cançoneta del principi ni tampoc de les històries d’aquest nen que copa el number 1 en la llista de trapelles televisius. Un humor àcid, una crítica contundent al món adult i el tractament explícit de la violència i el sexe són alguns dels punts més forts de la sèrie. Però de ben segur que me’n deixo. Marta Abellán, estudiant de Comunicació Audiovisual, ens parla del japonés més irreverent de la petita pantalla.
Tu eres d’aquelles que cantava la cançoneta de Shin Chan quan començava cada capítol?
Depèn del dia! Recordo que la cançó enganxava força (com sol passar amb les dels dibuixos animats), però només ho feia de manera esporàdica.
Quan va començar la teva particular afició per Shin Chan?
Imagino que als deu anys, quan es va estrenar la sèrie a TVC, l’any 2000. S’emetia a un canal que si no m’equivoco era totalment nou: el 3xl.net. Com que llavors encara no estàvem massa hipnotitzats per Internet, veia molts dibuixos animats a la televisió. El Shin Chan em cridava l’atenció perquè feia gràcia, i com que a més m’encantava dibuixar i el seu personatge era senzill de fer, el dibuixava moltes vegades i de memòria.
I què té Shin Chan que no tingui cap altra nen d’uns dibuixos animats?
Un dels seus trets més essencial era que passava de tot i deia sempre el que pensava. Hi ha altres d’aquest estil, però en ell era de manera exagerada. A la vegada era molt expressiu, fet que sempre genera comicitat.
Quin altre personatge et tenia robat el cor o et feia riure de valent?
Jo reia sovint amb la Misae, la mare del protagonista. Era un personatge que s’enrabiava constantment i aquests sempre solen ser divertits. El Shin Chan li portava la contrària, i és clar, reies amb els seus enfrontaments.
Molts van criticar la sèrie de violenta, creus que aquesta violència estava justificada?
Parlo més aviat de la part “sexual”, però jo crec que aquesta estava justificada en tant que els personatges estaven construïts a partir d’això. Tenia sentit. No hagués estat el mateix si tot això passés perquè sí. Altra tipus de “violència”, en forma de crítica, també es troba en altres sèries, no només en aquesta.
I per altra banda estava el tema sexual: és Shin Chan una sèrie sense tabús?
Es deien coses que en altres sèries no, i el problema és que era la base de tot. Potser l’hauria de tornar a veure, però realment no girava tot entorn de tres o quatre expressions, només? El doblatge en català la feia molt menys “violenta”. Casualment fa poc vaig veure un programa que parlava del Japó i es veu que en japonès és força més escatològica. Em sembla que és qüestió de cultures!
Violència, sexe: és aquesta una sèrie apropiada pels nens?
Resulta que 3xl.net era un canal per a joves. Suposo que per això van col•locar-la aquí i no al Club Súper 3, pel matí. Però tots els nens acabaven mirant els dibuixos de la tarda, i aquests eren els del 3xl.net. És una sèrie que no és “innocent” com d’altres, però tampoc mai vaig veure cap amic que l’intentés imitar, realment. Jo, menys, és clar! I, abans d’aparèixer en Shin Chan, els nens de la meva escola ja intentaven aixecar les faldilles a les nenes.
Creus que la sèrie en el fons reflexiona i ironitza més sobre el món adult?
En aquell moment, jo no anava ni a secundària encara, per tant, és normal que no la descodifiqués com faria un adult. És per això que segurament hauria de tornar-la a veure per poder respondre millor a aquesta pregunta. Però, pel que puc recordar, estic segura que reflexionaria almenys sobre certs aspectes. El que sí he sentit a dir és, precisament, que per alguns japonesos reticents a la sèrie el problema es trobava en la seva crítica a la societat nipona, no pas en l’aspecte “sexual”, que sembla ser que ja n’estan acostumats.
Consideres que la incorrecció general de la sèrie va ser el principal motiu del seu èxit?
Crec que efectivament va ser un dels principals motius del seu èxit, perquè era el que feia que els personatges fossin divertits, així com les situacions en les quals es veien involucrats. Però també crec que hi havia moltes situacions típiques que ocorren en altres sèries de les considerades més correctes. Per a mi els personatges estaven molt ben caracteritzats, més enllà que poguessin ser més o menys prototípics. Pot ser que aquest sigui un altre motiu, no ho sé.
Per tu, Shin Chan és la versió japonesa de Els Simpson?
No se m’havia passat pel cap aquesta comparació, però potser sí que té coses en comú amb la sèrie nord-americana. Ambdues són sèries que en aparença estan dirigides a nens i joves per la tradició que tenim de considerar els dibuixos animats una cosa infantil, però que en realitat qui les entén millor són els grans, perquè hi ha crítica a la societat a la qual pertanyen, bromes enginyoses, entre d’altres coses. També es tracta de dues famílies, pots trobar personatges amb els mateixos trets…
Hi ha cap altra sèrie actual que consideris igual de provocadora?
Reconec que no he vist mai cap capítol sencer, sinó els típics clips sobre els seus gags més famosos, però sembla que “Family Guy”, no?
Sí, totes dues fan de la incorrecció la seva principal arma de seducció… En fi, encara et dura la febre Shin Chaniana?
No, què va! Diria que no he tornat a veure mai més cap capítol. Almenys sencer. Sí que fent zapping alguna vegada m’ha fet gràcia veure’l emetent-se a Antena 3, en castellà. Però no, tot això em va durar fins començar l’ESO. Llavors la vaig considerar una sèrie per nens, i jo ja era adolescent! Però a sisè de primària tenia un amic xinès i quan va saber que m’agradava em va demostrar que ell també el sabia dibuixar. I crec recordar que em feia gràcia compartir una afició amb ell per una cosa “molt seva”. Sort que no ho vaig dir mai, pobre, perquè ell de japonès en tenia ben poc! Som del que no hi ha, a vegades!
I per acabar: per què creus que Shin Chan mereix entrar a l’Olimpop?
Crec que han de formar part de l’Olimpop aquelles persones reals o personatges de ficció que han persistit en les nostres ments des de la nostra infància. Si encara ens recordem d’ells, és perquè ens van marcar per alguna cosa. I els que ens van agradar, són els que mereixen entrar a l’Olimpop! Mai vaig considerar-lo cap ídol de “vull ser com tu” (tampoc trobo que això hagués estat normal, ja ja!), però feia el que li donava la gana i era simpàtic, no?
