La Marató de Tv3 ha arribat enguany a la seva 20a edició. I ho ha fet per la porta gran: amb una mitjana de 379.000 espectadors (un share del 17’5% al llarg de les 15 hores de programa); i amb una recaptació de 7.231.628 milions d’euros (només 15.000 euros per sota de l’última edició). Els donatius però, es podran seguir fent fins el pròxim 31 de gener, quan es coneixerà la xifra final d’euros recollits pel transplantament d’òrgans i teixits. L’any passat, es va arribar als 8.735.103 euros contra les lesions medul·lars i cerebrals adquirides.
Observant aquestes altes xifres només podem que sentir-nos orgullosos per la col·laboració dels milers de catalans que cada any participen a La Marató. I més, si tenim en compte el context de crisi actual. Al llarg del dia d’ahir, a part de les 15 hores de programa que van realitzar-se als estudis de Sant Joan Despí de Tv3, arreu de Catalunya van tenir lloc moltes actuacions i activitats diverses per recollir diners per la causa.
Durant aquests 20 anys, La Marató no només ha esdevingut la festa solidària per excel·lència, sinó també ha acabat sent un signe d’identitat pels catalans i de la televisió pública catalana. En aquestes dues dècades s’han aconseguit més de 95 milions d’euros per intentar millorar les vides de les persones que pateixen alguna malaltia i de la recerca científica d’aquestes.
A més, Tv3 ha sabut trobar el to i l’estil de programa adient per aquest tipus de recol·lecta: sense caure en el sensacionalisme ni intentar provocar la llagrimeta fàcil. Al llarg d’aquests vint anys hem conegut moltíssimes històries de testimonis (unes històries que probablement se’ns quedin en la memòria durant temps), que han explicat a càmera com els afectava la seva malaltia, però sempre des del respecte i partint d’un tracte igualitari.
La Marató ha aconseguit més que donatius. Ha aconseguit fer visibles malalties que fins llavors eren desconegudes. Ha acostat la realitat dels pacients i les seves famílies a la població catalana. Ha fet que molts catalans es conscienciessin sobre la dimensió d’algunes malalties. I en aquesta última edició, també ha transmès als espectadors la importància de contemplar la possibilitat de ser donants d’òrgans per poder salvar altres vides.
Com a catalana em sento realment molt orgullosa del meu país, de la meva televisió pública i de la gent que (ni que sigui un cop a l’any) col·labora (per poc que pugui) per intentar ajudar a les altres persones. Aquesta és la via per tirar endavant.
