Fa uns mesos Ron Sexsmith –amb 10 discos publicats i l’admiració incondicional de gent com Elvis Costello, Steve Earle, Daniel Lanois, Neko Case o Feist– entrava a l’estudi per gravar el seu nou disc amb en Bob Rock, productor de grups tan allunyats estilísticament del cantautor canadenc com Aerosmith, Metallica o The Cult. La idea era aconseguir que les cançons de Sexsmith sortissin de l’estudi reforçades amb una producció que les fes més “radiables” i que arribessin així a un públic més ampli.
L’experiència de l’enregistrament de “Long Player Late Bloomer” queda immortalitzada en el fantàstic documental Love
Shines, que es va poder veure a l’última edició de l’InÈdit. El documental mostra un Sexsmith, sovint molt insegur, que busca que una petita part de l’admiració professada per companys de professió i la crítica tingui un reflex en la popularitat i les vendes dels seus discos.
No és el primer ni serà l’últim cas de músic genial que passa desapercebut al gran públic, però el cas de Ron Sexsmith és especialment descoratjador. Escoltar discos com “Ron Sexsmith” (95), “Retriever” (04) o “Exit Strategy for the Soul” (08) i veure l’escassa repercussió que han tingut és fotre’s de morros contra l’enèsima prova d’ineptitud de la indústria musical a l’hora de
reconèixer i cuidar el talent. “Long Player Late Bloomer” no és pitjor que els seus predecessors, i, si bé la producció pot ser massa polida per a segons quines oïdes, també és veritat que ha convertit algunes cançons en els hits que voldríem sentir quan poséssim una emissora de ràdio a l’atzar. Ara per ara, no sembla que això hagi de passar. Elvis Costello diu que Sexsmith ha tingut la
desgràcia de néixer massa tard, i que si els seus discos s’haguessin publicat fa unes quantes dècades hauria tingut el reconeixement que es mereix. Si és així, alguna cosa devem fer malament, però encara hi som a temps.
Per Xevi Canals amb col·laboració amb La cultura no val res
