Aquesta va ser la resposta de Newt Gingrich quan se li va preguntar sobre què tenien de certes les confessions de la seva segona dona assegurant que abans de divorciar-se ell li va proposar tenir una relació oberta amb la possibilitats de tenir amants.
Que un polític et respongui d’una manera ambigua, dient el que a ell li convé i no el que tu vols saber ja és prou indignant però vaja, com a mínim et respon i no t’acusa de poc nivell periodístic. Sí que ho fa en canvi el guanyador del caucus de Carolina del Sud i ex speaker del Congrés, Newt Gingrich. A Espanya no hi ha una gran tradició de preguntar sobre la vida privada dels polítics però aquests són conscients que si la fatídica pregunta arriba cal afrontar-la. No obstant, si et dediques a la política en la democràcia occidental més puritana del món i tu mateix et vols mostrar com el màxim valedor d’aquesta moral, has d’acceptar que se’t facin aquest tipus de preguntes.
Gingrich, en canvi, no les tolera. No pot. La seva trajectòria personal està plena d’alts i baixos i no disposa del més impecable dels currículums morals. Ja n’he parlat diverses vegades d’aquesta controvertida figura i per tant només vull refrescar alguns aspectes del ara per ara gran candidat conservador dels republicans nord-americans.
Va adquirir una gran notorietat quan va encapçalar una revolució conservadora que el 1995 el va portar a guanyar les eleccions legislatives i convertir-se en el speaker del Congrés en plena etapa Clinton. Amb l’esclat del cas Lewinsky va fustigar constantment al president sobre la seva falta de moral. De fet el martelleig va ser tan tenaç i cansí que es diu que quan Hillary Clinton es va assabentar del assumpte, no li va retreure la infidelitat en sí al seu marit, sinó que hagués estat tan poc hàbil de brindar-li una arma com aquella a un personatge com Gingrich.
I és que el republicà va utilitzar aquest affaire com a principal artilleria contra el president demòcrata quan ell mateix havia abandonat la seva primera dona mentre aquesta es sotmetia a quimioteràpia, i va abandonar a la seva segona quan a aquesta li van diagnosticar esclerosis múltiple per marxar amb una becària que ara és la seva tercera esposa. Que Déu ens agafi confessats!
Fa set dies ningú parlava del ex speaker del Congrés ja que les dues victòries de Mitt Romney als caucus de Iowa i New Hampshire (és el primer aspirant republicà que guanya en uns estats tan diferents, l’un molt conservador i l’altre molt lliberal) feien que fos gairebé inevitable que l’ex governador de Massachussets sortís escollit candidat republicà. Però Romney s’ha debilitat ràpidament arran de les revelacions sobre els pocs impostos que paga un candidat que té una fortuna superior als 300 milions de dòlars que va amassar, segons asseguren els assessors de Gingrich, comprant empreses i venent-les per parts (el que es coneix com tauró capitalista i que encarna el capitalisme salvatge culpable d’aquesta crisi). Aquests aspectes han posat pals a les rodes d’un Romney que no ha sabut contraatacar amb el fet que Gingrich cobrés 1.6 milions de dòlars per suposat ‘assessorament en història’ de l’empresa Freddie Mac, que junt amb Fannie Mae, són uns dels responsables de la bombolla immobiliària del 2008.
I encara que ho hagués utilitzat no sembla que això hagués frenat a un Gingrich que en els debats televisius es mostra fort, molt segur i que s’ha beneficiat de la retirada d’un candidat ultraconservador com Rick Perry, que va marxar demanant el vot per ell. I això ens porta a l’últim punt que explica el retorn de Gingrich a les primeres posicions d’aquesta campanya. Si bé aquest és un personatge que no agrada gens a l’establishment del partit per la seva condició anàrquica i la seva qüestionable moral, aquest establishment deu molt al moviment Tea Party que els va portar a la victòria a les legislatives del 2010 i que sí veu amb bons ulls a Gingrich però desconfia d’un romney acusat de poc conservador.
El pròxim i definitiu caucus és a Florida on Gingrich compta amb una gran estructura i organització que podria facilitar-li la victòria. Si fos així suposaria el retorn al front polític d’una dreta molt dura, atípica i la confirmació que el partit republicà viu plenament segrestat pel Tea Party. La bona notícia és que si Newt Gingrich surt escollit candidat, Barack Obama, la gran esperança del món el 2008 i avui gran decepció, convertit en un president normal quan s’esperava que ho canviés tot, té la reelecció assegurada. Romney podia aglutinar els vots dels conservadors i fins i tot d’alguns demòcrates decebuts. Però Gingrich provocarà que sigui Obama qui reculli vots de republicans tradicionals (que no tradicionalistes) espantats pel seu propi candidat i que prefereixen votar a l’home que va matar a Bin Laden, que comença a treure al país de la crisi i que va tancar Megaupload enlloc de Guantanamo, herència del seu estimat George Bush.















