Per desgràcia no ens referim pas a la moda. Diuen que l’ésser humà és la única espècie que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Ha de ser veritat, com es podria entendre sinó certs panorames polítics europeus?
La dècada dels anys 30 va començar marcada perla Gran Depressió fruit del crack del 29. En aquells temps de crisi en què la gent les passava ben magres i un país com Alemanya, que havia estat un gran imperi, havia de pagar les humiliants factures dela Primera Guerra Mundial i suportar una salvatge inflació, no és d’estranyar que florissin les corrents populistes a Alemanya o a Itàlia.
A què ve tot plegat? Doncs que l’època actual guarda certs preocupants paral·lelismes amb aquella. També ara estem provant de superar una greu crisi econòmica. Aquesta època de vaques magres és terreny abonat pel ressorgiment de vells odis, vells ressentiments que cap força canalitza tan bé com els partits populistes. Tot seguit exposaré alguns dels exemples més clars.
El líder de la Lliga Nord, Umberto Bossi
El primer, per ser també el més veterà, és dela Lliga Nord d’Umberto Bossi a Itàlia. Fins fa ben poc dins l’executiu, de on va ser ‘expulsat’ pels mercats ila Unió Europea, Umberto Bossi s’ha radicalitzat. Reclama la secessió de Padània, profereix insults contra el president de la República, Giorgio Napolitano (que va defensar la necessitat d’un govern tecnòcrata com el de Monti per salvar la greu situació i que va deixar fora a la Lliga Nord), acusa a Europa de voler decidir on poden posar els italians els seus diners, i promou lleis autènticament esgarrifoses. L’últim exemple ens va arribar fa dues setmanes quan van presentar tres projectes de llei a Llombardia. De ser aprovades, complicarien el accés a alguns serveis pels no italians. Per exemple: s’exigirà haver residit quinze anys seguits per poder obtenir beques i gaudir de guarderies i prestacions sanitàries i s’imposarà un màxim de 5% de ciutadans no comunitaris en les llistes d’espera pels habitatges de protecció oficial. Tot plegat en un context de persecució creixent de les comunitats d’immigrants amb episodis de violència cada cop més freqüents. I això que estem parlant de la tercera econòmica de la zona euro.
Seguim amb el cas més sonat: Hongria. El 2010, el partit conservador de Viktor Orban, el Fidesz, va guanyar les eleccions amb un clar triomf que li va atorgar una majoria parlamentària suficient com per modificar la Constitució sense consultar a la oposició. Orban, que té a com a referents polítics a Il Cavaliere i a Vladimir Putin, no s’ho va pensar dos cops. Ha imposat una nova Constitució que esmicola els drets democràtics que Europa considera irrenunciables per qualsevol soci de la unió; s’ha modificat la llei electoral a mida per facilitar futures victòries al partit de Orban; la premsa i la televisió estan completament controlades; els magistrats estan sotmesos a la voluntat del Executiu; el Banc Central ha perdut qualsevol marge d’autonomia; i el nacionalisme i el racisme estan presents en el dia a dia de la població.
Manifestació contra les mesures del govern de Viktor Orban / Foto El País
El líder populista Timo Soini
Aquests són els dos casos més flagrants però la ultradreta té adeptes arreu de Europa. Fins i tot a països com Finlàndia, que ha notat poc la crisi però on comença a brotar i amb força un sentiment de repulsió pels europeus mediterranis que veuen com tramposos i vividors. Aquests vells ressentiments els ha sabut canalitzar molt bé el jove partit d’ultradreta Veritables Finlandesos del carismàtic Timo Soini que a les eleccions del 2011 es van consolidar com a tercera força del país.
Un cas ben semblant és el de Holanda, on l’atur és quasi inexistent, però això no ha evitat que la ultradreta, comandada per Geert Wilders, s’hagi consolidat com a tercera força del país. I per últim, el Front Nacional francès a qui Marine Le Pen, filla del seu fundador Jean-Marie Le Pen, ha fet un rentat de cara, suavitzant una mica les formes i el discurs, però sense canviar ni la idea de fons ni l’objectiu. I això en la segona economia de la zona euro i el país on es va redactarla Declaraciódels Drets de l’Home i del Ciutadà.
Jean-Marie Le Pen i la seva filla i ara líder del partit, Marine / Foto ABC
Quan les vaques són grosses tothom s’avé i és més complicat que hi hagi tensió. Però a la que les vaques s’aprimen les velles rancúnies tornen a la superfície per deixar-nos ben clar que el temps no tot ho esborra. I si les vaques són anorèxiques com ara només cal una espurna per encendre el incendi dels populismes que ja va calcinar Europa fa setanta anys.
Aleshores la actitud permissiva dels dirigents britànics i francesos, Chamberlain i Daladier, va permetre que Hitler i Mussolini fessin de les seves sense oposició. I és per això quela Europade Sarkozy, Merkel i Cameron (sí, també Cameron) no pot cedir més davant dels moviments populistes, sobretot dels que ostenten el poder. I la primera escala d’aquesta ofensiva ha de ser Hongria. Als anys 30, Alemanya tenia un pes econòmic i militar equivalent a la resta de Europa junta i per tant era més complicat parar-li els peus. Hongria en canvi, amb uns bons a deus anys que superen el 11% i amb una moneda, el fòrint, que es canvia per 324 euros, està obligada a demanar ajuda econòmica al FMI i això hauria de facilitar el poder exigir-li al govern de Orban una sèrie de mesures en contrapartida.
L’efecte contagi no només existeix en el món de la confiança financera, també en l’àmbit de la política. I als governs, que no separen la mirada dels moviments dels mercats, se’ls hi escapa que el verí del populisme torna a córrer per les venes europees.
