Ja s’ha convertit en un tòpic d’aquests temps parlar del declivi de la superpotència nord-americana i de l’emergència dels anomenats BRIC (Brasil, Rússia, India i Xina). Què lluny quedem els europeus en general i els GIPSI (Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya i Itàlia) concretament.
Però en fi, nosaltres ja fa temps que estem en declivi dins l’escenari internacional, entenent declivi com a pèrdua de poder de decisió dins l’esfera global. I és que si no fos perquè pertanyem a la Unió Europea, no seríem ni actors secundaris, sinó que ens barallaríem per sortir com a extras en el espectacle mundial.
Estats Units, en canvi, ja fa temps que dirigeix l’obra, qui marca el ritme. Però comença a notar que se li escapen les forces sobretot pel paper de policia mundial que sempre ha de fer ja sigui per obligació (com va passar a la guerra de Kosovo, per posar un exemple recent) o per voluntat pròpia com han estat les guerres a Afganistan i Iraq d’aquest primer decenni del nou mil·lenni.
La Casa Blanca s’ha adonat que fer dues guerres presencials, és a dir desplaçant-hi tropes i ocupant el territori, és molt car. És per això que des de fa ja un temps, s’han optat per dues noves maneres d’afrontar els conflictes. La primera l’hem vist recentment a Líbia en el que es coneix com “liderar des del darrera”, deixant la iniciativa a altres potències i fent més aviat tasques de coordinació.
L’altra forma és el que es coneix com a “guerra secreta” o “guerra encoberta” i consisteix en atacs concrets, precisos i selectius. Enlloc de obrir en canal al pacient, s’opta per una intervenció quirúrgica mitjançant l’escalpel. I aquesta és la opció preferida d’Obama que cada cop l’empra més, sobretot a Iran. I és que de la mà d’Ahmanideyad, el país està cada cop més pròxim a aconseguir tenir la bomba nuclear, una fita que tots els països occidentals veuen amb mals ulls, en especial Estats Units i Israel. Per frenar-ho s’han provat sancions econòmiques però aquestes no han rebut el suport de grans actors internacionals com la Xina i Rússia. I com que una intervenció militar oberta resultaria massa cara, l’administració Obama ha optat per la intervenció militar encoberta, secreta. Ells ho neguen es clar però els fets ho confirmen.
Restes del científic mort / Foto: EFE
Ahir va morir un científic nuclear iranià. Pel que sembla, el passatger d’una moto li va adossar una bomba al vehicle en el que viatjava la víctima, Mostafa Ahmadi Roshan, que treballava en una planta d’enriquiment d’urani. Amb aquesta ja són cinc les morts vinculades al polèmic programa nuclear. Tot va començar el gener del 2010 quan el professor de física dela Universitatde Teheran, Masud Ali Mohammadi, va morir per una bomba detonada per control remot quan sortia de casa seva. En un primer moment es va acusar a un simpatitzant del candidat presidencial Mir Hosein Musaví, però aquesta hipòtesi es va descartar tan bon punt es va saber que la víctima treballava per la Organització de la Energia Atòmica del país. Onze mesos més tard va ser Majid Shahriari, fundador dela Societat Nuclear de l’Iran, qui moria; i aquest passat juliol li va arribar el torn a Dariush Rezaineyad, especialista en física nuclear. Per últim, fa dos mesos, el general Hasan Tehrani-Moghaddam, un dels principals impulsors del programa nuclear del país, moria en una explosió.
A aquestes intervencions tan precises cal sumar-hi la caiguda fa una setmana d’un avió sense tripulació, drone, sobre territori iranià. Les fonts diplomàtiques nord-americanes encara no s’han pronunciat però tot indica que aquest episodi és la confirmació de que els Estats Units estan implicats en algun tipus d’activitat militar en aquell país. El drone, que es va estavellar per motius tècnics, hauria estat dirigit perla CIA amb l’objectiu de fotografiar llocs estratègics. I encara que en un primer moment els Estats Units es va plantejar enviar-hi un equip per recuperar les restes de l’avió, considerat la joia de la corona en el que a desenvolupament militar es refereix, el risc de ser descoberts i que la missió fos considerada un atac a la sobirania de l’Iran era més gran que la por de que Teheran conegui els secrets d’aquesta nova tecnologia militar.
Imatge d'un avió drone com el que es va estavellar a l'Iran / Foto AFP
Però la cosa no acaba aquí aj que en plena era digital, els atacs també són cibernètics. I és que la xarxa s’ha convertit en un nou camp de batalla com va demostrar la aparició de Stuxnet, un poderós virus especialment dissenyat per inhabilitar sistemes operatius concrets dins Iran. Unes accions que comencen a tenir resposta per part de Teheran que, segons les autoritat nord-americanes, hauria intentat assassinar l’ambaixador de l’Aràbia Saudita a Washington.
Tots aquests atacs van destinats a debilitar el programa nuclear iranià, es clar, però sobretot busquen espantar als especialistes i així provocar una fuga de cervells que li estalviïn als Estats Units i a Israel molts mal de caps. Però no sembla que això hagi de passar aviat. Els fets d’aquesta setmana així ho demostren: Iran ha anunciat que comença a funcionar Fordow, una instal·lació secreta d’enriquiment d’urani; ha condemnat a mort a un ciutadà nord-americà d’origen iranià acusat d’espionatge; i continua vigent l’amenaça de tancar l’estret de Ormuz davant la falta de seguidors que té l’opció proposta per Obama de imposar noves sancions econòmiques a Teheran.
Aquest és el nou taulell d’escacs de l’Orient Mitjà i la doctrina Obama sembla ser la de seguir amb aquests atacs puntuals i precisos. Eliminat Osama Bin Laden, qui centra ara l’atenció de Washington?
