Fa unes setmanes destacava en un article que torna la pitjor herència dels anys trenta. I és que una extrema dreta maquillada de populisme torna a galopar amb força per la vella Europa si és que en algun moment ho havia deixat de fer.
Viktor Orban a Hongria, Timo Soini a Finlàndia, Umberto Bossi a Itàlia, Geert Wilders a Holanda i, malauradament, Marine Le Pen a França. Perquè ‘malauradament’? Perquè crida l’atenció que en el país on fou redactada la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, el país del “Llibertat, Igualtat, Fraternitat” pugui existir i tenir èxit l’extrema dreta.
La greu crisi econòmica i les insistents exigències d’austeritat que imposa la Unió Europea fan que una de les idees més emblemàtiques de l’extrema dreta, “Europa és el dimoni”, adquireixi cada cop més força només deu anys després de la materialització del triomf més important d’aquesta mateixa unió: l’Euro.
A tot plegat cal sumar-hi un relleu dins el Front National (FN), el partit d’extrema dreta francès, on el seu fundador i fins ara candidat, Jean-Marie Le Pen, ha cedit el ceptre a la seva filla, Marine Le Pen. Aquesta va començar a maquillar la cara del partit, molt dura i aspre, suavitzant les formes del discurs però no el fons. I fins ara aquest incipient lífting li ha provat d’allò més bé al partit que a les eleccions presidencial del 2007 va obtenir un resultat molt pobre (sobretot tenint en compte que el 2002 va passar la primera volta provocant el temor de una gran majoria de francesos que van votar en massa a un poc il·lusionador Jacques Chirac).
Jean-Marie Le Pen i la seva filla Marine, passat i present del FN / Foto: ABC
Aquestes petites millores de cirurgia estètica política que ha estat fent fins ara Marine Le Pen han aconseguit que les enquestes hagin arribat a situar al FN com a rival del Partit Socialista en una hipotètica segona volta, passant-li la mà per la cara al desgastat partit de Nicolas Sarkozy, l’UMP. Una perspectiva que ja li està bé al candidat socialista, François Hollande que vol tornar a l’Elisi disset anys després que l’abandonés un altre François, Mitterand. I és que Hollande està segur que en una segona volta contra Le Pen no només aconseguiria els vots en massa de l’esquerra francesa sinó també dels indecisos i la dreta moderada espantats per la candidata del FN.
Fins ara, per tal d’evitar això, la filla del històric dirigent dretà ha provat de controlar les freqüents sortides de to que protagonitzen membres del seu partit. Va apartar provisionalment als responsable regionals Yvan Benedetti que, segons revelava una pàgina web, presumia de ser “antisemita, antisionista i antijueu”, i a Alexandre Gabriac que apareix en fotografies fent la salutació nazi o amb una bandera amb la creu gamada.
Marine Le Pen abans de donar un discurs
Aquesta venia sent la tònica fins ara però sembla que els dubtes comencen a assaltar a Marine Le Pen. Qui diu dubtes diu dimonis i és que els mateixos que ella havia començat a expulsar del partit comencen a allotjar-se en ella. A les proves em remeto. Le Pen va donar suport a Gaddafi fins poques hores abans de ser enderrocat; critica la legitimitat de la candidatura de Eva Joly, del Partit Verd Francès, per no haver nascut a França; acusa al G-20 de voler instaurar una “xaria dins la nostra nació, poblada per francesos irreductibles (Ai si René Gosciny, creador d’Asterix i Obelix i fill d’immigrants polonesos jueus, aixequés el cap!) que es neguen a sotmetre’s a les corrents globalitzadores”; o empra les paraules d’un dels ideòlegs del nazisme francès, Léon Degrelle, per insultar a la directora del FMI, Christine Lagarde, titllant-la “d’americana amb passaport francès que cedeix davant les pressions dels bangsters anglosaxons”.
Per tot plegat podem concloure que Marine Le Pen es debat entre dues ànimes: les dues volen que el FN triomfi, però per diferents camins. Una, conscient del desastre de les eleccions de fa cinc anys, vol rentar la imatge del partit, suavitzant les arestes, les formes, però mantenint els objectius. L’altra no renega de l’origen extrem del partit, és més, se’n enorgulleix i creu que és la vereda a seguir.
L’exorcista que havia d’expulsar els dimonis del partit perquè aquest pogués triomfar sembla que ha estat corrompuda pels mateixos esperits extremistes i ara no sap què fer. Potser va ser un error escollir com a nova líder a la filla del fundador però és aquí on rau el risc d’escollir a dit.
Hem citat els extremismes d’arreu de Europa, però i aquí? A Espanya la imatge del PP és, en general, força dolenta. No entraré a valorar si és o no merescuda (encara que amb les mesures que comença a implantar l’està legitimant), però si que caldria destacar com en un país on fa menys de quaranta anys governava un dictador, ara la dreta està continguda en un partit europeista i de tendències conservadores força moderades. Tal i com Rosa Montero va apuntar fa dues setmanes a El País, segurament li devem a Manuel Fraga, que “es va cruspir als caníbals”.
Però a França no sembla que Marine Le Pen tingui tant estómac.
