Fotografies de l’esperit
Fotografiar l’instant no és senzill. El fotògraf que ho aconsegueix ha de saber trobar el millor angle, ha de ser ràpid pitjant el botó de la càmera i, més important encara, ha de tenir no només els ulls ben oberts, sinó també el cor. Perquè fotografiar l’instant és fotografiar un moment de temps que transcendeix la rutina. És copsar el fragment d’una història que resumeix la seva essència. La seva força. El seu nervi. Fotografiar l’instant és retratar un rostre, una mà, un peu que diuen alguna cosa més que allò que són. Fotografiar l’instant és fotografiar allò invisible i posar-ho davant dels ulls dels homes i aconseguir que aquests revisquin les emocions que hi ha dins la imatge. Fotografiar l’instant és fotografiar l’esperit. Lara B. Gómez ho ha aconseguit.
Quan vas començar a fotografiar?
La veritat és que no et sabria dir el moment exacte, però des de ben petita sempre m’havien fascinat les imatges. Als concursos de fotografia, al·lucinava amb les coses que presentava la gent. Jo no guanyava gaire, però no podia deixar de participar-hi. Ara bé, si penso en el moment que vaig decidir dedicar-me realment a això de la fotografia, doncs et diria que quan estava embarassada. No sé per quin motiu, però per mi era captivador poder fotografiar aquella panxa.
Ja ho anirem descobrint… a quins fotògrafs admires?
Doncs no et sabria dir ningú, però sí un tipus de fotògrafs: aquells que volen expressar alguna cosa amb el cos i amb les emocions. Un paisatge, per exemple, si es maco, pot donar de si una fotografia apoteòsica; i el mateix l’arquitectura. A una escultura li pot fer fotos tothom i més o menys seran idèntiques. El cos humà, en canvi, és una font d’emotivitat. I m’inspira moltíssim.
Per què?
La fotografia agafa un moment que romandrà per sempre, i l’expressió humana, la sensibilitat humana, tenen una força tan poderosa, que gràcies a aquestes imatges fixes podran traspassar el temps i l’espai, i arribar, amb la mateixa energia, als ulls d’altres persones. Així, quan tu mires una foto d’aquest tipus, et porta al sentiment d’aquell moment exacte, tan viu, tan pur.
I d’aquests instants únics, n’hi ha cap que no hagis oblidat mai?
N’hi ha diversos. Però segurament et diria del meu fill. Les seves fotografies de petit em porten just a aquella època, i això m’emociona.
Parlem de “l’instant”: què fas per trobar-lo?
Mirar a través del visor i esperar el que m’imagino que pot passar. O el que espero que passi, que potser no passa. És esperar, esperar el moment en el que penso que podré dir alguna cosa, expressar quelcom intens.
Per tant, ha d’haver-hi una circumstància que t’estimuli a fer-ho? O es pot buscar aquest moment?
Es pot buscar, a la cosa més simple li pots donar una volta i que surti una cosa maca. La fotografia de producte, per exemple, no em transmet absolutament res, però depèn de la forma com utilitzis aquests objectes, pots crear un efecte estètic molt poderós.
Però és més maco que sorgeixi, no?
Home és clar!
Explica’m això.
Perquè el que està preparat ja saps com sortirà, mentre que el que sorgeix, has d’esperar a mirar la foto per saber si realment has captat allò que volies, i allò que t’havia transmès. És més emocionat, més intens. Fer fotos d’aquest tipus és com anar a caçar: has d’esperar que sorgeixi la presa i tenir habilitat per emportar-te-la. Després pots fer retocs, és clar, però l’essència l’has captada in situ.
Per tu és més maca una foto imperfecta que una perfecta?
Suposo que això depèn molt del moment i de com valoris la imatge. La fotografia de moda, per exemple, és la culminació d’una posada en escena molt gran. S’impliquen molts factors. De l’altra manera, és més espontani; penso, per exemple, en les fotos de teatre. M’apassionen, em fan vibrar. I en aquest sentit, si comparo amb un posat de revista, em quedo amb la foto imperfecta. El posat no em diu res, no expressa res, no m’aporta res. Ho trobo fred.
Veig que per tu fotografiar és alguna cosa més que fotografiar?
Per mi, és captar un moment que mai més es repetirà. Realment ho definiria així. Perquè fotografiar alguna cosa que puguis tornar a repetir exactament igual, no té emoció. Pot estar allà sempre. Però el moment, és el moment.
I en aquest moment, què creus que hi ha concentrat que a tu et fa moure com artista?
Vaja! No m’ho havia preguntat mai! És complicat…
Potser hi veus vida…
Sí, vida, moviment. De fet, ara que ho penso, potser el que em crida d’aquest moment és precisament això, que té moviment intern, i et pots imaginar la imatge que hi hagut abans i la que hi haurà després.
Penses cinematogràficament quan fas fotografies?
Doncs la veritat és que sí. I cada vegada més. Abans feia fotos i triava tres o quatre imatges i d’aquestes n’escollia una per editar-la. Ara no, totes em valen, totes em diuen alguna cosa. Si faig una sèrie i n’hi ha cinquanta, no em puc quedar només amb una, perquè totes em transmeten. Així puc crear històries, puc crear un relat. Cada imatge és un fotograma.
T’has plantejat filmar alguna cosa?
Porta molta feina, però és molt emocionant. Per mi, és com un pas més de la fotografia: amb la foto suggereixes moviment, amb el cinema el pots recrear. Però la dedicació que implica, ara mateix no la tinc.
Doncs, pensem en coses possibles: hi ha cap imatge que desitjaries fotografiar i no pararàs fins aconseguir-ho?
M’encantaria fotografiar un musical. Hi ha molta passió, molt de sentiment, molta sensibilitat. O un rodatge, per exemple, per tot el tràfec i tota la gent que implica.
En aquests llocs és on trobes aquesta connexió emocional…
Sí. En aquests espais, vull ensenyar el que jo veig. No que la gent vegi, sinó que vegi el que jo sento, el que em motiva. Segurament per això em resulta difícil dir-te una cosa en concret que voldria fotografiar, perquè més aviat fotografiaré allò que em faci sentir, i això és tan inconcret, tan volàtil, que no puc sinó esperar a que l’ocasió em sigui donada.
Si tu fossis una imatge, com series?
Quines preguntes noi! (riu) Doncs segurament m’agradaria sortir despullada. Un despullament total. Ni tan sols arracades. Trobo que és una expressió de puresa. De veritat.
Fotografiar permet arribar a la veritat de les persones?
No, perquè les persones tenim la virtut o el defecte de saber posar-nos una màscara.
Però tu intentes treure-les…
Busco l’essència. El fons. Tot i que això només ho pots fer amb la gent que coneixes. Sinó es molt difícil. La màscara és molt gruixuda segons qui.
I l’Art serveix per treure màscares?
Crec que sí. Tu et pots refugiar en un personatge, que et permeti treure el que tens a dins, sense ser tu. I en fotografia passa el mateix. Moltes vegades pots fer fotos a algú, que et faci sentir identificat. Et poso un exemple: en un casament, fer la foto dels nuvis mentre miren al capellà, es patètic. Se suposa que han d’estar super feliços, però són com dos morts esperant que els enterrin.
Però tu vols captar aquest moment!
Sí, perquè és mentida! La suposada bellesa d’un casament és una realitat molt diferent. Busco el que hi ha sota les capes. Ara recordo un altre instant: el capellà els hi estava dient que, un cop casats, haurien de buscar un germanet pel fill que ja tenien. La noia va posar una cara, que et puc assegurar que no tenia preu. Ni petons, ni anells, ni res. La veritat d’aquella noia. Una veritat que només van veure el capellà i jo. És fantàstic.
T’agrada fotografiar allò invisible, Lara?
Allò que l’ull que no veu. Allò que et fa sentir i observar més enllà.
Quan fotografies, doncs, ho fas des d’una altra realitat?
Sí, no ho havia mirat així mai, però sí. Una realitat que potser passa desapercebuda per a la majoria de gent, però que a mi em crida l’atenció, ja sigui per curiositat o per algun interès particular.
I què ens pot aportar mirar des d’aquesta altra realitat?
Doncs potser despertar una mica de la nostra monotonia, que tot sovint anem com els burros, mirant endavant i sense experimentar ni sentir res. Pels carrers, a les parets, a les portes, a les finestres, hi ha una pila de moments de vida, d’emoció, tan intensos, que em plantejo com és que ningú s’hi fixa. No sé, m’imagino una finestra, amb una cortina i un gatet mirant a través del vidre, i segurament la majoria de gent pensarà “doncs mira, un gat i una finestra”, però jo observo més enllà, i m’imagino que aquell gat viu amb una senyora gran que està sola, i segueixo així fins a construir una gran història. És per això que jo no faig fotos per a que agradin a la gent, sinó fotos que m’han dit alguna cosa, que m’han fet pensar i vibrar.
Les fotografies són criatures?
Sí, certament; fer una foto és ben bé com parir un fill.
Potser per això vas començar a fotografiar…
Doncs potser, però ja venia d’abans aquesta passió meva.
Ens apropem al final i, després d’haver parlat amb tu, m’adono que la teva fotografia té molt d’orgànic…
Explica’m
Doncs que quan fas una fotografia, de les teves mans surten uns nervis que van a la càmera i ets tota tu qui fa la foto.
Em faràs pujar els colors! Però entenc el que vols dir. Quan veus alguna cosa que està passant, fas la foto, la mires, i veus que has captat el moment que tu volies, és senzillament brutal. Hi ha qui tira ràfega a 8 fotogrames per segon, i és clar, així segur que pillaran alguna cosa. Però això de fer un sol tir i en aquest instant agafar allò que vols, això és únic.
Fotografiar és una aventura, Lara?
Totalment. Una aventura en què no paro de fer-me preguntes: què em trobaré?, què trauré?, que descobriré? Moltes vegades, quan vaig a fotografiar, em tremolen les mans dels nervis, de la pura emoció de saber que m’enfrontaré a unes condicions que desconec. Fotografiar em fa vibrar. Tot el procés, de fet. Agafar la càmera, preparar-la, decidir quin objectiu agafo, assegurar-me que duc la targeta, posar-ho tot dins la bossa, saber si porto piles… I un cop fetes les fotos, tenir ganes de tornar a casa per editar-les, per tocar-les, per ensenyar-les. És un seguit de coses que em posen neguitosa, però en un sentit molt positiu. Moltíssim.
És una eina per estar bé, oi?
Doncs sí, mentre estic editant fotos m’evadeixo de tot. Potser no arribo a final de mes, però en aquell interval, res m’importa. És el moment d’estar amb les meves fotos.
Sense càmera, t’estarien traient un tercer ull?
No el tercer, el primer! De fet, una de les meves pors més grans seria quedar-me cega. Si em passés, moriria de la tristesa. Què faria jo sense la meva càmera? És el meu tresor. És com la meva filla.
“Amo la fotografía, el sentir que pasarán los años o se irán los recuerdos, pero habrá momentos que estarán siempre en una imagen. Intento darle forma a lo que ven mis ojos, cómo lo ven, o cómo desearían verlo…
Me gustaría haber estudiado en su momento, dedicarme cuando tuve tiempo. Hace poco oí que “el talento sin formación es un desperdicio” y yo se que la fotografía me mueve por dentro, pero no tengo ni idea… Ojalá pudiera!
Hasta ahora he hecho algunos trabajos fotográficos de celebraciones, casi compromisos personales, con los que he aprendido a esperar los momentos… Colaboraciones en algún evento, algún book, actividades escolares… Y ahora le hago fotos a Nakadaska, un grupo creativo de jóvenes artistas que me recuerdan en cada ocasión en que capturo sus andanzas lo que es la ilusión y el amor al arte.
Lara B. Gómez (Sant Feliu de Guíxols, 1978)
Per veure més imatges d’aquesta exepcional fotògrafa, podeu visitar la seva web: http://www.larabg.tk/
o bé seguirla via Facebook: https://www.facebook.com/profile.php?id=100001840298358
