Divendres a les vuit del vespre, Standard & Poor’s, una de les tres grans agències de qualificació mundials, va anunciar que rebaixava la nota de nou països europeus.
El cas més destacat va ser el de França que per primer cop des del 25 de juny del 1975 perdia la qualificació de AAA en el seu deute públic i per tant deixava un exclusiu club que ja havia abandonat prèviament els Estats Units però al que encara pertanyen països com Alemanya, Regne Unit, Luxemburg, Països Baixos o Finlàndia.
La triple A equival a un excel·lent en la qualificació del deute públic
Però si bé el cas francès va ser el més comentat, els nostres veïns no van ser els que més malparats van sortir ja que Espanya va baixar dos esglaons, fins a A, que malgrat ser encara considerada ‘bona’, significa que el nostre nivell de deute està pel darrere del de països com Xile o República Txeca i al mateix nivell que el polonès.
La pregunta que molta gent es fa aquests darrers mesos és: qui són i perquè tenen tant poder aquestes agències? El 95% de l’activitat de qualificació està repartida entre tres grans agències: Moody’s, la més agressiva, Standard & Poor’s (que paradoxalment vol dir Estàndard i Pobre) i Fitch. Totes tres nord-americanes i especialitzades en valorar el deute de les empreses, no tant dels estats.
Seu de Standard & Poor's a Nova York / Foto EFE
Per què són doncs tan importants? Per què sembla que els països visquin pendents de les seves anàlisis com si de l’espasa de Dàmocles es tractés? L’exemple més clar va arribar fa uns mesos quan, segons la publicació francesa Le Canard Enchaîné, Nicolas Sarkozy hauria sentenciat: “Si perdem la triple A estic mort”. La força d’aquestes agències és doncs la seva enorme credibilitat. Al baixar el rating, la nota, d’un país provoquen un augment de la seva prima de risc. Això fa que els propietaris privats de deute públic d’aquest país, sobretot els bancs, comencin a vendre aquests actius per precaució i com a conseqüència augmenta la sensació de risc i per tant l’agència torna a rebaixar el rating. És un fètid cercle viciós.
D’acord, ara ja sabem perquè tenen tant poder. Però si ho hem entès bé el poder els hi donen els estats al creure’s les seves avaluacions. Aquí és on rau el problema. Perquè els governs donen legitimitat a les anàlisis d’unes agències de qualificació que, al cap i a la fi, són empreses? Per què es dóna tant de valor a les anàlisis d’unes agències que no van ser capaces de preveure ni de lluny la crisi de les subprimes i que van seguir donant-li la màxima nota a Lehman Brothers dos dies abans que s’esfondrés?
La solució seria o no fer-los-hi cas, que és realment improbable, o crear una agència de qualificació lliure, independent, vinculada en tot cas als bancs centrals o al FMI. D’aquesta manera aconseguiríem lliurar-nos del jou d’unes agències que es guanyen la vida i prosperen segons el seu rendiment, el número d’avaluacions que fan, la ressonància que aquestes tenen, les filtracions calculades que fan mitjançant el seu departament de màrqueting i que a més, no ho hem d’oblidar, cotitzen en borsa.
Seu de Fitch a Nova York / Foto: France Soir
“Les agències de qualificació s’uneixen per atacar l’euro i la zona euro. La resposta dels socialistes europeus ha de ser la creació d’una agència de qualificació transparent i europea”. Aquesta és una de les propostes que ha fet aquests dies Carme Chacón en la seva cursa cap a la secretaria general del PSOE. No és pas una idea nova, de fet Michel Barnier, comissari de Mercat Interior, ja ho va proposar fa més d’un any. I és que Moody’s, Standard & Poor’s i Fitch són nord-americanes i això condiciona les seves valoracions del deute públic. És per això que la Xina ja s’ha mogut i ha creat la seva pròpia agència que ja va començar a fer contrapès l’oligopoli yankee quan es va convertir en la primera que rebaixava la qualificació d’Estats Units. Però tenint en compte la lentitud crònica dels europeus per prendre decisions i posar-les en marxa, més val esperar asseguts per veure el naixement d’una agència de qualificació europea lligada, esperem, al Banc Central Europeu.
De moment ja s’estan començant a fer coses. Arran de la seva incapacitat per preveure la crisi de les subprimes i de la constant rebaixa de les notes dels diferents països, les autoritats europees han preparat un enduriment de la normativa reguladora del sector que s’aprovarà aquest any i que des de les agències consideren que les conduirà a “una mort lenta”.
Però acusar a les agències de ser les responsables de la crisi no només seria injust sinó també curt de mires. Si bé responen a interessos privats, també ho feien fa cinc anys quan molts governs treien pit amb les anàlisis d’aquestes agències que ara tant es satanitzen. Això no treu que Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch han de canviar quelcom per millorar aquesta imatge, i el fet que gairebé no concedeixin entrevistes no ajuda. Com diu el Gran Wyoming: “Treballar en una agència de qualificació està tan mal vist que quan a les mares els hi pregunten on treballen els seus fills responen que venen droga a les escoles”.
