Amb aquest titular tan enginyós es mostrava el diari Le Monde al parlar de la recent entrevista conjunta que han donat la cancellera alemanya Angela Merkel i el president de la República, Nicolas Sarkozy.
Le Monde no és precisament el diari més proper a l’Elisi, però això no treu que la definició sigui molt encertada. I és que si bé Sarkozy encara no ha presentat la seva candidatura per les futures eleccions presidencials del mes de maig (intentant transmetre així el missatge que el país no es pot permetre un buit de poder ara mateix), a ningú se li escapa que aquest acte és el gran tret de sortida de la campanya electoral del partit de govern, l’UMP.
Els dos dirigents van decidir unir forces fa molt de temps i això sembla que també es tradueix en compartir destí polític. Merkel veu perillar el pacte fiscal europeu si guanya Hollande (que només reclama mesures d’estímul al creixement i més pes de les institucions, però vaja) i per tant ha decidit donar suport a Sarkozy en un gest molt poc usual, per no dir inaudit, en la política europea. Que tots dos pertanyin a la mateixa família política no excusa el fet que donin una entrevista conjunta. Es clar que, si en el seu moment un polític suposadament d’esquerres com Tony Blair va mostrar tanta sintonia amb José Maria Aznar, aquesta unió de forces d’ara no ens ha d’estranyar pas. Com a mínim Merkozy és d’una única família política. A diferència de Blair i Aznar.
Merkel i Sarkozy durant l'entrevista conjunta / Foto: Reuters
En tot cas Merkel ha decidit apostar-ho tot a la carta Sarkozy. L’estratègia és vèncer en les presidencials franceses, seguir liderant Europa fins el 2013 i aleshores que sigui Sarkozy qui doni un cop de mà a Merkel en les eleccions alemanyes.
Però perquè tot això passi, primer s’ha de guanyar a França, i ara per ara això queda molt lluny. Segons les enquestes, Hollande té un 35% d’intenció de vot en la primera volta del 22 d’abril. Merkozy compta en el 47% d’indecisos però encara està per veure com es prenen els francesos aquesta fusió dels líders polítics sobretot quan tothom la qualifica més aviat de submissió de França a Alemanya més que no pas de colideratge.
I per altra banda, Merkel hi té més a perdre que no pas a guanyar. En primer lloc, no hauria de fer actes de suport tan evidents si no vol dinamitar ponts amb el seu probable pròxim homòleg a París. I en segon lloc, no sé fins a quin punt aquest suport incondicional a la dreta francesa no li pot passar factura en la seva imatge. Sobretot tenint en compte que l’UMP es permet declaracions com la del seu ministre d’Interior, Claude Guéant, que tot buscant els vots de l’extrema dreta, va assegurar que “certes civilitzacions són superiors a la resta”.
Els diputats de l'UMP abandonant l'hemicicle
Unes paraules que no han agradat gens a l’esquerra francesa. Fins al punt que Serge Letchimy, diputat adscrit al Partit Socialista i que és dels pocs de raça negra dins l’hemicicle, va pronunciar dimarts un enfervorit discurs citant Montaigne i Voltaire i rematat per la següent acusació: “Vostè senyor Guéant, que confon la immigració amb una invasió, vostè que privilegia l’ombra, ens recorda cada dia a aquelles ideologies europees que van donar lloc als camps de concentració. ¿Senyor Guéant, el règim nazi, tan ansiós de purificació, era això: civilització? La barbàrie esclavista va ser una força civilitzadora?”.
Molt contundent, potser massa, per un ministre que el que busca són els vots de l’extrema dreta, no aplicar la seva doctrina. Així ho van entendre uns diputats de l’UMP absolutament escandalitzats que van abandonar la sala al sentir aquestes declaracions. Com ja he dit, potser Letchimy es va excedir en les seves acusacions, però sens dubte l’UMP hauria de deixar de coquetejar amb l’extrema dreta per molt que això li costi vots i cinc anys lluny de l’Elisi.
