Aquesta és la pregunta que llençava la Secretària d’Estat nord-americana, Hillary Clinton, després de conèixer-se el veto rus i xinès a una intervenció militar a Síria.
Aquest nou veto frena, encara que sigui només de forma temporal, una possible acció coordinada com la que es va portar a terme a Líbia i que havia suscitat esperances de que per fi el Consell de Seguretat de l’ONU tingués realment sentit i utilitat.
Votació sobre una intervenció internacional a Siria
Però finalment res. I això que la votació es produïa poques després de la enèsima matança en aquell país (desenes de víctimes mortal en poc més de 48 hores). Però ni així. Tampoc van servir de massa les àrdues negociacions de les darreres setmanes per tal de convèncer a ambdós països que cal una intervenció internacional. Res. Rússia i Xina es neguen a intervenir. No és que defensin les accions de Bachar El Asad. Com a mínim Rússia no nega que el que està fent el règim és punible, però sí que tots dos coincideixen a destacar que cal respectar la sobirania d’un país passi el que passi.
S’ha perdut doncs una molt bona oportunitat de mostrar unió internacional enfront de la barbàrie; i és que no és freqüent que siguin els propis àrabs qui demanin la caiguda d’un altre líder àrab (Marroc, en nom dela Lliga Àrab, va ser qui va presentar la resolució).
Però aquest cop és perquè els polítics occidentals s’hagin mostrat incapaços. En aquesta ocasió no se’ls pots criticar falta de convenciment o esforç ja que les negociacions han estat molt llargues. Tant que per tal d’aconseguir que Rússia no vetés la resolució se li van presentar tota una sèrie de múltiples esborranys al seu ambaixador. En l’últim es va arribar a renunciar explícitament a la intervenció militar i tampoc es demanava la dimissió de El Asad. Però ni així. Moscou es nega a demonitzar al règim i exigeix que es contempli la situació com una guerra civil on ambdós bàndols van armats, són igualment culpables i per tant seria més recomanable mantenir-se al marge i esperar una transició negociada per ambdues parts. Posició que indigna als àrabs que no van tolerar més rebaixes en la resolució i que van rebutjar la petició russa d’ajornar la votació.
Ple del Consell de Seguretat de l'ONU / Foto: AFP
Un fracàs més per una ONU que ha vist ja massa cops com la majoria de països exercien el seu dret a veto, anteposant els interessos particulars a la justícia i el dret internacional.
I quins interessos hi tenen en aquest cas Rússia i la Xina? Tots dos es neguen a repetir l’error comès amb Líbia. En aquell moment, l’abstenció de Rússia va permetre una intervenció militar al país. Però un cop enderrocat Gaddafi, els rebels es van negar a respectar els contractes de venta d’armament firmats pel dictador amb aquests països ja que consideraven que ni Moscou ni Pequín havien lluitat activament contra la tirania. Un error que es neguen a cometre amb Bachar el Asad que els segueix comprant armes.
Hillary Clinton advertint de les conseqüències del veto rús i xinès / Foto: AFP
Més enllà d’aquesta raó dominant, hi ha petits motius que cal tenir igualment en compte com ara la al·lèrgia dels dos per tot tipus de revolta que destil·li un mínim aroma a democratització; els possibles acords a què han pogut arribar amb els líders locals un cop aquests han trencat relacions amb occident o la latent voluntat de fer-li la guitza als Estats Units.
Per tot plegat, sembla que estem lluny encara de reviure una actuació com la de Líbia i per tant condemnats a seguir sent testimonis lligats de mans de la matança diària a Síria. Ho va resumir molt bé l’ambaixador francès a l’ONU, Gerard Arnau: “La història no tindrà pietat d’aquells que han impedit al Consell de Seguretat ajudar ala Lliga Àrab”. Molt cert, però tampoc en té de moment Bachar el Asad amb els seu propi poble.
