Jean Monnet, un dels pares fundadors del projecte europeu, va vaticinar que “la unió a Europa es forjaria mitjançant les crisis”. Els optimistes així ho creuen i com a prova posen el Tractat Internacional que es va acordar a principis de desembre i que va ser ratificat fa uns dies per 25 dels 27 estats membres. Finalment Regne Unit no només no s’ha fet enrere sinó que ha captat un seguidor i tot: la República Txeca.
David Cameron i José Manuel Durao Barroso conversant durant la darrera cimera / RTVE
Aquest tractat estipula una sèrie de regles comunes per tal de garantir l’austeritat i el control del dèficit per tots els mitjans. I quan dic “tots el mitjans” no exagero ja que més enllà de la famosa regla d’or (es permet al Estats un dèficit màxim del 0.5 % del PIB i s’haurà d’integrar dins les respectives constitucions, com ja varem fer mansament aquí fa uns mesos) també estipula que, a més dela Comissió, els Estats signants també tindran el poder de denunciar i portar davant el Tribunal dela Unió Europea de Luxemburg a qualsevol altre Estat que incompleixi aquesta regla d’or. És com si el professor d’una classe d’escola (la Comissió Europea), per tal d’assegurar-se de que cap alumne (els signants del tractat) fan trampes durant l’examen (garantir el 0.5% de dèficit), encoratgés al conjunt d’alumnes a delatar als companys que en facin.
Més enllà d’això queda clar que el gran objectiu d’aquest tractat és consolidar la ideologia de l’austeritat. No entraré a valorar si és la millor medicina o no. És un tema molt debatut i dubto que jo pugui aportar res massa nou. El que sí que voldria destacar és una altra part d’aquest tractat. Més minoritària, sense dubte, ja que no parla d’austeritat sinó que es centra en el creixement. AL·LELUIA! Per fi creixement, per fi sembla que s’abordaran mesures per tal de frenar l’escalada de l’atur, per fi ens fixem en el que està fent Obama, que porta temps invertint en mesures per fomentar el creixement i això comença a donar-li ja els primers símptomes de recuperació econòmica. Però de cop, quan semblava que la llum que veiem en el túnel era definitivament la del final i no un altre focus inusualment intens del llarg túnel, ens cau la gerra d’aigua al damunt.
Molts qualifiquen la taxa Tobin de 'taxa Robin Hood' ja que penalitza l'especulació
Els fons per incentivar el creixement provindrà de les restes del fons de cohesió. Sí, exactament, aquells diners que anaven principalment a Espanya fins l’any 2004 i que eren la base del seu insòlit i veloç desenvolupament. I que per cert ara van sobretot cap a Polònia, un país emergent dins Europa i que es veu tan forta i preponderant que demana més pes en la presa de decisions tot oblidant que la base del seu creixement són els diners europeus i que malgrat les bones xifres segueixen patint un 12% d’atur.
Doncs bé, aquests fons serviran per incentivar el creixement, ens diuen. I ens ho venen com si es fes un esforç, com si es reorganitzés el pressupost comunitari i es treiessin fons destinats a una altra cosa. I no és així. Els fons de cohesió ja van ser creats per construir carreteres, escoles, depuradores, etc. Pel creixement en definitiva. De fet, legalment no poden ser destinats a res més. Per tant, no hi ha diners nous, simplement es destaca que s’invertiran uns diners que ja estaven predestinats a aquest fi hi hagués o no crisi.
La taxa Tobin ha estat molts cops enterrada i ressuscitada pels governs
Però no està tot perdut i és que sembla que la gran majoria dels estats europeus s’ha posat d’acord per aprovar l’aplicació de la taxa Tobin (o taxa Robin Hood) a les transaccions financeres. Aquesta mesura permetrà penalitzar l’especulació sobre les divises, que molts assenyalen com a origen d’aquesta crisi. La cosa ha d’estar molt malament perquè els 27, primer, es posin d’acord; i, segon, sigui per aprovar una norma que fa la guitza als mercats financers. Però vaja, la celebrem. La taxa Tobin (rep el nom del economista James Tobin que la va concebre a finals dels anys setanta tot i ser conscient de la seva difícil aplicació en el món d’aleshores) va ser reclamada durant dècades per diferents ONG i moviments antiglobalització. I ara, fins i tot, el Regne Unit, garant dels interessos dela City per damunt de tot, disposa d’una, clar que diferent (menys dura) de la que preparen Merkel i Sarkozy.
Amb la introducció d’aquesta taxa (que el francès veu com un possible cop d’efecte electoral i per tant vol aprovar de seguida encara que sigui saltant-se els plaços de la Unió Europea)la Comissió Europea calcula que es recaptarien uns 60.000 milions d’euros. Xavalla si es té en compte el que es necessitaria per reflotar certes economies; però en èpoques de vaques anímiques tota ajuda és bona i, a més, la taxa Tobin pot marcar el camí d’una recuperació econòmica que no passi per l’escanyament del Estat del benestar.
