Cándido Méndez / PATILAPERRAGORDA.WORDPRESS.COM
Com s’està repetint fins a l’extenuació, aquesta crisi no és només una crisi econòmica, és una crisi de model de societat i de sistema, que portarà canvis en la manera com convivim. La conjuntura econòmica està accelerant aquests canvis a una velocitat a la qual costa assabentar-se del què representen o representaran alguns fets. Encara cal perspectiva temporal per a fer una correcta interpretació.
Els sindicats no s’escapen d’aquest context, i contemplen terroritzats com de gran és la seva pèrdua d’influència i força per mobilitzar la població. Ja no capitalitzen la imatge de la lluita pels drets del treballador, s’han allunyat massa d’aquest i ja no són vàlids per la tasca per a què van ser creats. Hi ha hagut un traspàs de poder i representativitat, però no se sap gaire bé cap a on ha marxat.
És simptomàtic veure totes les mobilitzacions arran de la #primaveravalenciana sense que ningú hagi organitzat res oficialment i on quasi tot és espontani i, en canvi, veure com els sindicats organitzen mobilitzacions en contra de la reforma laboral amb menys èxit i no s’atreveixen a convocar una vaga general per por a que no sigui secundada.
El 15-M a la Puerta del Sol de Madrid / GEHABLOG.ORG
Hi ha gent que ho atribuirà a que els líders sindicals han passat a formar part de les altes esferes del poder i només fan el paripé de fer veure que s’indignen pels abusos de la patronal. La foto de Càndido Méndez amb un rellotge Rolex en una roda de premsa va causar furor i indignació a la xarxa. Però aquestes no són les raons, de líders hipòcrites n’hi ha hagut tota la vida. I continuen tenint èxit.
La resposta es troba més aviat en el canvi de paradigma, en què elements com la vaga, com a mecanisme de pressió, i el sindicalisme més clàssic ja no funcionen. Tot això ja no aconsegueix els resultats que aconseguia antany. És el què té viure en un món i un mercat global on el neoliberalisme, per desgràcia, avança irremeiablement, perquè fins al moment està molt millor adaptat a aquest nou context que no pas els altres models.
Els joves manifesten que ningú els representa i que estan farts d’aquest sistema i dels seus polítics. Els sindicats fan mans i mànigues per atraure aquests joves un altre cop. No s’han adonat que ells tampoc els representen. Els joves ja pertanyem a un altre món totalment diferent al d’anteriors generacions, dominem fins i tot una altra realitat que ells ni poden imaginar tot allò que ofereix, que és internet i les noves tecnologies. Veiem els sindicats com una cosa arcaica i antiquada perquè encara funcionen amb el model antic. Cal adaptar la lluita sindical i els drets del treballador al nou paradigma. Les acampades del maig passat són el model a seguir, s’ha de perfeccionar perquè doni resultats.
