Abans que ningú no em prengui per qui no sóc, he de dir que els cotxes no m’han dit mai res. Els meus comentaris de qualitat sobre aquests vehicles passen per valorar el color, la mida i el grau de dificultat que estimo que deuen tenir per aparcar. Que miri aquest tipus de programes és degut a efectes secundaris de compartir la vida, el pis, la televisió i el comandament a distància amb un gran fan del tema. També hi ha la opció de fugir de la sala a fer una altra cosa, però amb els pocs minuts de sofà que ens queden al dia, jo sóc més de les de la resignació televisiva.
- MTV Tunning, obrint camí
Logotip de la versió francesa del programa
Anem al gra. A casa, la cosa va començar amb el conegut “MTV Tunning” i la seva versió vinguda a menys “MTV Tunning España”. Aquest programa ha obert el camí a tots els que han vingut després i he de reconèixer que ha fet que em mirés amb uns altres ulls tota la resta. Convertir qualsevol cafetera bruta i destartalada en naus espacials plenes d’altaveus i pantalles, s’ha de reconèixer que té el seu mèrit. Gran part de la gràcia del programa resideix en el grup de mecànics amb look de rapers, plens de tatuatges i pintes d’ex-presidiaris. Per a mi, la raó de pes per mirar aquest programa és veure tots aquests tipus durs, parlant de quin vellut va bé als seients i fent anar la cinta de pintor com els déus. Els resultats són sorprenents i sortits de mare. Horterades magnífiques, obres mestres del tunning plenes de pantalles, altaveus i tota mena d’enginys (màquines de crispetes, rentacaps de perruqueria, terraris…) que fan saltar d’alegria (literalment i sense excepció) als propietaris de les ex-cafeteres.
Tot i que les persones “oficialment tunejades” asseguren que la seva autoestima és directament proporcional a la qualitat del seu cotxe, sempre em quedo amb la sospita que tan bon punt arriben a casa, tornen a maltractar els cotxes i es posen les pantalles a la sala d’estar. Per no parlar de l’angoixa que em genera pensar que, la majoria, hauran de demanar un crèdit quan els toqui canviar rodes.
Després d’una recent resintonització de canals, la TDT ens va obsequiar amb un munt de canals “masculins” (quanta feina sobre gènere hi ha per fer a la tele!) plens de programes sobre màquines, esports, aventura i, evidentment, de cotxes! D’aquesta segona fornada de programes post-MTV Tunning, me n’agradaria destacar un parell.
- Street Customs; gerents, estigueu alerta!
Gran sorpresa la meva, quan vaig veure que un dels mecànics rapers d’MTV Tunning era l’estrella de “Tuneados Urbanos” (Discovery Max). Com s’explica a la careta del programa, Ryan Friedlinghaus funda l’imperi del tunning “West Coast Costumes” amb un prèstec de 3.500 euros del seu avi i “el somni de fabricar els millors cotxes tunejats del món”. Un pas més enllà d’MTV Tunning, en el qual tenia finalitats pseudo-benèfiques, tunejant els cotxes més destartalats possible, a Street Customs es tunejen els cotxes-mascota de les estrelles de Hollywood. Sí amigues, el somni americà fet tuneig. Seria més del mateix si no fos per les habilitats de dirigir el negoci d’en Ryan. El cotxe segueix tenint el seu protagonisme, però darrere dels alerons i la pintura molona també ens ensenyen la tècnica depuradíssima del boss per fer funcionar la maquinaria del seu equip de professionals.
En Ryan ja no s’embruta les mans (a no ser que li vingui de gust) i es passeja amb cara de pòquer pel taller, donant ordres, fent suggeriments i creant un ambient de treball on ningú es distreu; tothom vol donar el millor de si mateix i hi ha respecte i col·laboració entre els diferents departaments. També és insuperable el cap de recursos humans, Big Dane. El nom no és una metàfora, l’home és un armari de 2×2 que, no només per la seva mida, inspira confiança i respecte a la resta de tècnics. Quan hi ha conflictes, Big Dane calma els ànims, aporta solucions i força acords perquè tot torni a funcionar. No us mentiré, tampoc són el summum de l’elegància, però està clar que el negoci els rutlla: si visiteu el web de West Coast veureu que ja són a Mèxic, Alemanya, Dubai, Malàisia i Japó. Així doncs, gerents, directors/es o caps de qualsevol empresa, segur que en traieu alguna cosa d’aquest Guardiola del tunning.
- Chop Shop, emocions a flor de pell
Versió bollywood d’aquest món. Resultats i mètodes d’allò més kistch. Taller més petit, menys personal i més crits caracterítzen aquest programa. Si Street Costumes va de com dirigir una empresa, Chop Shop és la història d’un matrimoni mal avingut. En Bernie i en Leepu són els absoluts protagonistes del show. El primer és el que negocia i parla amb els clients i el segon l’encarregat del disseny i l’execució. Partint d’aquest esquema, en Leepu (genial enginyer, això és indiscutible) fa el que li dona la gana, canvia el color de la pintura, el disseny o el motor acordat amb el client i en Bernie s’encarrega de vendre la moto tant com pot. Entremig, molta tensió, crits i nervis dels dos personatges fins el dia de l’entrega. El més entranyable i allò que a mi em roba el cor, és la relació d’amor-odi entre els dos socis: a cada capítol es diuen de tot, estan a punt de perdre el negoci, però finalment s’abracen, s’estimen i allò que es diu, el que no els mata, els fa més forts. Recomanable doncs, per a qui li agradi el drama. El trobareu també a Discovery Max.
- Top Gear, l’anti-tunning
Tot i que he posat el tunning com a leit motive d’aquest article, em permeto la llicència d’acabar amb una petita al·lusió a Top Gear (Energy). Res a veure amb els rapers “tunejadors”, aquest programa el condueixen tres anglesos de tweed i te amb pastes i un pilot misteriós del qual no se’n revel·la mai la identitat. Humor anglès, proves de cotxes a l’estil Monty Pyton i un rànquing de la volta més ràpida del bo i millor de les celebrities angleses. Gran pressupost, gran guió i gran producció de la BBC. Només una cosa a dir, ja que aquest programa el paguen entre tots els anglesos, penso que s’haurien de reivindicar unes grades pel públic que, pobrets, han d’aguantar tot el show drets i junts com a sardines en el plató. A no ser que tant d’acudit a l’anglesa us carregui, mireu-lo sense por. Jo podria dir que, aquest sí, gairebé el miro sense resignació.
Per Eva Sanahuja, en col·laboració amb La cultura no val res.
