CEDEAO, militars, salafistes, tuaregs, Al Qaida, França, MNLA, UA, Gaddafi, Bamako… són paraules que en les últimes setmanes han aparegut molt sovint als mitjans de comunicació a causa del cop d’estat a Mali, perpetrat per una junta militar el passat 22 de març. Hi ha hagut força cobertura del conflicte, fet que em sorprèn, perquè, ens agradi reconèixer-ho o no, Àfrica segueix essent bastant invisible pels mitjans occidentals. Tot i la gran cobertura, m’agradaria fer una petita crònica sobre com ha passat tot i sobretot qui hi ha participat.
Mapa de Mali i Azawad / WADHAF.COM
Com la majoria de països africans que van ser delimitats en algun despatx perdut d’Europa, Mali, durant el s.XIX i part del XX, va formar par de l’Àfrica Occidental Francesa. El 1960, mitjançant un referèndum, aconsegueix independitzar-se i entra a l’ONU i la UEA (Unió d’Estats Africans). Modibo Keïta és el primer president, que forma un govern d’orientació soviètica. El 1968 es produeix un cop d’estat i puja al poder Moussa Touré, que imposa un règim dictatorial que cau el 1991. L’any següent se celebren les primeres eleccions.
Des que Mali es va instaurar com a país, hi ha hagut rebel·lions a la zona d’Azawad, una regió del nord de Mali, per part dels tuaregs; revoltes sempre sufocades pels militars. Els tuaregs, també coneguts com a “homes blaus del desert” són un poble de tradició nòmada. El passat 2011 es van agrupar per formar l’MNLA (Moviment Nacional per l’Alliberació d’Azawad), per aconseguir la independència d’aquesta regió i poder instaurar una república laica. Consideren que el govern de Mali, molt centralitzat en Bamako, no ha sabut proporcionar el que calia a la regió del nord i es viu en situació de desigualtat. Tot i això, una part de l’MNLA no exigeix la independència, sinó simplement més autonomia.
Pot semblar contradictori que un poble nòmada com els tuareg reivindiquin la independència d’una regió, ja que suposa un cert arrelament, encara que sigui només identitari o simbòlic a una terra, no obstant, reivindiquen la independència d’Azawad per poder estar a l’alçada d’organitzacions internacionals, ser reconeguts i defensar els seus drets com qualsevol altre estat.
A finals de 2011 i principis de 2012, els tuaregs han guanyat molta força, perquè s’han unit a altres grups que lluiten per la mateixa causa, la regió d’Azawad. D’una banda, tenim excombatents nascuts a Mali, que durant els anys 90 van emigrar a Líbia per formar part de les milícies de Muamar Gaddafi. Amb la caiguda del líder libi, han tornat a Mali, molt carregats d’armament. D’altra banda, hi ha qui segueix la branca del salafisme, i que també vol aixecar les armes perquè Azawad sigui independent, però per instaurar una república islàmica que es regeixi per la xària. Aquest últim grup ha creat força confusió, ja que alguns creuen que està dirigit per Ansar al Din, vinculat a terroristes d’Al Qaida que operen per la regió del Sàhara i que es nodreixen del tràfic d’armes i de persones, com els últims segrestos de cooperants espanyols. D’altres diuen que no tenen vinculació amb Al Qaida i per últim, els tuaregs es desentenen de tota organització islàmica, ja que el que volen és instaurat una república laica, no obstant, tots els grups combaten contra un enemic comú, el govern de Mali.
Membres de la Junta Militar / NOTICIASMONTREAL.COM
Els militars durant aquests anys han anat sufocant com podien les revoltes, però aquesta última ha sigut diferent, ja que els superaven en nombre de persones però sobretot en armament. Davant l’escalada de violència, el 22 de març van fer un cop d’estat. Creien que tindrien el suport d’organitzacions internacionals, però no va ser així. La CEDEAO (Comunitat Econòmica d’Estats D’Àfrica Occidental) els va embargar alguns comptes, va tancar fronteres als ciutadans de Mali i no els va permetre l’accés a cap port marítim. Una allau de persones va començar a comprar i fins i tot saquejar botigues, ja que molts aliments van començar a ser escassos. Per por a trobar-se enmig d’una guerra civil, més de 200.000 persones es van desplaçar de les seves llars.
Aïllament internacional
L’oposició, formada pels tuaregs i el grup d’islamistes, enlloc de retrocedir, van avançar, aconseguint el domini d’algunes ciutats importants com Gao, Kidal o Timbuctú. Fins i tot ja s’aplicava la xària a algunes localitats. Un caos. Els tuaregs proclamen la independència de Mali del nord i diuen que seguiran la Carta de les Nacions Unides i que deixen les armes. La UEA ho rebutja, i la segueixen la resta d’organitzacions internacionals, també ho rebutja França, que encara té nombrosos interessos econòmics sobre la zona.
Amb el rebuig internacional a la independència de la regió d’Azawad, els colpistes (militars) finalment han cedit i deixen el poder a un govern provisional. El cap de la Junta Militar, Amadou Haya Sanogo serà president de Mali fins que el titular de l’Assamblea Nacional, Dionkouda Traore, pugi al poder i comenci una etapa de transició a unes eleccions democràtiques. Els militars colpistes no seran processats.
Un conflicte que només amb donanr-hi una ullada, n’hi ha prou per veure que no s’ha resolt. Un poble nòmada que no se sent còmode amb unes fronteres que van delimitar francesos fa un parell de segles a cop de regle, sense tenir en compte les necessitats d’aquest poble africà (ni les d’aquest, ni les de cap), que, un cop format el govern, ni tan sols va deixar participar als tuaregs. Una Junta Militar que es veu incapaç de fer front als independentistes perquè estan més armats que ells. Una regió del Sahel que, cada vegada més desertitzada, obliga molts pobles a emigrar. I una Al Qaida, encara desperta i operativa, que amenaça la poca estabilitat que té el país. Això no ha acabat aquí.
