Diumenge nit me la vaig passar seguint l’escrutini de les presidencials franceses. A partir de les vuit del vespre ja s’havia airejat que François Hollande era el nou president de la República, però ben entrades les deu encara no s’havia reportat cap reacció dels cercles polítics foràs als presidenciables. Tanmateix, van puntualitzar tant al 3/24 com al 24 horas, sí que alguns actors havien piulat.
Se sobreposa Twitter al periodisme?
Aquest no és un article contra Twitter (Déu me’n lliuri), aquest és un article sobre l’abús de Twitter i el que representa. Finalment les vel·leitats polítiques disposen d’una xarxa social perfecte i d’ingent divulgació que genera un gran (massa) nombre de notícies. No és un problema de cent quaranta caràcters, és un problema del curtterminisme social, que ho despersonalitza tot, i a tothom, essencialment al periodisme.
Recordo que ja fa temps que sona pels racons de la metafísica de la comunicació. Al Congrés de Comunicació Política de Catalunya de l’any passat, sense anar més lluny, en més d’una taula rodona es va plantejar el problema que suposa la relació polític-periodista d’avui dia, on els primers han anat massa lluny. El feedback que permeten les noves tecnologies s’ha tornat unidireccional en la relació de la premsa amb els gabinets de comunicació. Massa vegades, i cada cop més sovint, més periodistes acudeixen a “rodes de premsa” o no se’ls permeten preguntes, comminats per l’Espasa de Damocles dels criteris de noticiabilitat.
En aquest context, Twitter només magnifica un problema inherent a l’especialització de professionals en la comunicació corporativa digital. El blindatge i la no exposició als mitjans són el pa nostre de cada dia, no només en temes de l’executiu o la oposició. En els esports, és pràcticament impossible entrevistar o aconseguir declaracions dels jugadors del Barça. Jo mateix porto mesos amb estèrils reclams al club culer perquè em concedeixi una entrevista amb algun membre de la secció d’hoquei patins -al cap i a la fi, publicitat gratis per a una secció amb poc reconeixement-.
El propi Ramon Besa se’ns queixava fa uns mesos, a uns companys i a mi, que l’agressió de Kanouté a Cesc durant un partit al Camp Nou s’hagués resolt amb una piulada del jugador malià. És d’alguna manera, ja sigui amb escarides notes de premsa, correus electrònics o missatges, matar l’intermediari. Un intermediari allunyat del proselitisme dels seguidors, amb suposada neutralitat i veu crítica. És, en definitiva, entrar en una política de trinxeres on l’”i tu més” decanta més la balança que el raonament.
