Monsieur Lazhar
Drama – Philippe Falardeau – 2011
La sinopsi: Bachir Lazar, de 55 anys i d’origen algerià, és contractat com a substitut d’un professor de primària que ha mort en tràgiques circumstàncies en una escola de Montreal. El carisma i la manera tan particular d’ensenyar del professor Lazhar resultaran fonamentals per tirar endavant el curs i canviar la vida dels seus joves alumnes.
La crítica: Sempre he cregut que dedicar-se a l’ensenyament ha de ser una cosa del tot vocacional. Ser professor hauria de ser una experiència única que t’acostés als nens i basada en una manera d’ensenyar i d’entendre la vida. A la pràctica no sempre és així, però per això estan les pel·lícules.
Profesor Lazhar és la mostra que un professor pot arribar profundament a conèixer els alumnes i a ensenyar-los una part de la vida que no coneixien o a recolzar-los en una situació complicada. A la pel·lícula es plantegen temes com: la diferència entre ensenyar i educar, la relació cultural amb la mort i l’exili polític. És una manera delicada d’abordar temes crus, temes durs i situacions que no haurien de patir nens tan petits però que, al cap i a la fi, no deixen de formar part de la vida mateixa. El professor Lazhar (Mohamed Fellag) considera que no ha d’amagar res els seus alumnes i que tots aquests temes poden ser tractats amb naturalitat. Tot i això, deixa que siguin els propis nens els que se n’adonin i no els imposa mai la seva visió de res.
És una pel·lícula que no dóna grans respostes ni explica grans veritats però que és dolça i et deixa un bon regust. Una pel·lícula que agradarà sobretot a mestres i futurs mestres ja que emula l’ideal del professor especial que no segueix tot el que li han dit fil per randa, i que mira més pels nens que pels llibres o els continguts. A més, mostra també el dia a dia d’una escola de primària.
L’apunt: Amb el títol original Monsieur Lazhar, la pel·lícula és del Canadà i no de França, com podria semblar.
Xavi
23 maig 2012
“Amb el títol original Monsieur Lazhar, la pel·lícula és del Canadà i no de França, com podria semblar”
És que no sé si saps que el francès és llengua cooficial al Canadà…per tant, no hauria de ser cap “apunt” ni motiu per estranyar-nos. D’altra banda, m’agradaria comentar una cosa que vaig observant en gairebé totes les crítiques, em sorprèn l’estil de redacció la veritat…molt bàsic. Bé, potser és una impressió però acostumat a llegir altres articles d’aquest mateix web de cultura, teatre i música, aquests escrits són una llàstima.
Clàudia
25 maig 2012
Ostres Xavi. El que és una llàstima és el teu comentari destructiu…
La noia que escriu l’article, sap tant bé com tu , que ens ho has demostrat orgullós i fanfarró, que al Canadà el francès és llengua cooficial.
Em sembla una barbaritat tirar pels terres la feina setmanal d’una estdudiant apassionada pel cinema que ara per ara està formant-se i aprenent. Som molts el que hem anat a veure pel·lícules després de llegir la seva crítica.
El que tu has dit aquí només és una opinió més.
Ricard
3 juny 2012
Èrica, que la opinió d’un pedant no et faci deixar d’escriure crítiques, que jo personalment les trobo fàcils i imprescindibles…el que m’agradra és que escrius el que has d’escriure i punt, sense fer-te la cinèfila insoportable i demostrar que has vist tota la cinematografia de Haneke, David Lynch o Coppola…perquè m’entenguis. Agraeixo aquests escrits breus, que van al gra i que no siguin un aparador per l’ego de l’escriptor. Gràcies.
Alexandre
9 juny 2012
Acabe d’arribar del cinema i encara sóc emocionat, encara amb tota la tendresa del que hi he vist als ulls. Com de difícil avui de rebre missatges despullats de sentimentalisme fàcil i agressivitat insuportable. La manera de dir, deixar obertes les portes perquè l’espectador complete amb llur concepció el que li transmet la pel·lícula és d’agrair. La senzillesa, la maduresa, la claredat són característiques de la cinta. Igualment destacaria la seua presa de posició davant la burocràcia anorreadora que tantes vegades fa malbé l’ensenyament dels nostres dies. Com n’estem de necessitats d’una abraçada i de dir el que sentim, com és de necessari plorar i alliberar les llàgrimes en determinades circumstàncies. Els xiquets i les xiquetes han de ser tractats amb alegria i també maduresa, sovint els tractem com si no ens pogueren entendre a certes edats, s’ha de comprendre, s’ha d’aprendre…