Rita McBride fa seu el MACBA

Com és l’art en temps de crisi? Quina és la millor forma de fer escultura després de la crisi de l’objecte? La Rita McBride (Des Moines, 1960) intenta solucionar o respondre aquestes preguntes, a la nova exposició a la segona planta del

L’artista s’ha apropiat del museu com si fos seu, l’ha buidat i l’ha tornat al seu aspecte general, una sala diàfana, traient les parets temporals, les cobertes de claraboies o el tancament de les portes, mostrant el museu tal com el va donar l’arquitecte Richard Meier el 1995.La mostra explora la relació entre escultura i arquitectura i les tensions entre espai públic i privat. Aquestes s’uneixen i comparteixen l’espai amb total naturalitat, gràcies a la intervenció de Rita McBride a la planta del MACBA. La mostra s’exhibeix sobre la maqueta a escala real de la primera planta de la Villa Saboye, una de les obres mestra de l’arquitectura domèstica de Le Corbusier, fa un clar homenatge a l’arquitecte.

La planta de la villa serveix com a tarima d’altres escultures, allà trobem Escala de cargol de doble hèlice (1990), una espiral que s’eleva cap el sostre. McBride trenca la idea tradicional d’escultura i planteja una lectura de l’espai panòramica, quasi cinemàtografica. L’exposició qüestiona l’estandarització que sorgeix de la producció massiva, el valor de l’espai i el significat dels materials; es pot apreciar aquests conceptes en la segona part de l’exposició, on canonades de porcellana, una cadira de vidre i la reproducció d’un Toyota de la dècada de 1980, creat amb rotang un material flexible semblant al bambú, ens fa replantejar el material amb què estan dissenyades les coses i el perquè estan fetes d’aquesta manera i no d’una altra. Però, la peça monumental Arena, una tarima modular de fàcil muntatge i aparença lleugera, canvia els rols del museu, avorrit convencional: “El públic pot seure i convertir-se en un objecte de contemplació per part de la resta dels visitants”, explica McBride.

També es pot veure la cinta Day after day, que mostra la construcció de la seva ambiciosa Mae West, una estructura de carboni de 52 metres d’alçada que des del 2011 s’alça a l’Effnerplatz de Munic. Una ciutat en constant expansió, l’escultura agafa una funció colonitzadora de l’espai públic, tant per la seva escala com per la seva forma. Al film podrem veure les impressions de les persones que habiten per la zona on està ubicada l’escultura. Per últim, al voltant de l’exposició s’ha preparat una sèrie de performances i actuacions, com cita a cegues amb artistes, i una sèrie de concerts durant el festival Sónar.