Crítica de Un lugar donde quedarse
Comèdia dramàtica – Paolo Sorrentino – 2011
La sinopsi: Cheyenne és una antiga estrella del rock, amb estètica gòtica i amb vida de jubilat a Irlanda.
La mort del seu pare, amb qui fa 30 anys que no parlava, el fa tornar a Nova York on s’adona que el seu pare (jueu) s’havia dedicar a buscar obsessivament un criminal nazi refugiat als EUA. Cheyenne, contra tot pronòstic, decideix continuar la cerca del seu pare i empren la caça del vell alemany a través de l’Amèrica del Nord profunda.
La crítica: Paolo Sorrentino (el director) és un desconegut per la majoria de nosaltres però i Sean Penn…? Sean Penn és un dels grans. Possiblement, per aquest motiu molta gent anirà a veure Un lugar donde quedarse perquè si Sean Penn és el protagonista no pot ser tan estrambòtica com sembla donant un cop d’ull al cartell.
Doncs bé, Un lugar donde quedarse no és una pel·lícula estrambòtica en si mateixa com a molt és diferent o original. El que sí que és estrambòtic és Cheyenne (Sean Penn) que sembla que no sap on viu i que ha estat perdut des que va deixar de ser una estrella del rock 20 anys enrere. Cheyenne té cinquanta anys i va vestit com un gòtic pintat com ell mateix diu: “com quan tenia 15 anys”. La relació amb la seva dona és, si més no, estranya. I li pesa la consciència per moltes coses (que millor que descobriu vosaltres mateixos).
Però l’epicentre de tot és Sean Penn, a qui hem vist fent grans papers com a Mi nombre es Harvey Milk o actuant en obres mestre com Mystic River. Sean Penn està desconegut durant tota la pel·lícula, no vol dir que no actuï bé perquè el seu personatge requereix d’un esforç important: en els gestos, en la manera de caminar i de moure’s però sobretot en la manera de parlar… Aquesta pel·lícula és la prova més evident que Sean Penn és camaleònic. Ara bé, la pel·lícula guanya molt gràcies a aquest actoràs i a la banda sonora (“The passenger”, “This must be the place”…) Si el protagonista no hagués estat Sean Penn, jo mateixa segur que no l’hagués anat a veure. Però ja sabeu que sí que l’és.
L’apunt: “This must be the place”, que dóna nom a la pel·lícula, és el títol d’una cançó del grup nord-americà Talking Heads.
Marta Farré
17 maig 2012
Doncs jo la vaig anar a veure i la vaig trobar del tot cursi i patètica, intentar maquillar un guió totalment buit amb el tema de l’Holocaust (per si cau algun premi) ho trobo de molt mal gust. Intenta d’anar molt d’indie, superoriginal i tal i queda en un bluf estrepitós. No comparteixo gens la crítica, de fet…no sé si hem anat a veure la mateixa pel·lícula la veritat!
Sí, sortirà el Sean Penn és cert però a veure…per això hem de perdonar una pel·lícula del tot insubstancial?