Reneix el moviment del 15M / MARIA ORTEGA-DIARI ARA
Goethe va escriure fa dos-cents cinquanta anys una novel·la que diuen que està bastant bé. Werther, un jove artista, s’enamora d’una noia, Charlotte, promesa amb un altre home, més gran, amb qui després es casa. Sumit en el foc de la tortura interior i la més gran frustració, el noi acaba suïcidant-se. La novel·la és una peça paradigmàtica de l’esperit del romanticisme de finals del segle XVIII i el tombant de la següent centúria. Independentment del tràgic final del relat epistolar d’Els sofriments del jove Werther’, és una conclusió freqüent i raonable del moviment romàntic el fet de considerar preferible el patiment al tedi. Al cap i a la fi, no hi ha pitjor mort que la mort en vida, sense motivacions, esperances… ni amargors. Al cap i a la fi, es tracta de trobar aquelles coses que et recordin que estàs viu.
Aquest dissabte, desenes de milers de persones van concentrar-se al centre de Barcelona, i també a Madrid i d’altres ciutats de la península, per començar la commemoració del primer aniversari del 15M. Afortunadament, uns i d’altres violents van donar una treva a la manifestació, que ja tocava. El moviment continua, dotze mesos després, sostenint les mateixes reivindicacions que fa un any, ara, però, sota la dura mà de ferro del govern de dretes del Partit Popular. Sovint, aquesta dreta, la més rància i amb les espatlles empolsimades, acusa els indignats -entre moltes altres coses dignes de les ments i ànimes més sibil·lines- de caure en la utopia més forassenyada. Cosa que, matisos a banda, conserva part de veritat.
El veritable miracle del 15M, però, ha estat, i ha de ser recordat com a tal, el de retornar-nos a un estat d’alerta, de vigília constant amb el món que ens imposen. En una societat autocondemnada a la més insípida existència, basada en la post-modernitat més deformadora, autoindulgent, acrítica i insolidària, els indignats ens han recordat que hi ha qüestions per les quals val la pena lluitar i drets pels quals cal bregar per conservar-los. En definitiva, el major èxit que el 15M hagi pogut acomplir en el seu any de vida haurà estat el de despertar, amb l’inestimable ajuda dels estralls de la crisi, de la seva alienació moltes ments que fins ara només es preocupaven del seu final de mes i de les peripècies de cintura en avall de la darrera estrella televisiva de torn. “La esperanza está en los proles”, escrivia Winston Smith, i si el 15M ha ajudat a arrencar de les urpes del tedi i la mort cerebral en vida algunes ànimes, Orwell podria tenir encara un bri de raó.
