Divendres va començar l’Eurocopa de Polònia i Ucraïna, que mantindrà entretingut mig món durant tres setmanes. Espanya es juga revalidar el títol i aconseguir encadenar el triomf en Eurocopa, Mundial i, de nou, Eurocopa; una fita que ningú ha aconseguit mai. I en la situació que viu l’Estat espanyol, i mitja Europa, no falten les veus crítiques amb l’amenaça que representa el futbol per a la consciència social comuna. És un discurs clàssic, res de nou, que pren especial força en situacions tan adverses per a l’economia pàtria. Una crítica que pren tota la seva força en la paradigmàtica, i dic paradigmàtica per no fer servir un adjectiu que em comportés pena de presó, decisió de Mariano Rajoy de viatjar al primer partit de la selecció espanyola tot just després de comparèixer per explicar el rescat (no, perdó, rescat no) bancari que va demanar el president espanyol al Frop.
Rajoy conversa amb el Primer Ministre polonès, Donald Tusk, durant el partit entre Espanya i Itàlia / EFE
El gest de Rajoy és la demostració fefaent de fins a quin punt interessa desviar l’atenció. Tot i que no crec que s’hagi retardat una decisió com aquesta per fer-la coincidir amb l’Eurocopa, perquè les institucions europees tenen un grau de seriositat superior al de les espanyoles i no se’ls pot birlar la cartera tan descaradament, sí que penso que no és coincidència que la decisió de demanar el rescat i el partit inaugural de la selecció, amb la paral·lela campanya mediàtica que l’efemèride comporta, acabessin anant a petar en el mateix cap de setmana. Tot i que l’efecte de la cortina de fum no ha estat el que, segurament, l’arrogant de Luis De Guindos i el pusil·lànime guadianenc de Rajoy desitjaven, ambdós s’han posat en evidència.
L’ús del futbol, o la intenció d’ús, com a esport de masses i líder d’audiències al país, com a eina de distracció global i alienació social és lamentablement innegable, però quan la crítica des de la base social més reivindicativa és criticar el futbol, es comet una greu errada. Per molt nauseabundes que ens puguin semblar les xifres que mou el negoci futbolístic, i per molt que el deute de 750 milions dels clubs amb Hisenda sigui vomitiu i menyspreable, no es pot acusar el món del futbol, i molt menys encara els futbolistes, convertits en clixé com a punt de mira en la diana, com a culpables de la instrumentalització descarada del seu esport.
Els futbolistes, eterna diana en la crítica social / EFE
Per molt que, tot sovint, i amb honroses excepcions, els herois de mig país siguin elitistes trossos de quòniam i autèntics imbècils, ignorants i vertaders analfabets socials, pensar que actuen en connivència amb els poders fàctics és, com a mínim, suposar-los més intel·lecte del que és raonable atorgar-los. Quan els esforços col·lectius es dediquen a assenyalar amb l’índex els nois que, amb calça curta, surten al camp a perseguir una pilota, s’erra l’objectiu primordial: qui mou els fils per convertir el futbol en l’opi del poble. Els esforços s’han de dirigir cap a aquells que instrumentalitzen el que, d’altra banda, és un bell esport, com tants altres. Perquè, no ho oblidem, el futbol és el predicat d’una frase on el subjecte són els fils. El mateix subjecte pot moure qualsevol predicat; podria ser el bàsquet, com a Lituània, el criquet, com a l’índia, o el futbol americà, com als Estats Units.
Els dits han d’apuntar cap aquells que, no només no impulsen l’educació i la cultura entre les noves generacions, sinó que l’amputen en retallades salvatges i vergonyants, provocant la inamovibilitat d’una ignorància de les masses que facilita l’absorció del missatge oficial. Cada cop que el dit assenyala els futbolistes, deixa d’assenyalar aquells qui maneguen el missatge des d’una altra banda. I que, no en tingueu cap dubte, somriuen cofois cada cop que la culpa recau en els practicants d’un esport, culpables de moltes altres qüestions, però no de l’alienació del poble.
Es clar que, de vegades, també ens trobem amb que les pròpies empreses, normalment multinacionals, fan la feina bruta al govern:
