Si després de la primera setmana d’Eurocopa escrivia sobre la politització del futbol, ara que la selecció espanyola ha revalidat la corona europea, m’agradaria aprofitar per fer esment a una de les que, considero, majors vergonyes de la professió periodística en aquest Estat, i això inclou Catalunya, l’absolut desinterès per la correcta pronunciació.
El fàcil seria acarnissar-se amb els periodistes de Lleó, Andalusia i Madrid per ser absolutament incapaços de pronunciar bé, o de tenir la voluntat de pronunciar bé el nom de Cesc Fàbregas, cas paradigmàtic de la tírria que generen aquestes actituds en els sectors catalanistes de la societat catalana. No obstant això, quina autoritat tenim a casa nostra per protestar per les vegades que a en Cesc li diuen ‘Secs’, ‘Ces’, ‘Ses’, o l’alternativa de torn quan aquí tampoc sabem pronunciar els noms estrangers, ni tenim el menor interès en aprendre’n.
El porter alemany Manuel Neuer / AGÈNCIES
De fet, resulta curiós que ha interessat més aprendre-ho quan, per exemple, ha vingut un jugador de nacionalitat exòtica al Barça que no pas quan, per exemple, una colònia de set o vuit holandesos poblava Can Barça. Tothom va córrer a saber que a Touré Yaya li havíem de dir Touré Yaya i no Yaya Touré com se’l coneixia al Mònaco, perquè a la seva cultura el cognom es pronuncia abans que el nom. O també vam saber que Eidur Gudjohnsen es pronunciava Aidur, ves quines coses. Però en canvi, Lluís Canut semblava un extraterrestre quan era l’única persona en tots els mitjans de comunicació catalans que pronunciava bé el nom de Van Gaal, és a dir, en holandès, Fan Jaal.
Certament aquesta situació és idèntica a la resta de l’Estat, i no es limita a l’estrat esportiu; recordaré tota la vida com, de ben petit, un prestigiós presentador dels informatius de Televisió Espanyola va tenir la barra i l’atreviment ignorant de referir-se a la revista anglesa Science com a, precisament, “esciense”. Com sona. En qualsevol cas, sense voler buscar bons i dolents, el problema amb els noms propis i topònims estrangers és idèntic a tot l’Estat i en aquesta Eurocopa ha assolit extrems paradigmàtics amb els noms dels futbolistes alemanys. No oblidaré com els locutors d’arreu d’Espanya van negar al bo del porter Neuer la pronunciació correcta de Noia, o al mitjapunta Marco Reus dir-li Rois, i per tant, a la Cadena SER van passar-se tot un partit fent bromes amb el nom i la localitat tarragonina suposadament homònima. Encara més, per a desesperació d’un servidor, a Telecinco van explicar, astorats, que els havien informat que el nom de Mesut Özil, a qui lluny de fer un esforç, a Madrid duen dos anys dient Ócil, es pronuncia, alguna cosa així, com Usil. Sense cap mena de pudor, el narrador es va atrevir a ofendre la intel·ligència col·lectiva asseverant que disculpessim si li seguien dient “com el coneixem a Espanya” perquè “si no, hauríem de canviar la pronunciació de quasi tots els jugadors que hi ha sobre la gespa”.
Doncs miri, sí, haurien. La seva, nostra, obligació com a periodista, i en conseqüència, referents voluntaris o involuntaris per a la societat, encara que sigui en diferents graus, és ser un exemple en tota matèria que exigeixi una mínima superació intel·lectual respecte el gruix d’una societat culturalment erma. Un periodista que treballa amb la seva veu ha de ser, o intentar sempre que pugui ser un exemple aprenent a pronunciar els noms dels personatges estrangers (quantes vegades hem sentit parlar de Nicolás Sarcosí amb total impudícia?) i de les ciutats de fora de les fronteres estatals. Perquè la ignomínia arriba als extrems que al pobre central italià Andrea Barzagli continuen negant-li que es diu Barsàlli. Pobre home. Bé, no, pobres de nosaltres, què coi, pobres de nosaltres.
