Vinyeta de Forges, després que l’Estat anunciés el rescat financer / EL PAÍS
“You say tomato, I say bailout”. Aquest era el titular que publicava la revista TIME quan el ministre d’Economia, Luis de Guindos, anunciava aquell “suport financer en condicions extremadament favorables” per a la banca espanyola. El ministre no va gosar dir en cap moment la paraula màgica. Tampoc no ho va fer Mariano Rajoy, per molt que la diputada del Congrés Rosa Díez s’esforcés a ensenyar el president del Govern com pronunciar res-ca-te, com si es tractés d’un capítol de Barri Sèsam.
Rescat bancari i suport financer són dos conceptes que transmeten idees completament oposades. El primer de tots emana desconfiança, negativisme, por, fins i tot perill. Poc a veure amb el concepte d’esperança que pot arribar a plantejar un terme com el de suport. Sens dubte, una estratègia calcada a la que planteja George Lakoff en el seu llibre No pensis en un elefant!. Lakoff va crear escola en el món de la comunicació política, demostrant que a través de paraules podem construir realitats alternatives i obviar aquelles que ja existeixen.
Del ministre De Guindos i de Lakoff en va parlar Josep Martí, secretari de comunicació al Govern de Catalunya, en el marc de la jornada sobre Comunicació política i crisi de valors organitzada per l’ACCIEP al Parlament de Catalunya. La percepció de la societat envers la política ha empitjorat notablement en els darrers anys, i la comunicació política ha esdevingut una eina clau per a millorar aquesta imatge. Malgrat tot, Martí assegura que se n’ha fet un gra massa. Els polítics i els seus assessors han acabat invertint l’ordre de les coses, “no podem oblidar que la comunicació és una eina cabdal… però, al cap i a la fi, és l’eina, i no pas el fi”.
Agustí De Uribe, Núria De Gispert i Josep Martí a la jornada al Parlament / ACCEP.CAT
xSón aquests els problemes que ha de fer front la comunicació política en el moment actual. De Guindos negant el rescat, o Zapatero negant la crisi, són errors inadmissibles davant el creixent descrèdit dels polítics. “És com disparar-se un tret al peu”, comparava Josep Martí, i així ha estat: la no-crisi ha acabat resultant un desastre de difícil sortida per l’economia espanyola. I el no-rescat portarà unes condicions al total de l’economia que encara no podem quantificar, per molt que el Govern espanyol insisteixi a afirmar el contrari.
Perquè la qüestió de fons és que els joves “se senten desafeccionats dels polítics, i no pas de la política”, com declarava la presidenta del Parlament, Núria De Gispert, encarregada d’inaugurar l’acte. Així doncs, com es pot millorar la imatge de la nostra classe política, no dient les coses pel seu nom i, pitjor encara!, menyspreant la capacitat de judici dels ciutadans?
La resposta és ben clara. Amb la paraula. Però amb la paraula pura, honesta, que designi la realitat per allò que és. Aquest lakoffisme imperant al si de la nostra classe política és conseqüència directa d’una greu crisi de valors. “Hem perdut el valor de la paraula”, afirmava el secretari de comunicació, contundent. La política consisteix a convèncer, seduir. Però aquests eufemismes, aquest excés de maquillatge, “ens ha convertit en pallassos”.
La paraula era un concepte d’admiració pels sofistes de l’antiga Grècia. Amb el seu poder, aquests erudits es van convertir en els transmissors de saviesa, de coneixement, i van construir els fonaments de la comunicació política que ara vivim. Amb el pas dels segles, però, els grans savis van acabar esdevenint els xarlatans, elq qui parlen massa, els qui ningú escoltava. La paraula és ara un valor devaluat davant els eufemismes, els tomàquets i les condicions extremadament favorables. No seria millor si féssim un rewind i tornéssim als orígens?
