No vaig poder amagar el meu estupor en saber que un alcalde d’Izquierda Unida, Juan Manuel Sánchez Gordillo, va assaltar, en companyia d’alguns companys del Sindicato Andaluz de Trabajadores (SAT), un parell de supermercats Mercadona de Cadis per donar el menjar a ONGs. La reacció ha estat la lògica, és clar: La cadena d’alimentació els ha demandat a tots i els caurà el pèl. Lògic.
Sánchez Gordillo, en una acció reivindicativa / FACEBOOK SÁNCHEZ GORDILLO
La xarxa, sempre impulsiva, irreflexiva, i sovint mancada de criteri i perspectiva mentre està sumida en un estat perpetu d’irritació col·lectiva des que el PP va entrar amb els tancs de la majoria absoluta al Congrés, ha enaltit la voluntat de Sánchez Gordillo i ha lloat les intencions de l’alcalde de la vila de Marinaleda. Els teclats d’arreu han picat la comparació amb Robin Hood amb la mateixa velocitat i burda vehemència amb què els guionistes de la sèrie espanyola de merda de torn d’Antena 3 vomiten una situació de confusió i vodevil qualsevol un dissabte en llevar-se de la migdiada.
Com dirien per allà, tot és molt confús. Volia escriure que deixéssim de banda els exabruptes de la xarxa, però, de fet, millor no. Perquè, al capdavall, quin és l’objectiu d’aquesta acció suposadament reivindicativa? Com deia aquell altre: reflexionem-hi. D’entrada, algunes de les ONGs han rebutjat el menjar pel fet d’haver estat robat. Bé. Una mica de sentit comú, coherència i, sobretot, dignitat. Perquè quina dignitat comprèn el fet de robar per donar el robat a una ONG? Aquesta és l’ajuda que el senyor Sánchez Gordillo vol que rebin les entitats socials? Aquesta és la seva solució als incendis que ha organitzat el govern? Més enllà de si és just o no, és poc imaginatiu, i vulgar.
No cal ser massa intel·ligent per saber que, d’entrada, si aquest senyor i la seva colla de debò estan implicats amb les entitats socials, havíen de saber que no els acceptarien el menjar (a més d’imaginar-se que acabarien davant un tribunal). Tant si ho sabien com si no, quin esforç representa robar? Quina demostració de valor i integritat personal és el robatori? És que són pobres? Si de debò volien demostrar quelcom, si volien representar un acte de generositat, d’equitat i compensació social, el que havien de fer era comprar tots aquests aliments i donar-los legítimament. Fins i tot podien organitzar una gran col·lecta, apadrinar-la, patrocinar-la, negociar amb els senyors de Mercadona. Tal i com, de fet, ja fa cada any el Banc dels aliments amb el Gran Recapte.
Però, és clar, així no haguessin passat de tenir una peça de 30 segons al telenotícies, i un parell de peces als diaris locals i potser a algun de tirada nacional. El que volien aquests senyors era ocupar (no pun intended) pàgines i pàgines i minuts i minuts de televisió. Una finalitat del tot altruista, certament. En conjunt, ha resultat una jugada absurda, desaforada, absolutament desafortunada, fins a cert punt cínica, que, a més, ha donat camp per córrer a les llengües viperines que, des de la barrera i amb els peus en alt per no ficar-se al fangar de la crisi, critiquen qualsevol cosa que faci ferum a esquerres. Un crit desafinat i exclamat en el lloc i moment incorrecte. Un nou llastre per a la imatge de la classe política. Felicitats. O gràcies, segons es miri.
